Maragall ja no és al balcó, i l’arribada de Montilla al mateiix balcó encara no ha capgirat l’ordre de les coses, que havíem quedat que era un ordre de recel mutu entre PSOE i PSC. L’últim maragallista també ha caigut en desgràcia. Sí, em refereixo a Joan Clos, que s’ha vist desplaçat per Corbacho en un moviment que exemplifica què està passant al PSC: l’assalt de la família de dirigents baixllobregatins que jubila el socialisme catalanista de tota la vida. Del vell socialisme al nou socialisme. Del catalanisme federalista de molta teoria però que no havia tocat mai poder a Catalunya a un catalanisme més pragmàtic, més de gestió i poderío. El catalanisme al consell de ministres de Zapatero tindrà les cares de Chacón i Corbacho. D’Esplugues i de l’Hospitalet al cel. Ni Serra ni Lluch ni Majó ni Solé Tura de l’època de Felipe. Els cognoms —i jo no en faig causa en aquest sentit, perquè crec sincerament en la integració d’aquest país esponja i perquè em dic com em dic— són Chacón i Corbacho, símbol de la nova Catalunya, o, millor dit, de la Catalunya emergent. I els ministeris, gens “territorialitzables”. Defensa, com Serra en els anys en què calia fer entrar la democràcia a les casernes militars, és per a tothom, per a tota l’Espanya unitària que dèiem abans. I Treball, tres quarts del mateix. Treball per a tothom, i bons aliments. Llàstima que Foment no hagi caigut en mans catalanes, nosaltres que l’únic que volíem era xuclar la sang de la resta de l’Estat i abusar fins al final, com sempre se’ns presuposa als catalans a la resta de la península.
La Diputació de Barcelona esdevé el trampolí ideal del poder socialista a Catalunya. Montilla va saltar a la Presidència de la Generalitat previ pas pel Ministeri d’Indústria. Ara és Corbacho qui es mourà de can Serra, en aquell magnífic despatx a la Rambla Catalunya, al ministeri de torn de Madrid. Alguna cosa va voler dir aquella visita llampec que Zapatero va fer al Gornal, acompanyat de Corbacho i una gentada de veïns de l’Hospitalet de Llobregat que l’aclamava malgrat els esvorancs del TGV i el retard i tota la mandanga. Potser sense Corbacho —el rellevarà Bartomeu Muñoz?—, ara les vegueries podrien prosperar en la nova divisió territorial i administrativa del Principat? O això és qüestió més de fons, i, per tant, de partit?
Restem a l’espera de veure si el PSC se’n surt en el seu intent de col·locar més fontaners que ministres, més càrrecs intermitgos que tallin el bacallà que no pas cares boniques que pronuncien discursos i es fan fotos [Xec en blanc a Zapatero o pluja final del PSC a Madrid?]. Que Vegara no sigui ministre va en aquesta direcció. Caldrà veure quants Vegaras situa el PSC en l’estructura decisiva del nou govern Zapatero, el centrat, i a veure si entra algun Miquel Iceta a La Moncloa. Tal i com estan les coses entre Palau de la Generalitat i La Moncloa serà un èxit que així sigui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tothom sap que Defensa és el ministeri de l’enriquiment prematur i les comissions fraudolentetes, un premi major a la lleialtat que el camarada secretari general espera d’un.
Com? Defensa manega molts calers en material comprat a firmes estrangeres que estan interessades a què els compris els seus trastets i no els de la competència. Per això estan disposats a pagar els suborns que facin falta. I com les coses de defensa són secretes, hi ha més possibilitat de fotre-hi màniga. És cosa sabuda i habitual.
Ser ministre de defensa és millor que ser membre del COI.
Ara, que m’agradarà saber com manega aquesta mosqueta morta el tema del castell de Montjuïc.
Bufa resulta asfixiant aquesta fixació en Madrid i els sociates.
La nova Catalunya, la Catalunya emergent, en Corbacho? vinga si aquest personatge ha mantingut el seu xiringuito particular a l’Hospitalet des de finals del règim franquista oficial, aquest paio que cobra més que el ZP i que exemplifica l’estratègia jacobina, colona del PSOE català representa la nova Catalunya?
Això ho diràs tu. Aquests tios es creuen els reis del mambo, així de simple, i sols falta que els corifeus de torn els diguin que són “la nova Catalunya”…
Zapatero cada cop em recorda més al Conde Duque de Olivares; l’objectiu assimilista és el mateix, l’un amb mètodes del segle XVI i l’altre, el socialista, amb l’engany polític massiu i les males arts aplicades de forma suau pero amb consecuències irreversibles per Catalunya.
En ZP sembla que s’en enrigui del PSC, sino fos que l’interés real és destruir la seva ànima per convertir-lo en una dòcil Federación Catalana del PSOE. Tot el poder pel baix llobregat, per l’aparell, pels profesionals de la política. Zapatero ha tallat el cap al PSC foragitant els qui pensen i promocionant mitjanies. Si això no fos poc, encara remata la feina “premiant” al PSC amb ministeris nefastos, amb ministeris-bomba: Treball, en el periode d’augment catastròfic de l’atur i Defensa, sense recursos i com a paradigma de l’unitat de la Nación. Lamentable tot plegat. Cada cop tinc més clar que Carretero i la gent de Esquerra Independentista han de guanyar el congrés d’ERC, per poder donar la volta a tot plegat.
A Catalunya hi ha gent molt preparada i amb molt de talent, com pot ser que ens representin mediocritats com aquestes?. Llegiu la biografia d’en Corbacho i després pregunteu-vos com una persona tan poc preparada pot arribar a tenir tant de poder. Digueu el que vulgueu, però; aquestes coses només passen a las repúbliques bananeres. Veient aquest nivell, al Chikilicuatre encara el faran ministre de cultura.
Amb els vint-i-cinc diputats del Psc-Psoe no es pot esperar altre cosa. La confiança els deu fer pensar que poden torejar-nos com vulguin i no m’estranya. Espero que en les properes eleccions la gent torni a votar partits nacionals i ens deixem de bones paraules que no són més que mentides.