Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

6 d'agost de 2008
10 comentaris

Basquització de la política catalana

La basquitis aguda és realment un dels símptomes que mostren determinats entorns sobiranistes del país. Una admiració i un interès desmesurats per la realitat basca, quan molt sovint aquesta preocupació no és recíproca. Ho explica Manuel Cuyàs, i dilluns ho va repetir a la tertúlia d’El Matí de Catalunya Ràdio, una temporada d’estiu més amb Pere Mas, que, per cert, se’n surt prou bé, i a mi m’agrada perquè és innovador i fresc (l’espai d’Internet i noves tecnologies n’és la prova). Però jo no parlo de basquitis, sinó de la basquització de la política catalana. Crec percebre una actitud, un convenciment, una determinació a casa nostra que fa pensar en la fermesa habitual dels bascos a l’hora de negociar amb l’Estat. Els bascos van forts, i encara que acabin aprovant pressupostos generals de l’Estat a PSOE i PP indiscriminadament, com que tenen els coves plens de peixos, un concert econòmic i competències exclusives al sac i ben lligades, llavors es poden permetre de parlar de tu a tu amb el senyor Estat. Els catalans estem lluny d’aquest saber fer basc, potser perquè els bascos i els espanyols s’assemblen més del que ells mateixos no es pensen i, en canvi, nosaltres som molt diferents. Però com que ara tenim l’Estatut i un compromís de finançament que molts maldecaps ens han costat d’aconseguir, sembla que ens hem posat estupendus i que ens ho creiem. Sembla, i dic sembla, perquè és agost i fa una calor de por, i els cops de calor són allà a la cantonada, que ens estem posant seriosos, prediquem unitat del catalanisme divers i fem gestos en la línia de l’ara-va-de-bo.

Perquè encara que alguns segueixin dient que els socialistes catalans són el càncer de Catalunya i el perill públic número u —amb vint-i-cinc diputats a Madrid, una majoria aplastant a les darreres eleccions estatals, però un perill públic, quina contradicció!— la realitat és que el carrer Nicaragua està menys sucursalista que mai. Allà encara ressonen les paraules, crues i històriques, del President Montilla al president espanyol Zapatero. I això, a dia d’avui, té un valor important. Jo —i ara em direu ingenu, venut i cul d’olla, perquè segur que algú m’ho dirà— em vull creure que la cosa és seriosa. D’acord que hi ha molta escenificació i tot plegat. Com sempre en política. Però el PSC té una patata calenta gruixuda sobre la taula que es diu Estatut i, especialment, finançament. La patata és tan grossa que ni l’avi Solbes ni el somrient Zapatero poden tapar-la. El PSC ho sap, i les polítiques del Govern d’esquerres en depenen.

Amb un PSC així, que gesticula, però de quina manera, a l’escenari polític català tenim una oposició liderada per Mas que es torna a veure i creure protagonista, necessària, i els nacionalistes saben que els estan mirant, que tots hi estem pendents. Ara no s’hi val a badar. Si els dos grossos, els dos partits grans vull dir, aguanten, i no es deixen enganyar pel Madrid centralista en temps de crisi, la basquització és possible. Posar-se seriosos, fer-se respectar i aguantar el que calgui, és ara més que mai una necessitat i una oportunitat alhora. Hi ha estirabots que no hi ajuden gaire, certament. Com aquest o aquell, tant li fa. Relliscades exagerades interessadament a nivell mediàtic, perquè ara que les balances fiscals canten i les canten clares, alguns necessiten furgar en les anècdotes personals per recuperar el recurs del català insolidari. No caiguem en la trampa, si us plau.

La basquització de les forces catalanes —i ho dic jo, que no pateixo la basquitis aguda que critica Cuyàs— costa d’anar-se forjant. Però es va fent a foc lent. Aquest dimarts, per posar només dos exemples, ho han evidenciat dos consellers del Govern de Catalunya —i algú em dirà ingenu, venut i cul d’olla, però com que ho penso ho escric— en el context d’aquest estira-i-arronsa entre la Generalitat i l’Estat. El conseller Ausàs (a la foto) ha advertit en una entrevista a l’ACN que una negativa al finançament fixat per llei a l’Estatut obre la porta al concert econòmic. Com els bascos, ho veieu? I el conseller Nadal ha dit que hi ha full de ruta amb l’oposició nacionalista i ha reclamat respecte i pulcritud a l’Estat. El PSOE, però, té un altre full de ruta.

La basquització requereix obstinació i idees clares. Paciència, unitat i desacomplexament.

  1. tot és “puro teatro”.
    Si et mires la llei que diu l’Estatut (recomano bloc de l’Elisenda Paluzie), veuràs que l’Estat pot fer i desfer com vulgui, i que nosaltres sempre rebrem, sinò qui pagarà les despeses del reialme amb tants funcionaris?.

    Jo he escrit un article al respecte al bloc gran del Sobiranisme (http://blocgran.cat) amb el títol:

    La comèdia de la unitat com a coartada dels covards.

    El cornut és sempre el darrer d’adonar-se perquè vol mirar sempre cap a l’altre costat abans de reconèixer que tot el que ell havia disposat tantes esperançes i estimació, ara l’hi esta foten banyés.

    Tu mateix, en aquest article dius que més que pensar-ho que tot això va de debó, vols creur-ho. És a dir, igual que el marit cornut que truca a casa per avisar que arriba abans no sigui que es trobi amb una sorpresa!.

    Salut
    Manel

  2. Obstinació i idees clares, paciència, unitat i desacomplexament els políics catalans ?
    Saül sense ànim d’ofendre, quan et posis al sol hidratat, els cops de calor són dolents per les neurones.

  3. La basquització a la que fas referència és resultat de la basquitis que diu Cuyàs. Jo sòc dels que penso que no hem de mirar tant amb els veíns i analitzar les nostres actituds sobre la base del que fan els demés.

    Com be dius bascos i espanyols s’assemblen més del que es pensen, i per contra nosaltres som algo més diferents. Per tant, crec que l’analisi de la situació que està succeint aquest dies arran del pacte sobre finançament l’hem de saber interpretar en clau catalana. No és una basquització és un catalanisme ben entès, és possar el pais per sobre de partits, és recuperar la unitat d’acció catalana per treure Catalunya de l’adjucat que ja fa més de dos anys està patint.

    També és cert que d’Esquerra i Iniciativa encara em crec la seva unitat d’acció, per contra dels socialistes catalans no puc possar les mans al foc. La meva experiència personal em fa dubtar (tant de bó m’equivoqui) de que la seva postura no sigui una escenificació o teatrelització ben orquestrada no tant des del govern sinó del carrer Nicaragua, amb el senyor Zaragoza al darrere.

    Crec que si desprès s’aconsegueix algun acord, encara que sigui molt per sota del que estableix l’estatut, voldran vendre’ns el producte que gràcies a la seva plantada amb el PSOE ho han aconseguit, però el seus 25 diputant no hauran fet res en tot el procès i seguiran al grup parlamentari socialista tots juntets per apuntalar a un President Zapatero que meteix i incompleix promeses més que sonriu. Per tant, tot una farssa!

    Me’ls creuria si primer creessin un grup parlamentari propi, després actuessin amb una unitat d’acció i que el resultat final no sigui un èxit o un fracàs d’un o altre sinò de tots quatre partits.

  4. Saül, la disputa PSC vs. PSOE és simplement una baralla de pressing catch. Tot molt espectacular… i amb alguns babaus que s’ho creuen. Si, a més, el sector oficialista d’Esquerra (al qual ets molt proper) dóna al PSC aquest vernís “catalanista”, genial per al PSC-PSOE (aquest és el seu nom real, no te’n recordes?). Tot plegat, un autèntic cercle viciós.

    Per cert, no puc estar més d’acord amb l’article d’en Bonaventura, del qual cal reconèixer-te el mèrit d’haver-lo enllaçat. I, si no hi estàs d’acord, només cal que diguis si conté cap inexactitud. Si el PSC-PSOE va treure 25 diputats a Catalunya és perquè tots els mitjans són a les seves mans (gràcies als “independentistes” d’Esquerra), i perquè tots els partits (ICV, CiU, Esquerra) es van dedicar a llançar-li floretes mentre atiaven la por al PP. És a dir, tothom els va fer la campanya.

    Aprofito per recomanar-te la lectura d’aquest article d’e-notícies, que fa previsions molt encertades: La farsa del finançament

  5. EL QUE EM DE FOTRE EL CATALANS ES TREBALLAR MENYS,PROU DE TREBALLAR,CREAR EMPRESES,RES D’ INNOVACIÓ,NI DE DISSENY.

    TREBALLAR UNA MIQUETA PER COBRIR L’ EXPEDIENT  I A VIURE QUE SON DOS DIES.
    AH! I A VIURE DE LA SUBVENCIÓ,SI CAL, QU’ ENS  ASUBVENCIONI  MADRIT SI VOL QUE SEGUIM  APARTANYENT A LA SEVA CORONA

  6. No, no pot ser per una raó que el Saül ha esmentat: els bascos (i navarrsos) i els espanyols s’assemblen…bàsicamente en que tenen dignitat i autoestima. No trobaràs cap espanyol ni pràcticamente cap basc que demani perdó per ser-ho. En canvi, quantsa milers de catalans practiquen el fuetejament i l’autoodi? No es poden comptar…Els bascos són ferms com a manera natural de fer les coses. Els catalans, quan ens emprenyen molt ens posem dignes peró se’ns passa aviat, com la gasosa. El basc/navarrès més espanyolista defensa a mort el concert econòmic, A Catalunya ha manat durant 23 anys un partit que no el va voler. No Saül, poder és desitjable, però no pot ser

  7. En Carles Bonaventura té més raó que un sant. És el PSC sempre ha estat el primer a posar pals a les rodes del nostre autogovern.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!