Bloqueig a sang freda

L’Agència Catalana de Notícies (ACN) informava anit: “El president de la CCMA, Albert Sáez, demana empara al president del Parlament, Ernest Benach, per desbloquejar l’elecció del director general.” La crònica d’una mort anunciada o l’últim intent de sortir de l’atzucac al qual alguns han dut la nova llei que regula els òrgans de govern dels mitjans públics d’aquest país. I així estan les coses, francament malament. Ara tothom s’hi apunta, al “ja es veia venir”. Un fracàs que satisfà uns quants irresponsables i que certifica les previsions dels més pessimistes (polítics) o exigents (professionals). La vida en aquest país és així de lamentable. Els grans partits són incapaços —un per l’altre, tant em fa al capdavall— d’aparcar els interessos més inconfessables a canvi d’un acord que ajudi els mitjans públics a tirar endavant, a enfocar la nova etapa amb garanties d’èxit i dosis d’il·lusió. Això, precisament, és el que se’n va en orris. Cap mena d’il·lusió col·lectiva presideix cap racó d’aquest santíssim país quan el ciutadà observa, amb perplexitat, que tota la temprera col·lectiva del 30-S —sí, de l’Estatut del Parlament— fa estona que s’escola per l’aigüera en benefici del partidisme pitjor entès, més ranci i empobridor. Ni la il·lusió del 30-S ni el consens que el seu dia va presidir —no exempta de tensions— la negociació de la nova llei de la Corpo. En el seu dia vaig elogiar —i ara la reitero— l’elecció d’Albert Sáez [Presidència de la CCMA amb “fort plantejament nacional”]. No era fàcil, la seva tasca. El repte era complicat, i tothom ho sabia. Però el que resultava difícilment imaginable era pensar que el bloqueig seria tan precoç, i que amb els representants al consell de govern i les interferències d’una banda i altra no hi hauria manera de triar els millors perfils per dirigir la ràdio i la televisió públiques. I llavors és quan apareix una de les modes nacionals: l’etiquetatge no en català sinó dels catalans. Degudament etiquetades, les partides d’escacs s’enduen per endavant les persones i els seus projectes amb una alegria que sorprèn. ¿No hi ha gent mínimament transversal que prioritzi la professionalitat i l’interès general per damunt d’etiquetes, simpaties, salutacions o complicitats polítiques o personals? Segur que sí, però, noi, la partida d’escacs és salvatge. Hi ha jugadors que actuen a sang freda. Més enllà de les regles del joc col·lectives i del mínim sentit de la responsabilitat i de l’apreci per les institucions nacionals, les jugades a sang freda s’acaben imposant, pel que es veu. I així ens va. Llavors el ciutadà es pregunta: ¿Si no són capaços de posar-se d’acord per governar la televisió i la ràdio, de què s’han d’entendre per governar el país davant de les amenaces i els atacs més foribunds que han vingut i estan per venir? ¿Si no defensen la CCMA, com han defensar l’Estatut i el país?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *