Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Marxa Pasqual Maragall i s’hi posa José Montilla. El pacte Mas–Zapatero es cobra una nova víctima política. Es compleix el guió de La Moncloa. Al peu de la lletra, mil·limètricament. Foragitada Esquerra del Govern amb l’excusa del referèndum estatutari, el segon escull era el President. Maragall ha llençat la tovallola, pressionat pels partits que van signar el pacte del Tinell, començant pel PSC. Les tensions internes són molt dures. Es barreja la ràbia dels sectors pro-Maragall amb els equilibris interns: els sectors més catalanistes s’han d’empassar Montilla, l’antítesi del carisma, que precisament no ha aconseguit mobilitzat l’electorat socialista en el referèndum de diumenge. Queda pendent la gran incògnita. El relleu de Maragall per Montilla és el certificat de defunció del PSC, sotmès al projecte del PSOE i Zapatero? O amb Montilla la reedició del tripartit és més viable que amb Maragall? Aquesta és la mare dels ous. ¿Montilla farà de xerric de Zapatero per seguir el guió del pacte amb Mas o el socialisme català dominat pels baixllobregatins es revelarà per evitar el suïcidi polític que suposa el sucursalisme vers Ferraz i La Moncloa?
Adéu Maragall. Benvinguda la sociovergència.
[Exclusiva que avui publica El Periódico i també apunta El País, com no podia ser de cap altra manera. El bloc del President estava aquest matí innactiu.]
Què en penseu, vosaltres? Feu comentaris.
Reaccions als blocs
Lluís Foix, periodista: Maragall pasó de Maquiavelo
Josep Maria Àlvarez (UGT): Adéu a Pasqual Maragall
Ignasi Giménez (PSC): Maragall
Joan Ferran (PSC): Gràcies Maragall. Ara Montilla
Joan Gómez (PSC): Pasqual Maragall
Joana Torres (PSC): Avui callo
Jordi Pedret (PSC): Hora de donar pas a noves persones
Oriol Yuguero (JSC): Moltes gràcies Honorable President
Isaac Garcia (ERC): Maragall se’n va. Sociovergència arriba
Josep Maria Aguirre (ERC): Nou efecte del pacte Mas-Zapatero
Marc Espasa (JERC): Montilla president?
Jaume Ciurana (CDC): Presidents
Roc Fernàndez (CDC): Maragall plega
Salvador Grifell (CDC): Eleccions ja!
Juli Cuéllar (CUP): L’adéu d’en Maragall i les cagades d’ERC
Carles Benítez (MDT): El Periódico (llegiu el diari del PSOE) i també José Montilla, l’home de la trista figura
Mireia: Quant hi ha de cal Montilla a cal Maragall?
Fent la viu viu: El pacte Mas-Zapatero es va complint inexorablement
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja tenim l’ase dels cops… ara veurem qui agafa el garrot.
No crec que Montilla sigui un bon candidat. El seu perfil baix, pla, buit de carisma no es el millor per fer un cara a cara amb la demagogia de CiU. tant s’en dona l’origen de naixement de Montilla, d’en Mas, del que sigui…. la clau es l’imatge, la capacitat de con.nectar i de vendre fum (no ens enganyem pas) i aquesta persona no transmet res a ningú, aquest es el gran problema que patiran.
Cal esmicolar tot el pastís per veure que es mou dins d’ERC per saber el candidat.
La resta està bastant apamat… Mas, Piqué i Saura.
Amb aqueste figures no sé si tindrem sociovergència ó vergència a seques amb el silenci compromés del socialistes, perdó, socialistas. Ja sabem la resta del pacte de la moncloa.
I la resta a omplir-se les butxaques.
Crec que hauríem de fer un esforç per anar més enllà de les intrigues de palau en el sí dels partits i mirar de comprendre quins sectors socials i amb quins interessos estan intervenint en la política catalana.
En aquest sentit he de reconéixer a Esquerra Republicana l’haver estat els únics en denunciar públicament les pressions dels lobbies econòmics per limitar l’abast del redactat final de l’estatut, primer, i per posar les bases per al triomf de la sociovergència, ara. Els sectors industrials i financers i catalans, que es veuen perjudicats pel poder de les oligarquies espanyoles, van estar a favor d’un canvi de govern a Catalunya, donat que el nacionalisme burgés, supeditat a l’oligarquia, ja no responia als seus interessos, i frenava el desenvolupament econòmic de Catalunya.
Un cop constituït el govern d’esquerres, però, aquests mateixos agents, han estat perennement mobilitzats per ancorar l’acció de govern cap al centre-esquerra. La reubicació de les diferents forces polítiques tant a Catalunya com a l’Estat, ha fet que en aquests moments estiguin apostant per una sociovergència, com a garantia de seguir tenint un recolzament polític en el seu procés de confrontació amb l’oligarquia (pensem en l’opa de Gas Natural, per posar un exemple), sense que això signifiqui un desplegament progressista de l’estatut.
Si estem d’acord amb aquesta caracterització, crec, sense conéixer amb detall a cadascun dels personatges ni les intencions del carrer Nicaragua, que aquest canvi, probablement respon a aquests moviments en el rerefons, tot i que aquesta és una conjectura poc reflexionada.
Però per no donar només un diagnòstic pessimista, també vull dir que crec que encara no hi ha res irreversible. Es tracta, ara, de mobilitzar els sectors socials que són la base d’ERC, de la coalició ICV-EUiA, i, sobretot, a aquells ho són del PSC i que objectivament estan a favor d’un govern catalanista d’esquerres i fer-ho des d’una lògica unitària.
Durant els dos darrers anys no hem estat capaços de fer-ho com calia, ara, potser, en tenim una darrera oportunitat.
Es clara la sensació que el PSC es cada cop mes PSOE i que tot ha vingut forçat per la postura de ERC, que no sols ha fet possible el procés de l’estatut si no que ha tensat les coses per veure que es realment el PSC-PSOE, el federalisme o en definitiva que hi ha realment al darrera de l’ "asimetrisme" (bonic mot, llàstima que sigui història). Per mi fins fa poc el que hi havia darrera era electoralisme, ara potser valoro mes en Maragall desde la perspectiva sobiranista.
Jo no tinc tan clar que el sucursalisme sigui un suicidi politic, potser seria una manera de saber realment que es el nostre país ara mateix. Potser una nació sucursalista-regionalista?
Potser si.
A la crosta sociata, Catalunya, els importa un rave, els que tenim certa edat, ja ho sabem, el que encara no entenc com a simpatitzant i militant d’ERC, és com en el moment del pacte del Tinell, no es veien venir, que en el moment de triar un bon estaut o "salvar España) als sociates no els tremolaria el pols, ells ho tenen i ho han tingut sempre claríssim, primer Ejpanya, ni esquerres, ni òsties.
Jo no em sorprenc, però encara no entenc cert babauísme de la societat catalana, en no voler veure la realitat, als sociates només els interessa Ejpaña, i als convenients "tocar cuixa" l’arítmetica dóna sociovegència.
No se fins a quin punt el sucursalisme del PSC és realment un problema. Almenys no constitueix un problema per la seva massa de votants tradicionals que els hi està marxant cap al PP. I de que serveix una certa autònomia formal, si no tens un projecte de país per Catalunya coherent ? Pel que fa al relleu, en Montilla encarna la mentalitat entructural del PSC, purament administració sense visió política. En Maragall, en canvi, s’ha passat la vida reividicant tenir una visió política per Catalunya, el federalisme, quan de fet no en tenia cap.
El candidat: Montilla el soso. El funcionario del PSOE. un candidat de transcisió, dócil i obedient, que per cert parla el catalá com la meva sogra (alemanya). El camí a la sociovergència ja está asfaltat. Quin futur que’ns espera!
http://fantassin.blogspot.com/
Les clarificacions són un pas enrere, que no ens ha d’espantar, perquè poden permetre després fer dos passos endavant.
Per exemple, la percepció del trist paper convergent ha permet clarificar l’espai sobiranista entre la dreta entreguista i esquerra que assumeix una derrota anunciada per prinicipi patriòtic (coneixo uns quant convergents i també una quants exmaulets prou contents amb la postura d’erc).
Doncs ara la clarificació espanyolista del PSC també potser permetrà un trasbàs de vots, i potser també de persones, catalanistes. En concret del centre-esquerre federalista espanyol del pesesé al centre-esquerre sobiranista d’eerrecé. De fet també coneixo votants de psc que m’ha dit que si no es presenta Maragall o Nadal votaran republicà.
Fantassin
A Ferraz (PSOE) i a Còrsega (CiU) saben perfectament que en Montilla no té ni la imatge ni el nivell per fer-li la competència a en Mas, i que tampoc s’hi pensa esforçar pas. Han anat a buscar un candidat que els conservi l’electorat base i punt, sacrifiquen tripartit, polítiques d’esquerres, Generalitat, diputats… tot per salvar Zapatero.
L’estratègia de fons és donar prou ales a CiU perquè no calgui que els socialistes els recolzin (majoria absoluta) o que això només sigui puntualment (govern en minoria). Regalar la Generalitat a CiU en agraïment per les rebaixes a l’Estatut de Moncloa, clar i català.
Ara bé, l’únic que pot plantar cara a Mas i desactivar els plans es en Carod. I això dependrà de que mantingui vots i en guanyi més, sobretot entre el catalanisme d’esquerres que ja no es veu reflectit en un PSC fet federació del PSOE i liderat per un ministre espanyol absolutament lleial a Zetapé.
Jo no crec que sigui tant un moviment electoralista del PSOE, amb tot plegat no hauran guanyat més d’un parell de punts a les enquestes i de fet el discurs del PP és el mateix ara que mig any abans, i produeix el mateix desgast. Més aviat el PSOE ha mantingut un posicionament ideològic, calia carregar-se l’Estatut del 30-S a qualsevol preu, cal no oblidar que moltes de les inversions a fer a la CAM els propers anys poden dependre de quant es millori el finançament català.
El PSOE seguirà tenin uns bons resultats a Catalunya però el PSC ja podria plegar, el sector més espanyolista ja li ha marxat al PP amb el pacte del Tinell, el sector més catalanista li marxarà després de la llicó de sucursalisme que ha rebut, el sector del cinturó obrer de Barcelona no entendrà que votar PSC pugui significar fer president Artur Mas. Massa malabarismes, els votants valoraran per sobre de tot la coherència política, i el PSC no n’ha mostrat gens. El discurs per les properes eleccions amb Montilla o sense ja ens el podem imaginar, la por del PP (això afavorirà més a ERC que donar vots al PSC) i el discurs tradicional del socialisme català als anys 80, és a dir, presentar les eleccions com un enfrontament entre les masses obreres castellanoparlants i treballadores, contra les masses burgeses catalanoparlants i insolidàrias, el discurs de sempre abonat al fracàs perquè no es correspon al país real, és només el producte del país imaginari que ens ha inventat de fa anys el deliri Laragodià ¿un català d’Iznájar pot ser president de la Generalitat? sera el lema ocult de la campanya, fer-nos sentir culpables de no votar un president procedent de la immigració, serà tot el que ens podran oferir.
A CIU li pot sortir molt bé la jugada. ERC pot ser la més beneficiada, el millor escenari possible pel creixement dels republicans seria la sociovergència, els convertiria en la primera força de l’oposició. L’escenari no pot ser més favorable, d’ací al novembre o bé estan al nou govern de la Generalitat, o bé són la primera força de l’oposició.
Ai que el trobarem a faltar el Maragall!, jo ja ho deia que jo li tenia carinyu al Maragall, i ara el club de fans es farà mes gran, segur, que amb Montilla sociovergència assegurada, i sentirem el "cri-cri" sociovergent durant anys, insuportable, que Mas es Mas i Montilla el seu profeta (o el seu Prenafeta), i gràcies per haver-me triat Saül.
Parlaré com ho sento, sense pensar-hi gaire: em sap greu que marxi, president. Malgrat que no comparteixo la seva obsessió gaire bé malaltissa per, amb infinita paciència, fer-nos entendre a Espanya mentre ella mira permanentment cap aun altre cantó, em sap greu que hagi decidit d’acomiadar-se. Em sap greu, sobretot, que marxi per culpa d’aquells de qui tant es vol fer escoltar: tràgica paradoxa. Els catalans, sembla que mai no en tenim prou, d’acumular derrotes. Potser comenci a repensar-s’hi, president, això de seguir mirant més enllà de la Franja; ara quedarà lliure…, ja m’entén.
Aquests dos anys i mig han estat més importants per al país del que molts es pensen. Moltes coses han canviat -i en podrien haver canviat moltes més- sobretot en la percepció dels catalans de que moltes coses són realment possibles, que depenen només d’ells mateixos, bo i sabent que aquest tipus de canvis no entrava en els plans de vostè de bon principi, no ens enganyem. Però això, només això, ha estat possible perquè vostè i el sr. Carod-Rovira ho han imaginat. Han imaginat Catalunya sense la llosa, sense la làpida. No sé si aquesta imaginació ha tingut els efectes desitjats, però el que és segur és que d’aquesta facultat tan preuada, cap dels dos que treuen el nas no en tenen un bri. I potser maldaran per tornar a posar-la un altre cop, la làpida. S’acosten temps foscos si els catalans no hi posem remei.
President, com m’hagués agradat que vostès dos haguéssin acabat la part del camí pactada. Llàtima que els seus d’aquí i els seus d’allà els hi hagin impedit. Llàstima que els catalanas siguem tan i tan porucs. Llàstima d’aquest gust nostre per la derrota.
Adéu President
Una lectura possible és la següent: 1er) l’ascens de Montilla a la direcció del PSC (PSC-PSOE) és la dels grans senyors feudals de Metropolitània, i significa la caiguda de la vella guàrdia botiflera i la seva substitució per part dels colons, ja directament; 2on) amb Montilla com a cap de llista, el PSC (PSC-PSOE) intenta mobilitzar el vot espanyolista que s’absté en les eleccions principatines però no en les espanyoles; i cerca mobilitzar-lo en nom d’un nacionalisme "etnicista" espanyol; 3a) potser el PSC (PSC-PSOE) considera que el procés de desmantellatge de la catalanitat, provocat pel règim postfranquista, ja està prou avançat per a accelarar-lo obertament.
No ho oblidéssim: el PSOE (del Principat i d’on sigui) és, essencialment, un partit nacionalista espanyol de dreta dura (el capdavanter del neoliberalisme durant catorze anys de contrarevolució social paorosa), així com una xarxa mafiosa que riu-te’n de Convergència. Uep! I més disciplinat i jerarquitzat que la seva estimada Benemérita.
No soc d’ERC, pero crec que el puigcercos hauria de substituir carod per arreplegar el vot catalanista del PSC.
El carod l’han -s’ha- cremat massa.