Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
La política és una mena de Dragon Khan, igual que ha ha estat el tripartit. Avui ets a dalt triomfant, demà ets una ànima en pena. Només cal veure els elogis al President Maragall. La generositat de les necrològiques polítiques té aquestes coses. Ja ningú no se’n recorda de les pitjors maragallades d’aquests tres anys de govern. De les absències presidencials, de les anades i vingudes típiques del personatge. L’endemà de l’anunci de la seva retirada presidencial tot són anàlisis amables. Inclús d’aquells que hores abans li deien el nom de porc. Em refereixo als propis socialistes, però també als nacionalistes que fan d’oposició. Maragall ha passat de la nit al dia de ser vilipendiat a ser mitificat.
Encara no ha plegat i ja el troben a faltar. Aquestes hores tothom em parla bé de Maragall. Els més exigents amb el seu govern i amb el propi President són els que ara dediquen tota mena de retrets a Montilla i Mas. Potser tindrà raó Francesc Marc-Àlvaro quan sosté que Maragall és l’últim producte del pujolisme. Amb Pujol i Maragall, s’acaba una generació de dirigents catalans de primer ordre. Una fornada de polítics que, per edat i formació, no té res a veure amb un home que ha presidit Catalunya 23 anys i un altre que ha estat 15 anys alcalde de Barcelona i 3 més President, a part d’una legislatura com a cap de l’oposició.
De la mateixa manera que Maragall [sancionat per la Junta Electoral pel missatge institucional del referèndum] és avui sorprenentment admirat, m’ha semblat curiós experimentar el conte del llop de la sociovergència. Mentre el tripartit aguantava agònic, els que dèiem que s’acostava la sociovergència érem titllats d’extraterrestres. Ara tothom dóna per fet que Mas presidirà la Generalitat perquè Montilla i el PSC desmaragallitzat fracassaran a les urnes, i la complicitat de Zapatero amb els nacionalistes frenarà un nou tripartit. I ho diuen amb nostàlgia del tripartit!
Mas i Piqué estan convençuts que el tripartit repetirà si l’aritmètica ho permet. Però Maragall ha d’anar a La Moncloa l’endemà del seu comiat per recordar-li a Zapatero que seria llàstima cedir a CiU el desenvolupament del nou Estatut. Si li ho diu el President (també a la tarda al Parlament), és perquè algun pacte hi deuria haver entre Zapatero i Mas. En tot cas, és fer futurologia perquè primer hi haurà eleccions (reservem-nos el 22 d’octubre per no fer cap excursió) i el poble tindrà la paraula. Després vindran els pactes. Montilla serà disciplinat i acceptarà que Mas governi, tot i que el tripartit-segona-part pogués evitar-ho? O es rebel·larà contra el PSOE i reeditarà l’aliança amb ERC i ICV? En qualsevol cas, totes les hipòtesis situen Mas com a guanyador. I si és així, jo em plantejo una altra pregunta: farà Carod president Montilla, encara que un nacionalista guanyi i recuperi escons perduts a les darreres eleccions?
Algunes anotacions als blocs
Lluís Foix: La realidad derriba a Maragall
Iñaki Anasagasti: ERC debe sacar conclusiones
Josep Maria Terricabras: El President Maragall es retira
Vicent Partal: L’era Maragall
Algunes anotacions anteriors meves relacionades
De la Torre de Collserola a la sala Torres Garcia
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“I si és així, jo em plantejo una altra pregunta: farà Carod president Montilla, encara que un nacionalista guanyi i recuperi escons perduts a les darreres eleccions?”
Francament, jo no veig que entre Mas i Montilla hi hagi una diferència substancial quant a nacionalisme, més enllà del sentiment que cada un dels dos pugui tenir. Qui ha pactat amb Zapatero les retallades a l’Estatut és Mas, no Montilla. Qui va exigir l’expulsió d’Esquerra a Maragall va ser Mas, no Montilla. És més: segons diu la rumorologia, Montilla va intentar fer desistir el President. No per casualitat, el dialeg entre CiU i ERC a penes existeix mentre que les relacions entre Montilla i Puigcercós sembla ser que son bastant fluïdes.
Vull dir amb això que cal apostar per Montilla si ERC es veu de nou com a arbitre? No, vull dir que entre les raons que cal valorar en prendre la decisió no ha de ser present la de “Mas és més nacionalista que Montilla”, perquè no és veritat. Els dos son igual de submisos a Madrid, amb la diferència de que Montilla és més previsible i Mas, com a bon dirigent convergent, no saps mai quan et clavarà una nova punyalada.
Difícil de creure, el PSC 23 anys treballant per entrar a governar la Generalitat, no es deixarà entabanar amb una "sociovergència" com es comenta, Montilla pot ser disciplinat però això no vol dir que sigui un "gilipolles" per tirar per terra la seva carrera política d’aquesta manera. Donar aquests passos seria la prova definitiva de que el PSC és un satèl-lit del PSOE de totes totes. Mas te prou envergadura política per assumir la presidència de la Generalitat sense aquests "pactes".
Avui a El Punt, a la columna de l’Imma Merino, tot citant el Príncep de Salina: "Fins ara hi havia els guepards, ara han arribat els xacals". Carronyaires del país, benvinguts al banquet!
Molt d’acord, Saül, la sociovergència és el futur. A uns i altres els interessa més la "tranquil·litat" i la "serenor". Anar contra "extremistes" els uneix en l’essencial. A veure què fa Mas quan arribi a President i hagi de desplegar l’Estatutet rebaixat que ha contribuït a aprovar. Tornarà a cridar els catalans a "la lluita"? Tornarà a prendre el pèl a prou gent? Evidentment que sí. (Vols dir que Montilla es rebel·li, el que es revela –es revelava– són les fotos analògiques). Salut, i gràcies pel teu bloc.
i jo, Saül, sempre li he tingut carinyu al Maragall i l’he tractat be, que me n’he burlat però en plan be, que a mi m’agradava, amb "maragallades" i tot, i no ha calgut que arribés aquest moment, que ja fa dies que jo ho deia que li tenia carinyu, i el Maragall encara deu guardar les meves calcetes brodades amb floretes liles.
home, montilla podria sorprendrens per bé, sigui d’aqui o de fora, si "maneja" un canvi del PSC cap al socialisme +-real/pragmatic seria un pas endavant, ja que amb la burgesia-pijo-elitista, el PSC és més semblant a Kerry que a Caballero.
De totes maneres la Caixa el te molt enganxat pels collons, però mai se sap i els del cinturó roig voten PSC més amb la idea de un socialisme Largo Caballero que no un tipus Zapatero-Maragall i tota la purria burgesa que ha fet perdre les arrels originaries del Partit, "el socialisme" del segle 21 però socialisme al final.
Sino que passin a dir-se Social-Democracia i el cinturó roig els deixarà de votar.
"Veo difícil que Puigcercós deje
Madrid. Desde que se cambió de traje y de perfume el españolismo le
midió su vanidad y ha trabajado sólo para mantenerse bajo los focos.
Una pena porque era alguien que prometía." Ho diu l’Iñaki Anasagasti en l’enllaç que proposes. Una altra: " Por tanto si quieren renovación que
lo hagan pero no cambiando su mensaje nacionalista que es sólido sino
relevando al prepotente mayor de ese invento: Joan Puigcercós. Lo
tienen fácil. Porque Puigcercós este año de mucho foco mediático se ha
transformado en otro Puigcercós. Y en Madrid se han dado cuenta y han
terminado por domesticarle." A mi en Puigcercós sempre m’havia caigut bé, però el nou look que presentava darrerament per a mi era prou il.lustratiu que alguna cosa del seu caràcter li estava canviant. El Puigcercós de sempre s’ha esbravat i amansit. L’estratègia d’Esquerra a Madrid es podria resumir en aquell altre proverbi castellà "Perro ladrador, poco mordedor". I Zapatero se’ls ha passat pel forro. Ells s’ho han buscat, han invalidat la seva clau i s’han fet perdre el respecte. Que s’ho pensin, que hi hem perdut tots. Tanmateix, espero tornar-los a votar encara que sigui tapant-me el nas per a no sentir el perfum de la seva vanitat i la nostra deshonra.
En dues ocasions en el teu text qualifiques Convergència i Mas de nacionalistes. Hauriem d’acostumar-nos a fer servir les paraules per descriure el que les coses són, no com etiquetes sense valor semàntic. En aquests moment Convergència és un partit autonomista. La definició fabriana de nacionalista és clar que no els escau.
Felicitat pel bloc, que poc a poc està esdevenint de lectura necessària per entendre la situació política del Principat.