“Montilla triarà Catalunya”

“Entre el país i el partit, Montilla triarà Catalunya.” Aquesta és una frase que circula des de fa setmanes entre determinades veus influents del (i properes al) socialisme català, que és un socialisme que planta cara en la pugna per l’hegemonia del catalanisme. Planta cara al nacionalisme tradicional, engoleix suports electorals del catalanisme independentista i de la progressia més progressista del catalanisme. El PSC és al mig de la pista, festejant votants de CiU, d’ERC i d’ICV. La por a la dreta espanyola i el vot anti-PP siuta els socialistes com a opció atractiva a votants de les forces polítiques esmentades. El pacte de govern a la Generalitat presenta el PSC com una força —homologada per ERC— no-sucursalista de Madrid, encara que no ho sigui ben bé. Haver desatès les recomanacions del PSOE per evitar tripartits successius els dóna un carnet d’independència respecte Ferraz que causa fortuna mediàtica. I finalment hi ha la idea de ser el gran partit d’esquerres, el partit social per excel·lència, i això mata els ecosocialistes. Si, a més, hi afegeixes campanyes exemplars i recursos a dojo, l’èxit del PSC està garantit, especialment quan a ERC, CiU i, en menor mesura, però una mica també, a ICV es debaten internament sobre incomoditats de pactes, patacades electorals, pugnes internes i desgast per l’acció de govern.

L’habilitat del PSC és enorme a l’hora de governar. Han sabut traslladar a ICV els marrons de la policia i la sequera —ells, els ecosocialistes, que treien pit i es volien fer grans, deuen pensar—, observen amb satisfactòria perplexitat com ERC no rendibilitza la feina de les seves conselleries hipotèticament amables i estratègiques —tret de Tresserras, el més valorat de tots els consellers, segons les enquestes governamentals, la resta no hi ha manera que treguin cap en l’àmbit mediàtic— i, finalment, contemplen les contradiccions d’una federació nacionalista on les discrepàncies són més dissimulades de cara al públic però no menys sonores internament. El PSC és molt graaaaan, tio, que diria aquell. Us imagineu si el conseller a qui no li quadren els comptes per la baixada de la construcció es digués Saura o Carod i no Castells, quin escàndol s’hauria muntat. Els 1.100 milions d’euros de desequilibri han passat sense pena ni glòria, amb una simple columna de breus i crec recordar que només un diari —El País, per cert— va dedicar-hi una plana.

Però la qüestió és que el President Montilla, segons diuen els que hi entenen, arribarà un dia que farà un cop de puny damunt la taula i dirà prou, a l’estil Cuní. Aquell dia es veu que el PSC es plantarà davant del PSOE i decidirà tirar pel dret. Aquell dia, diuen, Montilla optarà per Catalunya i si no es torna independentista poc li faltarà. Circula aquesta idea. Que no hi ha ningú millor que Montilla per trencar la supeditació del PSC al PSOE, i la subordinació de Catalunya a Espanya. Mentrestant, però, la realitat va per un altre camí. I la realitat és que t’has de proclamar espanyol perquè Madrid et salvi de la sequera a l’àrea metropolitana de Barcelona —Zapatero i el seu govern han desacreditat Baltasar i la Generalitat—, Bono és president del Congrés amb el suport dels 25 diputats del PSC un cop superada l’etapa de l’Espanya plural [Bono, José Bono] i en aquesta banda de la península ibèrica encara no hem vist les balances fiscals i ens temem el pitjor del Constitucional amb l’Estatut i de la negociació —bilateral?, quina gràcia!— del nou sistema de finançament català. [Xec en blanc a Zapatero o pluja fina del PSC a Madrid?]

(Per cert, no entenc com és que José Montilla està tan mal posicionat al Google. Que algú ho arregli, si us plau. No pot ser que el web de campanya del 2006, abandonat, per cert, la Viquipèdia, i les pàgines de quan era ministre d’Indústria hi figurin per davant de les planes en què Montilla és President de Catalunya. Cuidem-ho!)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *