A Manuel Bustos, l’alcalde de Sabadell ara conegut perquè li plora el germà, té policies locals que detenen nois de 14 anys per enganxar cartells en contra del seu "estil", i els socis del govern municipal (CiU, ICV i ERC) li fugen cap a l’oposició, li està passant factura l’ambició mal entesa. Bustos és un animal polític que ambiciona càrrecs i càrrecs de manera compulsiva.
Té la virtut de formar part de l’ala PSOE del PSC, o (com diria algun alt dirigent republicà) del sector Tele-Taxi dels socialistes. Diuen les males llengües que el dia que José Blanco, el del carrer Ferraz, va trucar gent del PSC pel neguit que li generava al PSOE les aventures de Carod-Rovira a Perpinyà (amb aquella crisi de govern de la Generalitat que recordaran, quina ironia ara que Zapatero es va aprovar l’aval del Congrés per dialogar amb ETA) un dels primers a rebre la trucada per l’hipotètic cas de muntar un PSOE a Catalunya al marge del PSC va ser precisament l’amic Bustos.
A part d’alcalde de Sabadell (on va tenir l’habilitat de comprometre en el govern de la ciutat tot l’arc municipal a excepció dels extrems: PP i Entesa) amb majoria absolutíssima socialista, Manuel Bustos és president de la Federació de Municipis de Catalunya (la guerra que va donar per aconseguir el càrrec!), diputat amb responsabilitat de govern a la Diputació de Barcelona fent triumvirat amb Celestino Corbacho, el president, i Bartomeu Muñoz, el vicepresident i home fort de la federació socialista del Barcelonès Nord.
Corbacho-Muñoz-Bustos són els pesos pesants del municipalisme metropolità del PSC, un lobby que no dóna cap poltrona per perduda, cap parcel·la o quota de poder pels companys de l’ala més catalanista o simplement a membres d’altres federacions comarcals. Bustos també és membre de l’executiva federal del PSOE, i això no és cap broma perquè allà hi coincideix amb la flor i la nata del socialisme espanyol, en una època en què el socialisme ho controla tot i més. Estat, "autonomies" vàries inclosa la nostra "nació" (ara sí que ho reconeixen), diputacions, consells comarcals, ajuntaments… i, el que és més important, empreses públiques i institucions diverses. Bustos també forma part, lògicament, del consell nacional del PSC. Etcètera.
La qüestió és que la crisi que viu Sabadell (pel que expliquen) i el seu consistori és una gran pedra a la sabata de l’alcalde omnipotent i omnipresent. Ja veurem què passa a les eleccions del 2007. La vida dóna grans sorpreses, i encara resultarà que amb una mica de victimisme li pot sortir bé la jugada. Però el que és innegable és que a dia d’avui hi ha molts companys de partit de Manuel Bustos que s’alegren (en petit comitè) de les desgràcies que pateix el rei dels càrrecs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… el tarannà tt, amb majoria al poder, "las invasiones bárbaras"… de fora vingueren i de casa ens tragueren…