Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Cop d’efecte del tripartit del “sí” hores abans de l’inici formal de la campanya pel referèndum de l’Estatut. PSOE, CiU i ICV pacten al Congrés dels Diputats la transferència de ports i aeroports a la Generalitat. Un acord a corre-cuita que no garanteix la gestió sobirana de l’aeroport del Prat per part de la Generalitat. Un acord que no evitaria la pèrdua de vols que Iberia acaba d’anunciar, i que té una resposta contradictòria per part del Govern de Pasqual Maragall. Per tant, no és la transferència plena a Catalunya, sinó una fórmula de gestió compartida.
L’entesa del tripartit del “sí”, concretada en una proposta de resolució conjunta del debat de política general del Congrés, consisteix en una petició al govern espanyol perquè “adopti mesures i iniciatives necessàries” per complir l’article 140.3 de l’Estatut que encara s’ha de votar, el 18 de juny. La resolució de socialistes, nacionalistes i ecosocialistes estableix que la Generalitat assumirà la gestió dels ports de Barcelona i Tarragona i que podrà “participar” en la dels aeroports catalans. La gestió seria plena, per part de la Generalitat, a la resta d’aeroports a excepció del del Prat. ¿Però com poden fer un pacte condicionat a un text que encara no ha estat avalat per la ciutadania a les urnes?
En aquest acord no hi surt el PSC a la foto, ja que, un cop més, ha cedit el protagonisme mediàtic i polític al PSOE. I ERC ha trigat poc a reaccionar titllant-lo de “brindis al sol inacceptable” que perpetua que l’Estat segueixi controlant les decisions estratègiques de l’aeroport del Prat. A més, ERC retreu a CiU i ICV que acceptin ara un acord que havien rebutjat en el tràmit de la ponència i de la Comissió Constitucional.
Tot plegat, indicia el nerviosisme dels aliats del “sí”. Han d’aprofitar les hores prèvies a l’arrencada de la campanya, en la ressaca del victoriós per a Zapatero Debate del Estado de la Nación al Congrés dels Diputats, per buscar un cop d’efecte a la desesperada. Males arts [Jaume Ciurana, de CiU, detecta agressivitat i tacticisme] que indiquen que els propers dies seran molt durs, i amb expressions de friquisme ben diverses. De fet, el Govern ha hagut de retocar la campanya institucional perquè la justícia l’ha impedit cridar a la participació. El recurs presentat pel govern agònic no es resoldrà fins la setmana vinent. Un desastre, vaja. Més confusió i menys claredat, fins i tot en allò tan bàsic com és la difusió amb diners públics de la convocatòria del referèndum.
Mentre a Madrid tancaven l’acord de ports i aeroports, al Parlament de Catalunya el tripartit del “sí” es mostrava dividit i enfrontat (incidents al marge). Artur Mas retreu a Maragall que és un passota perquè pensa més en el seu futur polític que no pas en el país i el seu govern. El President s’ha fet l’ofès, per les paraules que Mas sempre utilitza calculadament en clau de titular de premsa. La sol·litud de Maragall té una única excepció en els seus fans de Ciutadans pel Canvi, que intenten fer pressió perquè el President no llençi la tovallola i opti a la reelecció. Una pressió ridícula a ulls del carrer Nicaragua. I més ridícula encara vista des del madrileny carrer Ferraz.
La realitat, però, és que això de les tensions internes va per barris. Al carrer Nicaragua no s’hi estan de res. Però al carrer Villarroel tampoc les aigües estan calmades. Hi ha moviments interns. L’acudit de La Vanguardia d’aquest dijous és prou clarificador: Montilla i Maragall, Duran i Mas, Puigcercós i Carod. Les tres parelles fent un pols entre ells a les respectives seus de partit. Hi ha mar de fons, i això de l’Estatut i l’accidentada legislatura postpujolista tindrà efectes col·laterals. El 18-J comença un nou cicle polític, que encadenarà elecció rere elecció: comicis al Parlament a la tardor, municipals la primavera del 2007 i qui sap qui les generals anticipades. No és el moment d’obrir grans debats successoris interns. Quan s’acabi el cicle caldrà fer severa autocrítica i renovar, si cal.
Però ara, no. Precisament aquesta matinada de dijous a divendres ha començat l’escampada publicitària. Preparem-nos per al bombardeig. Molta sort, amics!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan jo era petit els partits de hoquei herba de les femenines del club eren d’allò més avorrit (ara ja ho fan millor). Només es sentien crits i cada 20 segons l’arbitre pitava una falta. Lesjugadores tenien una tendència innata a jugar amb els peus en comptes de fer-ho amb l’stick. Doncs bé, als Maragall, Mas i companyia els hi passa el mateix, han decidit fer politica amb els peus i la cosa s´ha tornat insuportable, entre el poc públic que els segueix es comença a escampar un clamor: que ens tornin els calers!.
A l’empresa per la que treballo teniem fa 10 anys com a clients la majoria de les grans asseguradores d’Espanya. Ara en queda una, les altres han estat comprades, fusionades o simplement s’han traslladat, sempre a Madrid. Fa dos mesos teniem una Empresa estrangera de Treball temporal radicada a Catalunya, en dos mesos ha estat comprada a l’estranger peró la primera decissió ha estat anar a Madrid. Una empresa d’audio video que ha tancat no fa gaire la fábrica a Catalunya es trasllada poc a poc a Madrid, mirant de que no es noti, en un any la central no estarà aqui.
A l’espoli econòmic i sumem les infraestructures deficients, els peatges i ara ens volen deixar sense vols de llarga distància. Es tracta de una operació que fa anys que dura de deixar-nos sense potència econòmica aplicant el poder polític que aqui no tenim per acabar amb nosaltres.
Es pot votar si a aquesta situació? L’estatut no ens permet resoldre cap d’aquest problemes. El problema principal és que a Espanya no ens consideren nacionals seus i ens volen escanyar económicament.
No ens enganyem, ningú deixa la mamella si no se´l obliga. No penseu que ens comprendran, mai deixaran els nostres diners si no els hi obligem.
Quan es trobin amb una convocatòria de referendum per la independència, llavors podrem començar a negociar, o no, serà la nostra decvissió.
El que em preocupa de la nostra actitud, la dels catalans, no és si tenim el cap prou clar -amb tot, qüestió força preocupant– per associar en aquest referèndum el Si a la genuflexió i el NO a la dignitat, sinó si realment som capaços, en general, de distingir entre ambdues actituds. Fa dos anys, des de’n feia 23, es va produir un tímid senyal d’optimisme en donar el recolzament necessari per formar un govern diferent; el 18 de febrer es va produir un altre senyal, aquest cop als carrers de Barcelona. Si aquest mes se’n produeix un altre, podem arribar a la conclusió que els catalans, no només veiem amb absoluta claredat, sinó que, definitivament, estem capacitats per distingir. Una capacitat clau que ens situa molt més enllà del que ho fa un estatut farcit de banalitats i ambigüitats. I ells ho saben.