"El ramo de la psiquiatría me disculpará la intrusión, pero a la luz
de reiteradas observaciones empiezo a sospechar que entre nosotros se
da un fenómeno parecido; que existe un
síndrome de Barcelona en
virtud del cual un contingente pequeño pero ruidoso de nuestros
conciudadanos actúa de repente como si fuesen el capitán
Alfred Dreyfus
en la Francia de 1895. Es decir, que aseguran ser víctimas de sañuda
persecución, de crueles discriminaciones, de un odio fóbico; no por ser
judíos, claro, sino por ser castellanohablantes o
castellanoescribientes."
De Falsos Dreyfus, falsos Zola, de Joan B. Culla i Clarà a El País.
Ja, clar. I sempre sou els mateixos els que negeu el síndrome de Barcelona. Però, ves per on, exactament igual que com al franquisme, uns a dalt i uns altres a baix. Lluitar durant 40 anys per desfer-nos del nacionalisme espanyol per implantar el nacionalisme català, ¡manda huevos! com és diu en castellà.
I, a més a més, soportar nens de papà com aquests. Arribaràs lluny, Gordillo… arribaràs lluny.
Sí, sí, claro, todo es mentira. Como es mentira que las tropas de Felip Cinquè no mataron a Rafa Casanova, ¿no?