Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

11 de setembre de 2007
16 comentaris

President, ara cal anar enfilant el camí d’Ítaca

El primer discurs institucional de José Montilla per la Diada Nacional de Catalunya com a President de la Generalitat ha estat potent, equilibrat i engrescador. Potent perquè l’he vist prou bé en el seu paper. Equilibrat perquè ha combinat el to reivindicatiu nacional amb l’eix social, però també perquè ha practicat l’autocrítica ?allò que la gent del carrer pensa i diu dels polítics? amb una crida a la confiança i l’optimisme col·lectius. I, finalment, l’he trobat engrescador perquè el to i el contingut són ambiciosos. Ha arribat a parlar d’una Catalunya de "ciutadans lliures" i això, a mi, em connecta amb el discurs sobiranista d’aquests dies. Ha parlat clar i amb convicció. No era fàcil, aquest seu primer discurs. Gens ni mica.

Venim d’un estiu infernal, d’una acumulació de despropòsits que han fet disparar els senyals d’alarma. La Catalunya que Montilla es troba com a President no és allò que ens havien venut, allò que ens pensàvem. El malson de les infraestructures és autèntic formigó que impermeabilitza la terra del país i evita que hi faci efecte el catalanisme de pluja fina promès. El descrèdit és tan gran que el dibuix del Govern d’Entesa entra en crisi, posant contra les cordes l’executiu espanyol, que amb aquest segon tripartit ja no és govern amic. I de proves no en falten. La Catalunya sense llum ni trens, amb autopistes col·lapsades i amb tants i tants altres dèficits, ha de ser un revulsiu per al President Montilla. Només té dues opcions. Amagar el cap sota l’ala i actuar com a xerric de Zapatero, o entendre la magnitud de la tragèdia amb lògica i mentalitat de Palau i no pas de carrer Nicaragua. Aquesta nit a TV3 he vist ?o potser l’he volgut veure, i ja em perdonareu? un Montilla que tenia el cap i els peus a la sala del Consell Executiu del Govern de Catalunya.

Estem ja en precampanya electoral espanyola, i qualsevol elogi o crítica pot ser mal interpretat. El nerviosisme i la pressió demoscòpica ho tenen, això. (Estic disposat a suportar comentaris impertinents, vaja.) Però de la mateixa manera que reconec el mèrit d’aquest primer Montilla a casa dels catalans a través de les pantalles fent el discurs institucional de l’Onze de Setembre, cal admetre que comença a ser l’hora d’exigir resultats. És l’hora, President, de fer realitat el seu eslògan de campanya. És l’hora dels fets, no de les paraules. El discurs s’aguanta i té força. Integra i aixeca una moral massa tocada les últimes setmanes. La càrrega de profunditat d’un fill d’Iznájar entre la senyera i les càmeres de televisió és vigent, almenys jo la segueixo veient.

Però el repte que Montilla té sobre la taula ?un país emprenyat que Enric Juliana ha situat en l’imaginari col·lectiu, però amb capacitat de regeneració, innovació i resposta permanent? no s’arregla per la via estatutària, President. Vostè ho sap perquè la realitat és tossuda, i ara té els peus i el cap al Palau. I també ho ha de saber perquè una majoria parlamentària en aquest país es manté en l’eix nacional amb esperit cada cop més sobiranista. Observi què passa a les files dels seus socis de Govern ?l’Esquerra permanentment en diàleg i tensió creativa, però també una Iniciativa amb una certa ànima autodeterminista? i tingui present que a casa seva, el PSC, hi ha catalanistes descontents amb el federalisme interruptus de Ferraz.

L’Estatut ha fet curt. Tothom ho sap i és profecia. L’acta de defunció sobtada data del juliol de l’any passat, i el cadàver es va haver d’aixecar a l’aeroport del Prat. Fins i tot Artur Mas diu que cal superar el text del 30 de setembre. En l’entrevista de diumenge a l’Avui [no trobo l’enllaç al web] hi detecto, implícitament, una tímida voluntat d’esmena. La nit d’aquell dissabte a La Moncloa va ser un error, però ell no ho reconeixerà de la mateixa manera que vostè es veu obligat a defensar amb les ungles aquell más vale pájaro en mano que ciento volando que el seu partit defensava en la campanya televisiva del referèndum estatutari.

Avui, la seva primera Diada Nacional de Catalunya a la Presidència, es pot ben dir ?més que mai? que tenim un país en moviment. I el moviment es demostra caminant, és a dir, amb fets i no amb paraules. El camí té un horitzó. Alguns diuen que es pot superar el llistó de l’Estatut aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya, el del 30-S. Aquell text que es va aprovar amb una foto final que, mira quina casualitat, al cap d’un parell d’anys haurà retrobat els seus protagonistes aquesta mateixa nit en la recepció oficial al Parlament de Catalunya: Artur Mas i Pasqual Maragall. D’altres, com Josep-Lluís Carod-Rovira, situen l’horitzó en el 2014, i fent-ho s’hi juguen molt políticament, com bé apuntava Vicent Sanchis: El nou escac de Carod-Rovira. Però el més important és que el conjunt del catalanisme tingui clar quin és el camí fins a Ítaca, i així enllaço amb el programa sobre el comiat de Lluís Llach que TV3 ha tinguit l’encert d’emetre aquesta nit.

Un país amb el President Montilla, amb Lluís Llach i amb el Dalai Lama entrevistat per Mònica Terribas a la televisió pública és capaç de tot. També de ser feliç en llibertat. Algun dia.

Referències pròpies

Fa dies que em proclamo optimista [Quan Lluís Foix esdevé sobiranista]. Per a la Catalunya sobirana a Internet, per suposat ["Independència digital", article de Marta Rovira a l’Avui]. Per a la Catalunya cansada de l’endèmica deixadesa de l’Estat, també ["Hartazgo"]. Una Catalunya que treu pit [Jordi Pujol: com el català emprenyat es fa el "milhomes"] i en què alguns dirigents comencen a posar dates [Horitzó 2014 (ara seriosament)]. I, sobretot, perquè aquest és un país en ebullició. Una autèntica olla en què aquells que dubtaven [Salmond, Ibarretxe i Carod: per què hi falta Artur Mas?] comencen a fer passos endavant.

El President Jordi Pujol afirma ara que hi ha més catalans a favor de la independència. Qui ens ho havia de dir!

No us perdeu l’entrevista de l’Avui a Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia: "Els escocesos han deixat ben clar que volen un canvi"

  1. El problema és: com contrarestar el poder inmens de manipulació de les nostres ments i voluntats dels aparells espanyols?. Ells, amb tots els mitjans de l’estat en contra nostra, amb gairebé tots els mitjans de comunicació llençant missatges esbiaixats, amb la COPE, la FAES, la quinta columna (PP-Ciudadanos…)… i nosaltres?, quina força tenim?, podem aconseguir frenar l’assimilisme espanyol?, com ho fem per aconseguir una majoría en favor de la llibertat nacional?. És evident que ens cal organització, mitjans, arguments i una carta de ruta. Les plataformes enceten aquest camí, han trencat el tacticisme esteril dels partits, l’aratocaaranotoca ( i no toca mai). Cal reforçar els Bofills, Tenes…aquests sí que hi toquen. Treballem organitzats!

  2. Al President Montilla se li demana el que va prometre a les eleccions: fets, no paraules. Quan comenci a veure que els serveis públics funcionen i que la classe política està més pendent dels ciutadans que de la seva panxa, ens ho creurem. Mentrestant, deixa que continuï amb l’escepticisme…

  3. Saül, he passat pel digital citat, encara estic indignat. Manipulació total, gairebé delictiva. Qui hi al darrera d’aquest sub-producte?, quina funció té?, proveir de notícies falses a Libertad Digital?, a sant de què està tot el dia informant de Ciudadanos españoles y de las Jons?. Heu vist la gravíssima manipulació de les paraules del Joel Joan?. Qui s’amaga darrera tot això?. Ho saps?. Gràcies.

  4. dius: "Fins i tot Artur Mas diu que cal superar el text del 30 de setembre."

    el Mas ja ho va dir fa un any que volia fer passos endavant.

    I jo, les paraules del Montilla no me’n crec ni una. Fa un temps deia que Macià era un símol del catalanisme polític, i tantes altres tontaries que diu, però a l’hora de la veritat no vol fer valer els diputats que el PSOE treu a Catalunya per exigir que es compleixi l’Estatut.

  5. Saul,
    Disculpa, però crec que, amb bona fé, estàs incomplint , mentre siguis director d’una agència de noticies pública, pagada i sostinguda per la Generalitat, que ha de ser neutra, politicament, les obligacions professionals.  Es evident que tots els desitjos no poden complir-se, i a USA (PSB), GB (BBC), a l’antiga France Press, a l’agència EFE, a totes les agències de tots els països civilitzats i democràtics, els directors dels mèdia publics no publiquen articles ni opinen publicament sobre  temes politics ni sobre els càrrecs públics superiors de l’administració que els ha nomenat.

    Es una questió d’etica i professionalitat , a la societat civil democràtica. I quan s’agafa voluntàriament un càrrec de lliure designació, sembla evident que hi ha limitacions obvies temporals.  Que cal complir.

  6. això és el què ets, un sociata que ara té menjadora assegurada per uns quants dies.
    La valoració sobre el discurs del pobre home que fa de president de la Generalitat és demencial, però suposo que la menjadora deu donar per a molt.

  7. Benvolgut Saül,

    M’ha agradat el teu article. I no entraré en el fons del discurs del President Montilla (incís primer: tots els socialistes, comunistes, peperos i d’esquerra parlen de President Pujol… no tots els convergents parlen de President Maragall o President Montilla… curiós? no, significatiu) ja que com que soc socialista ja es pressuposa quina valoració en faré… Però si m’agradaria destacar un parell d’aspectes del teu post i, sobretot, del to de qui et deixa comentaris: 1: és interessant veure com el que jo considero independència i ètica, alhora que capacitat de crítica real (Saül Gordillo, conegut "nacionalista" català no carrega contra el discurs d’un socialista sense haver-lo escoltat abans!!! no, l’escolta i és capaç de valorar-lo pel discurs propi i no pels prejudicis) es converteixen en manca d’ètica i entreguisme pels qui esperaven un atac al discurs. 2: és significatiu com la falta de respecte cap a les opinions dels adversaris polítics poden arribar a portar a faltar el respecte a la figura de la Presidència (sota l’argument que és qui ocupa la Presidència qui no n’és mereixedor) i 3: és evident que acostumem a llegir-nos només dins els nostres cercles, cosa que fa que arribi un moment que creguem que allò que desitgem els d’un sector determinat (i organitzat) de la societat acabarà convertint-se en realitat, o dit d’una altra manera… tinc la sensació que el fet que Carod tingui problemes interns, que Mas estigui desubicat i que, tots dos, per solventar-los i tenint en compte que s’inicia una llarga precampanya electoral on els partits "petits" (a nivell estatal) hauran de lluitar molt per no caure en mans de les diferents crides al vot útil que hi haurà, llencin discursos amb dates (2014) o amb refundacions, sembli que alguna cosa s’està movent i que hi haurà un aixecament del poble oprimit de Catalunya (amb major o menor grau de violència, depenent del fòrum on un acabi petant) que acabarà amb la dependència de la darrera Metròpoli que queda a Europa… en fi… potser si

  8. Estic perplexa. El teu article diu molt sobre la profunda desorientació dels "suposats independentistes" (Héctor López Bofill dixit, 6 d’agost a l’Avui) al govern o al seus contorns.

    Si només fós un article laudatori d’un discurs del President, no escriuria aquest comentari (tot i que Montilla va fer una lloança absoluta de l’Estatut que no deixa en gaire bon lloc això que dius que ell sap que això no s’arregla amb estatuts). Però el teu post va molt més enllà. Fas una descripció positiva del personatge i del que representa que, com a independentista amb molts anys de militància a les meves espatlles, no puc compartir de cap manera.

    El PSC de Montilla, Corbacho, Zaragoza, Chacón i Iceta és el més espanyolista que ha existit. Mai no faran res que posi en perill el seu actiu principal: els interessos i objectius del PSOE, dels que ells se senten absolutament partíceps. El govern que presideix Montilla (gràcies, ai las!, a independentistes que pensen com tu) no posarà mai en dificultats al "gobierno amigo". T’imagines com hagués reaccionat el govern davant la crisi de les infrastructures d’aquest estiu si a Madrid estigués governant el PP? En canvi, davant del desastre de l’estiu s’ha dedicat a dissimular i tapar les vergonyes del govern espanyol.

    El PSC de Montilla aplica a les reivindicacions nacionals catalanes l’anèstèsia de la gestió (tampoc no gaire brillant, tot s’ha de dir). I aquest sedant pot ser molt més perillós que les medecines més agressives que utilitzen el PP i la Brunete mediàtica. Però el trist és que alguns independentistes, suposo que de bona fe (ja no sé que pensar, però bé, deixem-ho així) caieu de quatre potes en el joc.

    El PSC va disgustar el PSOE amb la tria del pacte de govern (tot i que ZP el va autoritzar in extremis). Això va ser una pura maniobra de supervivència política. Renunciar a governar, malgrat que hagis perdut estrepitosament (t’ho recordo, perquè la manca de reconeixement de Montilla com a president de la que pateix entre amplis sectors també ve d’aquí) quan et regalen la presidència és fer-se l’haraquiri. Però a partir d’aquí, gestió, "pluja fina" i submissió a Madrid. Com sempre, però pitjor que mai (ara des de la màxima representació de Catalunya). I amb la col·laboració dels "bons minyons" d’ERC fins que, per molt greu que et sàpiga, Carretero va començar a remoure consciències i a fer trontollar cadires.

    Opinions com la teva em deixen ben fomuda. Crec que demostren una desorientació de proporcions còsmiques, que només garrotades electorals encara més fortes que les dues últimes d’ERC poden redreçar. Pot ser que l’equivocada sigui jo, és clar, però de moment (els dos últims resultats electorals d’ERC canten) no ho sembla. Temps al temps…

  9. No m’ho puc creure! Estic al·lucinat! Com Saül Gordillo pot signar un article tant "pilota" com aquest? Patètic, noi. No imaginava que això del càrrec que tens comprometia -i obligava- a tant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!