Per què els governants desatenen els seus webs i blocs?

Els expresidents, a Catalunya, recorren a la xarxa. Jordi Pujol ha basat la comunicació del seu centre d’estudis en aquest web. Ara Pasqual Maragall n’obre el seu. Una pàgina que bàsicament presenta la biografia, el pensament recollit en llibres, entrevistes i conferències, l’agenda d’activitats i un testimonial bloc de notes. El Molt Honorable ja té la seva identitat i el seu espai virtual. A part d’oficina, cotxe oficial, xofer, escorta, un parell d’assistents i sou públic garantit, l’expresident Maragall ha imitat Pujol en la seva aposta per una comunicació més directa amb els ciutadans. Ho fa en català, espanyol i anglès, amb un disseny elegant, però amb una pàgina mancada d’allò més fonamental per cercar la participació. Tot es limita a una adreça: pasqualmaragall@gencat.net. (Llàstima que els correus de la Generalitat encara siguin amb .net, ara que el web finalment és .cat!) No hi ha ni butlletí de subscripció electrònica ni el més elemental rss per rebre automàticament les últimes actualitzacions. Crec que aquest dèficit farà perdre visites a la pàgina.

Pujol [wiki] i Maragall [wiki] són els primers presidents de la Catalunya digital, i els que vagin venint no se’n podran escapar. Ja ningú no entén projecció pública en política o a nivell institucional sense identitat digital. Josep Tarradellas [wiki] va ser l’últim president de la Catalunya pre-Internet. A més, tant Pujol com Maragall s’han apuntat al domini.cat, el primer del món reservat per a una llengua i cultura, en aquest cas la catalana.

No tots els polítics catalanistes ho tenen prou clar, això del .cat. El candidat de CiU al Congrés dels Diputats Josep Antoni Duran Lleida [wiki] va obrir el seu bloc amb .org. Curiosament, dies després del meu apunt [El candidat Duran Lleida estrena bloc] la pàgina es va activar amb l’adreça duranilleida.cat. Rectificar és de savis. Els seus companys de federació, en canvi, no van dubtar de posar en marxa el vídeo bloc d’Artur Mas [wiki] amb .cat i enmarcat a dins del web de CiU, on els últims vídeos apareixen destacats en portada. Ben posicionat al Google (i al Google.cat!), el vídeo bloc ha donat protagonisme mediàtic al líder digital de CiU [Artur Mas s’apropa als internautes amb un vídeo bloc] a les portes de l’esperada conferència per refundar el catalanisme.

Que expresidents i candidats apostin per la xarxa està molt bé, però em preocupa que la presència digital només es potenciï quan els polítics són lluny del poder. O retirats o a l’oposició, vaja. Per què els presidents o consellers en actiu se’n despreocupen? Per exemple, José Montilla [wiki], actual president de Catalunya, encara té el "web del futur president de la Generalitat" (la pàgina com a candidat del PSC, abandonada des del novembre de 2006) en el primer lloc del posicionament de la cerca a Google. Allà hi apareix aquesta biografia i el discret web institucional. Para de comptar.

Tres quarts del mateix succeeix amb el conseller de Vicepresidència Josep-Lluís Carod-Rovira [wiki], que va ser l’únic candidat a la presidència de la Generalitat amb bloc (ara tancat i desaparegut) durant la darrera campanya electoral. A can Google, la presència del líder d’ERC està en mans de la Wikipèdia, de pàgines de dubtosa credibilitat, del YouTube amb els seus minuts de glòria a TVE, d’aquest modest web d’una plataforma local, i sempre hi ha la típica biografia del web institucional i la biografia al web del partit.

El conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura [wiki], es troba en la mateixa situació que Montilla i Carod. En el posicionament a Google, trobem en primer lloc la pàgina llastimosament abandonada com a candidat a les eleccions. D’una fredor espantosa. La biografia institucional, el web d’ICV i, a partir d’aquí, pàgines en què Saura hi apareix referit i no sempre positivament (per als seus interessos). La màxima concessió del conseller de la Participació al contacte amb els internautes és una adreça electrònica en l’organigrama institucional.

És trist, doncs, que l’aposta per la xarxa es limiti a èpoques electorals. Venim de la campanya dels Candidats .cat [Candidats.cat (versió 2.0)] Però superades les eleccions, els governants s’acomoden en unes insípides i insubstancionals biografies institucionals i abandonen qualsevol intent d’interacció amb el ciutadà. El compromís electoral implícit quan s’estrena una web o s’obre un bloc esdevé miratge la mateixa nit del recompte de vots. I llavors és quan Internet esdevé refugi per a expresidents amb saludable afany de protagonisme o per a aspirants a governant que, si hi arriben al poder, cauran en el mateix error. Quin dirigent polític trencarà aquest cercle viciós?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *