Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Pasqual Maragall ha anunciat aquest migdia que pateix alzheimer. L’anterior apunt en aquest bloc acabava així, volgudament críptic: "Però el més imprevisible està per venir. Potser avui. I no em refereixo a la conferència nacional d’ERC." El rumor sobre l’imminent anunci del President Maragall circulava ahir per les redaccions. Per responsabilitat i rigor no es podia caure en l’afany mal entès d’avançar una notícia delicada com aquesta. Maragall, conscient d’aquests rumors interessats, s’hi ha referit avui, en la seva compareixença davant dels mitjans a l’Hospital Sant Pau. Però el més impactant d’avui és el coratge i la valentia que ha mostrat Maragall. S’ha proposat lluitar-hi, com a expresident de la Generalitat i, per tant, com a figura institucional i dirigent polític de la història recent d’aquest país, i també com a pacient.
Maragall ha estat un alcalde i un president atípic. Sempre ha sorprès. De les maragallades n’hem parlat i escrit un munt. I el seu personatge a Polònia l’ha fet encara més entranyable. Quan estava en actiu, i també últimament amb la seva bata de President enretirat. Maragall és Maragall, i precisament perquè ens genera sentiments contradictoris ?carinyo i ràbia, passió i odi? en el pla afectuós i en l’àmbit ideològic o polític, em pregunto què haurem de fer a partir d’ara amb el tractament públic d’aquest personatge cabdal per a la història recent de Barcelona i Catalunya. Voldrà que variem el tractament? Què hem de fer, President?
[Hi han reaccionat Carod, Duran, Sirera i Saura, entre d’altres.]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els homes públics, en tant que portadors d’idees i de decisions, en certa manera es trascendeixen ells mateixos, per a bé i per a mal. Que què farem, doncs, amb Maragall? Com a persona, expressar-li simpatia (en el sentit etimològic de la paraula). Com a polític: el mateix que ahir i que abans d’ahir.
És com el cas d’en Lluch. Vam lamentar, en el pla presonal, la seva mort. En el pla polític, però, encara avui blasmem que defensés una idea tan impròpia d’un economista i d’un polític català que el dèficit fiscal quedava compensat pel superàvit comercial
Pasqual Maragall ha passat en dos dies a la història d’aquest país. Divendres va anunciar que havia trencat el carnet del PSC per desacord amb José Montilla, de qui ens va explicar que és simpatitzant de José Bono. I avui afronta la dura realitat i ens revela amb serenitat que té un principi d’Alzheimer. Dos gestos de gran valentia, de gran coherència. Impressionant, gràcies president.
http://regeneraciodemocratica.bloc.cat
Maragall, com a polític que és, no em cau especialment bé (n’hi ha força més que em cauen pitjor) però la valentia d’explicar l’enfermetat i de treballar amb d’altres per superar-la el fa més humà als meus ulls. Chapeau!
La valentía del President Pasqual Maragall m’ha mostrat una vegada més que aquest home polític és a més una gran persona.
Suposo que d’ara endavant els nostres "polítics" seran una mica més seriosos i franquement els que queden a la escena política hauran de fer un fran esforç per estar a l’altura de aquest home que ha estat durant molts anys un referent per tots els catalans.