Esquerra Brunicana de Carlatunya

Allò que en condicions normals hauria de ser vist com una oportunitat, com un tret diferencial positiu, esdevé feblesa i amenaça. En un temps en què triomfa la política televisada i la interacció amb el ciutadà (“Tinc una pregunta per a vostè” de TVE, n’és la prova a nivell estatal, o el fenomen novedós d’Obama als Estats Units per la seva mobilització a través d’Internet) i quan els joves estan més i millor formats, més i millor documentats i són més crítics que mai, quan també es queden més a casa a l’hora d’anar a votar perquè no se senten prou identificats amb el sistema de partits imperant i amb una democràcia que no és prou participativa per a ells, en aquest context dic, un procés de debat intern com el que viu Esquerra Republicana de Catalunya hauria de ser un reclam, un potencial. Però no és així. Res més lluny de la realitat. Esquerra és l’únic partit parlamentari —el cinquè al Congrés dels Diputats, el tercer al Parlament de Catalunya, el segon al Govern de Catalunya, amb la presidència de les Diputacions de Girona i Lleida, i no sé quantes alcaldies i regidors…— que manté el perfil assembleari en els seus estatuts i que és capaç d’obrir un procés democràtic intern entre la militància per escollir el seu president, secretari general i, més endavant, el candidat a la presidència de la Generalitat. Cap altre partit català és capaç de donar una lliçò de democràcia, transparència i participació interna com aquest. Però aquest missatge, impagable en els temps que corren si ho sabessin canalitzar oportunament, es perverteix. Per irresponsabilitat dels seus dirigents i pel recurs fàcil mediàtic en què s’ha covertit ERC com a ase de tots els cops. Picant Esquerra piquen independentisme, i amb l’independentisme tots els grans grups de comunicació del país s’hi atreveixen. Uns perquè aposten per l’espanyolisme, d’altres perquè advoquen per un catalanisme moderat que tem —i de quina manera— l’èxit d’un independentisme democràtic, assenyat i solvent, i els suposadament sobiranistes per una certa innèrcia, una tendència irrefrenable i autodestructiva en nom d’un interès informatiu que, tot i ser cert, no es correspon amb l’interès informatiu que també tindrien altres misèries internes de partits hipotèticament més seriosos, moderats i poderosos. Amb Esquerra, tothom s’hi veu en cor. Llàstima que els propis dirigents, sabent-ho i havent-ho patit com ho han patit, no tinguin un punt de prudència i evitin despullar-se públicament fins al punt d’aparèixer davant de la ciutadania com si fossin Esquerra Brunicana de Carlatunya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *