La mirada s’estén, de dalt el cim estant, llençol al vent després d’una bugada clara.
Voleia, planeja, acarona, cerca racons, com el voltor que veig solcar, lliure, i tot ho esguarda, i tot sembla comprendre-ho.
El cel escriu paraules blanques i grises que s’estripen, xiscles d’àguiles i ombres inquietants de fesomia. Es mouen lentament com un dragó abans de la cacera, a l’aguait. Un ocell gegantí omple de plomes l’aire, mentre es muda.
S’escampen, irrepetibles, les traces. Al fons la mar, sempre la mar.
Escuma de la mar,
sal entre els llavis,
aquell nom,
eixut,
com un cristall,
espera ser dit
i esgarrapa.
La paraula
que encara no he dit,
només escuma de la mar,
sal entre els llavis,
des del cim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un secret darrerala paraula, un misteri darrere el secret, un bateg darrere el misteri, una fascinació darrere el bateg, un somni darrera la fascinació. Mentre, els cels i les mars van i venen, i el nostre anhel embalaït allarga les mans vers l’horitzó.
em llegiria aquest text, aquest poema. M’ha fascinat. Res més que aixó…m’ha encantat. Felicitats i gràcies per deixar-me’l llegir. Un poema… un secret ja sabut.
Amb el teu permís, te’l prenc. Me l’enduc cap a casa…Avís: si el cerques perquè l’has perdut, ja saps on venir-lo a buscar! Només te’n daré una copia.
De la cuina estant he sentit
el primer magall d’abril,
cridaner en sèrie.
Vent de mar, sal, pi, crit,
cau estiu al sofregit.
És el Puig de Randa. La foto està feta des d’allí.
És allà on Ramon Llull va tenir la seua “visió”?
Vaig a mirar-la bé, la foto.
Sóc una negada en aquests jocs de paraules fascinants … com també en altres jocs, però fins avui que no he entrat en aquest apunt, sincerament ha estat relaxant, divertit i … deixant una enveja sana, molt sana, per no poder continuar.
Però bé, per això estem els lectors per anar llegint paraules i més paraules i gaudir-ne.
Bona nit !