Perquè al carrer es percep l’augment del sobiranisme transversal, de l’independentisme pràctic, diguem-ne. Però també perquè entre la classe política catalana hi ha moviments interessants. Un Maragall més anti-Zapatero i més anti-PSOE que mai. Un Maragall que festeja Convergència, imagineu-vos. Els catalanistes i obiolistes del PSC forcen l’aparell (tolerant i comprensiu amb Carod) a abandonar la supeditació a Ferraz i posen damunt la taula la proposta d’un grup propi al Congrés.
A CiU, s’alcen les veus que clamen contra l’herència pujolista i la continuïtat d’un model indefinit, cagadubtes. Alguns parlen de desfederar-se. D’altres surten de l’armari sobiranista del carrer Còrsega cridant "ja n’hi ha prou", que cal governar amb els independentistes, i el líder dels socis ho respecta. Aquesta CiU a l’oposició és més desacomplexadament sobiranista que mai. Els Felip Puig i l’amenaça dels Oriol Pujol Ferrussola obliguen Artur Mas a tombar el rumb i blasmar del seu pacte de La Moncloa.
A Unió, no tothom veu clara la declaració d’amor d’un Duran Lleida escaldat amb Zapatero i desconfiat de Rajoy. Els Castellà i els joves d’Unió no ambicionen cap ministeri i tenen la seva prioritat aquí i no a Madrid. Avui mateix Duran Lleida ha deixat anar unes declaracions duríssimes contra aquell qui, segons semblava, l’havia de fer ministre. I no és pur tacticisme ni electoralisme, és sincer.
A ICV estan emprenyats perquè els surten competidors entre d’altres partits que ara també s’apunten al dret d’autodeterminació. Els més sobiranistes entre els ecosocialistes tenen ascendència interna, i els Herrera, Camats i Garcia no se n’amaguen.
I a ERC la coincidència entre Carod i Puigcercós posa de manifest que la proposta de referèndum per al 2014 és una aposta estratègica seriosa, potser l’excusa per al retrobament intern i la manera de satisfer tots els sectors: oficialistes i crítics, units perquè la independènca és a l’agenda política del país i deixa de ser un simple eslògan de campanya.
(Aquest apunt és política-ficció. Res semblant al periodisme seriós. Menors de 18 anys, millor no el consumiu. En vindrà un altre apunt radicalment oposat, també de ficció… però espanyolista. Llegir-ho únicament sota prescripció mèdica.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja pensava que Carod t’ha habia contractat
com escrivent personal. Però al final veig que solament era un joc.
Però el
collonut de tot això, és que un periodista seriós com tu, Saül ja fa ironia de la
proposta del 2014, això indica que la credibilitad de les declaracions de Carod
no tenen cap credibilitat ni entre els periodistes sobiranistes. Per això a ERC és
necessari no solament un canvi de rumb, sinó tambien un canvi de les persones per ser creibles.
Manel des de l’Exili
Carod fa volar coloms mentre Catalunya s’amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d’amontillar-se, hauria d’amotinar-se.
L’enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes;
l’enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l’enemic és el
català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar… El català que acaba col·laborant amb l’enemic és pitjor que el mateix enemic.
Carod
parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de
president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes
declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d’amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se’l creuen ni els seus acòlits.
L’horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L’únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.
Falten dues setmanes per al 11 de setembre,
no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto?
¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l’escena
perquè el presidente encara no se sap la lletra?
N’estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.
No em cansaré de dir que celebrar un referèndum d’autodterminació és possible. En un termini no massa llarg. Però per aconseguir-ho cal fer gruix. Cal sumar totes les forces. ASra no importa si un defensa una opció que creu d’esquerres i altre que la creu de centre, etc.
La primera cosa que li cal al país és capacitat per decidir. Ara ni uns ni altres decidim res. Estem sotmesos al mateix, governin a Espanya les esquerres o les dretes. L’espoli de Catalunya.
Ara a ERC , opció que diu defensar els valors d’esquerra, accepta que la gestió privada es faci càrrec de les infraestructures perquè és millor això que el domini centralista espanyol. Ja hi som. Esclar que si, una concessió menor en funció del bé superior.
Unim esforços, sumem plataformes, un objectiu, com a la transició quan es van aplegar totes les forces democràtiques poer demanar les llibertats per a Catalunya.
Llàstima que al final cedissim pel bé d’Espanya. Ens vàrem creure el que ens deien.
Sometidos… expolio… dominio centralista español… pedir las libertades para Cataluña… el enemigo… el enemigo… el enemigo… el enemigo… opresiones… expolios… botifler… que Xirinacs nos inspire… chantaje identitario…
Sin duda alguna, vivís en matrix. Los catalanes por una amplísima mayoría pasamos de todas esas patrañas. Así no va a votar ni dios. ¿En qué mundo vivís?