Horitzó 2014 (política ficció sobiranista)

Alguna cosa es mou a la política catalana. La decepció estatutària és tan efímera que escandalitza. La decepció amb l’Espanya federal i plurinacional de Zapatero, un estat d’ànim col·lectiu que fabrica consciència sobiranista per la via de "la gestoria" estatal més que no pas per la qüestió identitària. Amb una Espanya així, la proposta sobiranista de Josep-Lluís Carod-Rovira està condemnada al triomf.

Perquè al carrer es percep l’augment del sobiranisme transversal, de l’independentisme pràctic, diguem-ne. Però també perquè entre la classe política catalana hi ha moviments interessants. Un Maragall més anti-Zapatero i més anti-PSOE que mai. Un Maragall que festeja Convergència, imagineu-vos. Els catalanistes i obiolistes del PSC forcen l’aparell (tolerant i comprensiu amb Carod) a abandonar la supeditació a Ferraz i posen damunt la taula la proposta d’un grup propi al Congrés.

A CiU, s’alcen les veus que clamen contra l’herència pujolista i la continuïtat d’un model indefinit, cagadubtes. Alguns parlen de desfederar-se. D’altres surten de l’armari sobiranista del carrer Còrsega cridant "ja n’hi ha prou", que cal governar amb els independentistes, i el líder dels socis ho respecta. Aquesta CiU a l’oposició és més desacomplexadament sobiranista que mai. Els Felip Puig i l’amenaça dels Oriol Pujol Ferrussola obliguen Artur Mas a tombar el rumb i blasmar del seu pacte de La Moncloa.

A Unió, no tothom veu clara la declaració d’amor d’un Duran Lleida escaldat amb Zapatero i desconfiat de Rajoy. Els Castellà i els joves d’Unió no ambicionen cap ministeri i tenen la seva prioritat aquí i no a Madrid. Avui mateix Duran Lleida ha deixat anar unes declaracions duríssimes contra aquell qui, segons semblava, l’havia de fer ministre. I no és pur tacticisme ni electoralisme, és sincer.

A ICV estan emprenyats perquè els surten competidors entre d’altres partits que ara també s’apunten al dret d’autodeterminació. Els més sobiranistes entre els ecosocialistes tenen ascendència interna, i els Herrera, Camats i Garcia no se n’amaguen.

I a ERC la coincidència entre Carod i Puigcercós posa de manifest que la proposta de referèndum per al 2014 és una aposta estratègica seriosa, potser l’excusa per al retrobament intern i la manera de satisfer tots els sectors: oficialistes i crítics, units perquè la independènca és a l’agenda política del país i deixa de ser un simple eslògan de campanya.

(Aquest apunt és política-ficció. Res semblant al periodisme seriós. Menors de 18 anys, millor no el consumiu. En vindrà un altre apunt radicalment oposat, també de ficció… però espanyolista. Llegir-ho únicament sota prescripció mèdica.)

[Horitzó 2014]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *