Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

24 de maig de 2005
Sense categoria
1 comentari

Ara, torna Alfonso Guerra.

En la línia del que fa setmanes deia del retorn de Narcís Serra, ara ens trobem (segons publicava diumenge la premsa madrilenya antigovernamental) que serà l’exvicepresident del govern espanyol Alfonso Guerrra (això va d’exvicepresidents!) qui tutelarà la reforma estatutària catalana a Madrid. Que Déu ens agafi confessats. Mentre arriba aquesta informació, símptoma inequívoc que els mals auguris de Salvador Cardús es confirmen, a Catalunya es mouen peces en el tauler polític. No sabem encara si les peces es mouen a curta distància, amb un interès estrictament conjuntural, o si tot plegat pot adquirir un caire de certa rellevància. Em refereixo a la trobada entre Carod-Rovira i Artur Mas per afrontar el nou finançament del país, una qüestió en què hi ha més punts de trobada entre ERC i CiU que no pas entre els republicans i els seus socis de govern socialistes. Serà aquesta una entrevista de cara a la foto o podem arribar a pensar que el gest promogut de Carod té segones i terceres intencions? El temps dirà.

Mentrestant i a tall d’anècdota, reprodueixo un fragment del llibre “La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall”, dels periodistes Luis Mauri i Lluís Uría, referida a una topada entre el llavors alcalde de Barcelona i el seu company socialista Alfonso Guerra: “Des de l’alcaldia de Barcelona, i en clau municipalista, Maragall va fer bandera des de ben aviat de la descentralització de la despesa pública, un objectiu que solia resumir apel·lant al màgic guarisme del 50/25/25. Un afany [50% per a l’Estat, 25% per a les autonomies i 25% per als ajuntaments] difícil el de convertir en bandera el que més aviat sembla una fórmula cabalística… A còpia d’instistència -tanta insistència que es va acabar trobant embrancat en una acalorada discussió amb el vicepresident general Alfonso Guerra-, va aconseguir que el Congrés del PSOE adoptés el 1991 el 50/25/25 com a objectiu que calia aconseguir abans de final de segle [passat]. Tanmateix, la dinàmica dels anys següents no havia d’acostar, ni amb els socialistes al Govern ni amb els conservadors, aquest objectiu: el procés de descentralització de l’Estat va tendir a engrossir el pes de les comunitats autònomes, deixant els ajuntaments com estaven.”

La dura realitat.

  1. Hola. Si es confirmés, que A. Guerra o algú com ell té un paper important, per a mi indica que s’ho han pres seriosament. Ho veig com un senyal positiu. Veuen que hi haurà nou estatut i se’n volen assegurar. Per la banda catalana, també dóna confiança. Imaginem que es fa un tracte amb un considerat tou (autonomista), després els durs (centralista) ja trobarien com tombar els acords. En canvi, un tou no tombaria el que firmat un dur. Els acords tenen més garanties amb els durs. En política internacional, molt acords de pau estables han arribat quan manaven els durs. O així m’ho sembla.

    Joan MiG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!