“No me llamo José Luis”


"José Luis, no; yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China", és la frase que ha quedat del programa de TVE Tengo una pregunta para usted. Cinc milions de persones (800.000 catalans) van seguir l’emissió, que va tenir la punta d’audiència quan Josep-Lluís Carod-Rovira va explicar què significa Espanya per a ell [vegeu el vídeo]. La nit espanyola del líder d’ERC i vicepresident del Govern suposa un punt d’inflexió, perquè ha tornat a recollir bones crítiques -aquest matí a les tertúlies elogiaven la intervenció televisiva de Carod alguns intel·lectuals i opinadors no gaire sospitosos d’independentistes- i ha tapat, de cop, la relliscada veneciana. Si allò que més preocupa és la llengua i la lliga espanyola de futbol [vegeu el vídeo], encara bo. Mentre l’Espanya plural "no surti de l’armari" [vegeu el vídeo], l’única opció per a Carod és la independència. I això, dit a TVE, en un programa en què la política s’apropa a la ciutadania per la via d’una fórmula televisiva fresca i novedosa, sona massa fort. No hi ha intermediaris entre el polític i el ciutadà, entre l’entrevistat i el televident. Aquí no hi ha manipulació possible. Tot depèn de l’habilitat del polític de connectar amb el públic i de llençar missatges clars i… catalans.

Sembla, doncs, que encara que Carod no sigui candidat d’ERC a les eleccions al Congrés ahir ja va començar la precampanya desgastant Josep Antoni Duran Lleida, que no ha obtingut el ressò mediàtic del dirigent independentista. Carod eclipsa Duran allà on Duran històricament s’ha mogut més i millor: als platós de la mateixa televisió on recentment reconeixia que n’estava fins a "los cataplines". La gràcia, doncs. és triple: la pugna catalanista que mediàticament beneficia qui agafa la bandera del projecte més nítid (independentisme versus nacionalisme o autonomisme revisat), l’impacte televisiu sobre un públic gens acostumat a segons quins arguments polítics (Espanya es desvetlla de nit, davant del televisor, perquè allò que sent potser topa amb allò que li han fet llegir i li han fet sentir durant temps i temps de tergiversació) i, finalment, el fenomen de les noves tecnologies (YouTube) facilita la reemissió i reproducció dels continguts de mil i una formes. És la televisió duta a la xarxa. I això té una força segurament no tan potent com la televisió convencional, però Déu n’hi do.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *