Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

27 d'abril de 2009
9 comentaris

“Carretera y manta”

La política catalana es debat entre el desastre o l’èpica. La participació electoral i el nivell de satisfacció política entre els ciutadans baten rècords. Per escassa i per insatisfactòria. Les enquestes del CEO ho certifiquen. Els catalans estan decebuts amb els polítics, amb els seus i amb els espanyols. Aquí no hi ha Zapatero que valgui. L’esgotament del llarg debat estatutari, l’engany monclovita, els compliments sistemàtics, el resultat electoral i la posterior formació de Govern, la crisi econòmica i altres ingredients han dut el plat del desànim a bona part de les taules catalanes. Alguns comensals, però, hi veuen indicis d’optimisme. Els acusen d’ingenus. Si hi veus sobiranisme pràctic (Spanair, empresaris queixosos, consciència d’espoli continuat…) o si hi veus sobiranisme teòric (més quotes d’autogovern que mai, malgrat tot, algun indici d’unitat nacional a l’entorn de temes de país fonamentals), l’etiqueta d’ingenu, d’allunyat de la realitat o somiatruites no te la treu ningú. Al marge de si el plat és dolç o salat, la política catalana viu moments importants. El desenllaç de la negociació amb el govern espanyol del sistema de finançament de Catalunya, i de la resta de cafè per a tothom, i la sentència guillotinadora del Tribunal Constitucional més deslegitimitat de la història democràtica espanyola sobre l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català marcaran un abans i un després. El desenllaç és incert, i la gestió d’aquesta incertesa ha provocat tota mena de moviments. Hi ha un enorme nerviosisme. Por a les reaccions de propis i estranys.

Hi ha pors que paralitzen, però no és el cas d’alguns polítics que han marcat l’actualitat catalana. S’han mogut (per motius molt diversos, i no tots vinculats a l’escenari dibuixat en l’anterior paràgraf) personatges com Ignasi Guardans [Transfuguisme], Antonio Robles [ho va avançar l’ACN], Adam Majó [apartat de portaveu per això], Ferran Mascarell [s’apropa a la Casa Gran], Jaume Renyer [que plega] i Joan Carretero [que també plega]. Hi ha més casos. Aquests en són alguns. I d’altres, com Ramon Tremosa i Oriol Junqueras s’han mogut per liderar candidatures europees provenint d’una certa independència. Alguns es mouen per afegir-se a projectes (Guardans al socialista espanyol, encara que ho negui; Mascarell al d’Artur Mas, com Tremosa; i Junqueras al de Joan Puigcercós, per resumir-ho ràpid). D’altres es mouen per baixar dels vaixells polítics que ocupaven fins ara: Robles, Renyer i Carretero. En canvi, a Majó li van picar el crostó des de la CUP i prou. En l’àmbit espanyol, qui s’ha mogut fa poc i no gaire silenciosament ha estat Rosa Aguilar, l’emblemàtica alcaldessa comunista de Còrdova que ha fitxat pel govern del PSOE andalús. A nivell internacional, Nicolas Sarkozy és un autèntic crack en el fenomen de provocar moviments, especialment a les files contràries: socialistes, comunistes i ecologistes.

Tots els partits tenen càrrecs que s’han mogut. Altes i baixes. Apropaments i distanciaments. Però només en el cas d’Esquerra la tensió i l’interès mediàtic són excepcionals. Encara no hi ha finançament i encara no hi ha sentència, però les especulacions sobre el que farà o hauria de fer el segon soci del Govern són diàries. La pressió sobre els independentistes no té comparació. Ningú no ha posat el focus sobre el PSC com s’està fent amb ERC, i això que la major responsabilitat correspon al partit majoritari del Govern i, a més, company federal del partit que governa Espanya. És el federalisme i l’entesa PSOE-PSC que estan en joc. És la credibilitat dels socialistes catalans que són a Madrid: al Congrés dels Diputats (els famosos 25) i al Consell de Ministres (Chacón i Corbacho, recordin). També hi ha una derivada: la repercussió sobre CiU, partit guanyador a les urnes, però perdedor en els pactes posteriors i la gran esparança blanca a Madrid. Mas i Duran s’hi juguen també el futur, en el desenllaç que dèiem abans. Com Montilla, òbviament. Cadascú amb sentit diferent, i per raons diferents. Les dues grans forces, aquelles que governen la majoria d’institucions catalanes hegemònicament des del restabliment democràtic, són les que haurien de tenir una pressió mediàtica que no tenen. Inexplicablement.

La via ràpida, el recurs habitual, és posar tota l’atenció sobre els independentistes. Els d’un i altre bàndol aquí hi coincideixen. Uns perquè peti l’aposta estratègica dels governs d’esquerres i d’altres per evitar que hi pugui haver una altra, d’aposta estratègica, per la via anomenada nacional. Alguns cops, uns i altres coincideixen en els dos propòsits alhora. Qualsevol escenari que suposi la continuïtat d’un model polític català postpujolista inquieta nacionalistes i socialistes. Quin és el model prepujolista? El del bipartidisme. Socialistes als municipis (i diputació barcelonina i, eventualment, a Madrid) i nacionalistes a la Generalitat (i diputacions i consells comarcals de fora de la metròpoli). La fragmentació del pastís electoral (tu manes aquí, jo allà, i tots contents) i la irrupció de pactes postelectorals de geometria variable (és cert que últimament amb una clara tendència al pacte d’esquerres allà on els nacionalistes no tenen majoria absoluta o gairebé) ha coincidit amb el miratge del pujolisme: ens va fer creure que érem i que teníem més del que érem i teníem. Ha coincidit, també, amb una pèrdua de líders polítics carismàtics. En aquest sentit, la davallada de Maragall va ser determinant. I ha coincidit amb una transformació sense precedents de la societat (més en xarxa, més crítica, malgrat el que sembli), amb el cansament d’una classe política massa marcada per la transició i poc donada als canvis de veritat (mirin els polítics i diguin qui és l’Obama català) i un context de profunda convulsió: l’encaix Catalunya-Espanya, l’euroescepticisme, la globalització, la identitat amb forta immigració, el model públic-privat, i més cap aquí això de la crisi financera global i l’esfondrament de Wall Street i tots al darrere.

Amb tot aquest pa amb tomàquet, l’independentisme pateix la pressió que dèiem. Mai havia tingut tant de poder, mai havia estat tant influent ni decisiu. A nivell institucional i polític. Als despatxos i al carrer. Mirin, si no, el cas de Convergència. Que hi hagi Colom i López Tena, entre d’altres, o que molts convergents s’hagin declarat desacomplexadament independentistes. Que el PSC planti cara a Madrid, i que Montilla faci de Pujol. Que els sectors catalanistes del PSC, amb Castells al capdavant, defensin el que defensen, amb aquella disciplina que caracteritza el partit de Reventós, Obiols, Maragall, Montilla i Molas. Tot plegat, i l’ascens de la CUP, i el sobiranisme visible en sectors d’ICV, etcètera, hauria de ser llegit en termes d’èxit de l’independentisme, no pas (només) de l’autonomisme conservador ni del (promès) federalisme mètric o asimètric de tall progressista. Però les lectures depenen dels relats, i els relats els fan els mitjans, el poder, al cap i a la fi.

El poder, lluny d’apuntar qualsevol relat en aquesta direcció (amb major o menor implicació, amb més o menys honestedat), el que fa és assenyalar: “Hi ha gent que es mou: Carretero, Carretero, Carretero!” I tots pendents d’un senyor que va ser alcalde de Puigcerdà i conseller amb Maragall i que ara legítimament, després de perdre les primàries internes per dirigir Esquerra, i veient que les coses tindran desenllaç (tard o d’hora, per a bé o per a mal) ha escrit un article dient no sé què d’una candidatura transversal i d’una proclamació unilateral d’independència. Que està molt bé, sí. Però que les coses són molt més complicades que escriure un article. Que no és l’únic que entra o que hi surt, del seu partit. Que els partits, que són imperfectes i han de canviar molt i molt, que s’han de fer molt més del rotllo d’Internet, més oberts i democràtics, i tots els tòpics que sempre es diuen, són el mal menor. I ara hi ha els partits que hi ha, amb la representació democràtica que tenen. Ni més ni menys. I amb aquests partits, outsiders i gent inquieta al marge, i a l’espera de noves propostes electorals, és amb el que la ciutadania espera respostes. Per a bé o per a mal.

  1. Quant de desordre, no? Sembla que per a tu les coses serien millors en una societat socialment justa on els mitjans de comunicacio estessin al servei del be comu. Metges estranys, grups que surten per tot arreu, militants que abandonen, votants que s’abstenen, o que voten pero no el Partit… quanta desinformacio!

  2. Que no hi hagi
    pressió mediàtica sobre el
    PSC s’explica. A la fi han resultat ser el que, durant anys, tothom
    sospitava eren: nacionalistes espanyols disfressats. I no han causat cap
    sorpresa. La seva preocupació principal és mantenir el PSOE al poder a Madrid.  Els interessos de Catalunya passen a segon
    terme. Que molta gent carregui contra ERC és molt normal. El 2003 eren l’esperança
    d’un futur millor després del pujolisme que s’havia conformat amb el que teníem
    i no aspiraven a gaire cosa més. Quasi sis anys després la manca de coratge d’Esquerra
    ha decebut a tothom. I, per arreglar-ho, aquests darrers dies, especialment, la
    seva cúpula ha mostrat ser força dictatorial i amb idees molt tancades. No és
    el que molts ens havíem cregut era: un partit modern democràtic i obert .

  3. Gràcies per parlar d’aquestes coses, des d’aquest punt de vista i situar-ho tot plegat en el seu context! T’agraeixo l’ànalisi, i no és fàcil quan tothom, amb les orelleres fa el mateix discurs.

  4. Espero sincerament que l’opció Carretero sigui pròpia i que no es pugui seduïr per CIU. Ho espero perque fa falta gent que treballi pel país i no per conveniència pròpia, sigui ERC o CiU. Del PSC no parlo, perque es una força supeditada a un partit alié al nostre país.

    També crec que si CIU hagués volgut que fossim intependents, ja fa temps que ho seriem. Hi ha hagut massa Conveniència i Unió per ocupar cadires per l’estat.

    Jordi, des de la Sibèria Berguedana.

  5. Com diu aquí: “És evident que el país ha madurat. I tant que ho ha fet. Per això, mentre la consciència nacional de la ciutadania creix dia a dia, l’Esquerra de Carod i de Puigcercós baixa minut a minut.”

  6. Ni Obama ni Sarkozy…! D’altra banda, Maragall no va tenir una “davallada”, sinó un assetjament en tota regla fins que el van fer plegar (una altra mostra del nivell del seu partit i, per extensió, de qualsevol dels partits que s’arrosseguen pel nostre país).
    Molts convergents s’han declarat independentistes; alguns convergents acaben al PSOE; hi ha sectors d’ICV amb “sobiranisme visible” i a E li creixen els nans:  proves fefaents de la desorientació d’unes organitzacions que només viuen per mirar-se el melic. I que tenen uns líders tan mediocres que en un concurs de mediocritats quedarien segons. Obama? Sarkozy? Segurament són incomparables, però tenen una virtut -diguin veritat o mentida-: parlen clar i no llancen pilotes fora.

  7. Allò més semblant a un Obama català és en Joan Carretero. És l’únic que parla clar i té dignitat, principis i, fins i tot, èpica. Res a veure amb els “polítics professionals”: Mas, Puigcercós i companyia. I, com amb el cas d’Obama, Internet bull esperant la proposta d’en Carretero per donar-li suport. Ja ho veuràs, Saül.

  8. L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme
    és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és
    la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans.
    L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor,
    l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics.
    L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per
    part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la
    profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les
    contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el
    gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics,
    coneguts i saludats.”

    D’això no en parleu. ERC havia de ser un partit regenerador i no ho ha estat. Ara ja només queda anar fent la viu-viu fins a l’ensulsiada final.

  9. Saül, ara feia temps que no ens deleitaves amb un article sobre política catalana tant complert… Excel.lent article!!! Comparteixo absolutament amb tu les teves tesis.

    Sembla mentida que, en un moment en què el PSC és més C que mai (o és que  ja no ens en recordem de com eren fa 8 anys!) i s’assembla molt a la Convergència pujolista, en un moment en que Convergència s’ha tret la “cresta” nacionalista (tota la cresta que poden) incorporant pinzellades de sobiranisme en el seu discurs , en un moment en que  ERC está utilitzant la CLAU i no deixa que el PSC firmi un pacte de finançament a la baixa, és dir, en un moment en que els partits polítics catalans són més catalanistes que mai, els independentistes s’enduen les garrotades enlloc d’endur-se els mèrits.

    Perquè senyors, tot això és fruit d’una estratègia iniciada ja fa anys en que ERC va decidir canviar de posicions oposició i govern, i d’aquesta estratègia en va sortir el millor estatut que hem tingut mai (el del 30 de setembre, és clar) i que alguns (d’aquí i d’allà) es van dedicar a retallar, i d’aquesta estregia en surt aquest augment de catalanisme sobtat del PSC i CIU. Segurament a mi també em diran ingenu, però jo sóc dels que pensava que el Montilla mai defensaria el Català com el defensa, ni que tindria un disvurs tant proper al Pujol president com els que fa, ni que el Castells seria capaç d’aguantar tanta pressió de Madrid, ni que…

    Algú dubta de que amb CIU al Govern no hi hauria ja un pacte de finançament firmat? Algú dubta de que sense ERC al Govern no hi hauria ja un pacte de finançament firmat? És veritat que les coses sempre es poden fer millor, però no és menys cert que amb la força política que té l’independentisme (declarat) s’està aconseguint conduir determinats sectors a adoptar posicions cada vegada més “radicals” (en termes relatius). I tot això només té una finalitat, aconseguir aquella majoria social necessària  que ens a de conduir a l’independència.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!