L’efecte Portabella

Tothom hi ha perdut, en aquestes eleccions. El 27-M ha castigat els partits tradicionals a través d’una abstenció preocupant i el suport a opcions considerades "alternatives". La factura que ERC i ICV paguen en aquestes municipals té molt a veure amb el pacte tripartit posterior a l’1-N i amb el procés estatutari. L’acció de govern també desgasta, i ara li ha tocat a les forces minoritàries de la majoria de tripartits municipals. Ara ploren amb els mateixos ulls que ho va fer el PSC fa quatre anys als municipis.

El cas és que Jordi Portabella [web] ha sorprès tothom aquest dimecres anunciant el seu pas a l’oposició, fet que impossibilita la reedició del tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Hereu [web] serà alcalde sense el suport d’ERC. Això canvia notablement el panorama municipal. Per primer cop s’ha visualitzat que un canvi polític és possible a Barcelona, segurament amb un candidat que rellevi a Xavier Trias [web]. Però també s’ha visualitzat que el tripartit no és invencible. De fet, Esquerra necessita ?encara que sigui per pur egoïsme electoral i estratègic? traslladar la idea que ha entès el missatge. Hi ha d’haver vida més enllà del tripartit, i Portabella està pagant cara una política d’aliances que fa anys es va iniciar a Barcelona ciutat i que des de les dues últimes eleccions al Parlament s’ha consolidat al Govern de la Generalitat. [Lluís Pérez (JERC): Les eleccions 2007 (a casa)]

Esquerra recupera l’equidistància, encara que sigui per accident. Les urnes no perdonen, i els senyals d’alarma s’han encès al carrer Calàbria, on observen els resultats poble a poble amb preocupació i miren de reüll cap al Pirineu [Josep Perera (ERC): Es confirmen els dubtes sobre l’actual direcció d’ERC]. La decisió de Portabella d’abandonar l’oferiment de pacte de govern i ingressar a les fredes files de l’oposició municipal, malgrat que sigui com a àrbitre, és tant traumàtica com necessària per als republicans. És, de fet, el gest imprescindible per recuperar el crèdit perdut. I què millor que aprofitar l’especificitat d’unes municipals per fer-ho?

La salut de determinats tripartits municipals és més fràgil que la del tripartit de la Generalitat precisament perquè el seu recurregut ve de lluny. Barcelona, bressol i prova pilot de l’entesa entre les esquerres, pot oferir ara una nova manera d’entendre la correlació de forces: que mani Hereu, amb el suport d’Imma Mayol [web], i l’actitud d’oposició responsable que puguin formular Portabella i Trias, i amb un Alberto Fernández [web] sempre entregat al cos a cos i al tremendisme. És allò que han hagut de fer tants i tants alcaldes del país: administrar els governs no sempre amb majoria absoluta, buscant el pacte i l’acord amb la resta de forces. Tant greu és això?

Sorgiran ara veus d’escàndol i denúncia. Les típiques acusacions contra ERC en el sentit de caricaturitzar-la com una força inestable, irresponsable, impulsiva i imprevisible, entre molts d’altres retrets de manual. Un clàssic. Però resulta sorprenent que els mateixos que poden aplaudir la corresponsabilitat dels independentistes a l’hora de fer José Montilla President siguin els que ara criminalitzin un exercici d’higiene democràtica com és prendre decisions en funció del veredicte de les urnes, és a dir, escoltar els ciutadans i intentar actuar en conseqüència. [Isaac Garcia (ERC): Davallada d’Esquerra a les municipals]

Portabella pren una decisió que l’honora. Ho fa mentre molts companys seus de partit han pagat més car encara el veredicte de les urnes: amb les dimissions o retirades dels candidats d’ERC a Matadepera, Berga, Vic… L’efecte Portabella es podria reproduir en altres ajuntaments del país. La força de Barcelona és evident, i la càrrega política (en clau interna i externa) de l’aposta de Portabella també. ERC pot trencar el guió previst abans del 27-M. El guió era traslladar el tripartit allà on fos possible, passant per damunt de les forces més votades si l’aritmètica ho permetia. [Carles Campuzano (CiU): ERC i la crisi del model del tripartit] Però en política hi ha guions que s’estripen l’endemà de les eleccions. D’això en dèiem democràcia, oi?

Un canvi a Girona

A part del cap i casal, Esquerra podria reforçar més que mai el seu perfil propi exercint l’equidistància de temps enrere. L’efecte Portabella garanteix que les diputacions de Girona i Lleida quedin en mans de CiU, amb pacte amb ERC. També obre esperances en ciutats (com Manresa) on un altre tripartit és possible. Llegeixo, per exemple, Girona necessita un canvi, de Narcís Sastre [bloc]. Circulen correus electrònics que advoquen per un acord a la basca entre CiU, ERC i ICV a la capital del Gironès, amb el periodista Carles Puigdemont [web i bloc] a l’alcaldia.

De fet, un jove independent com Oriol Ponsatí-Murlà ha engegat el bloc Girona necessita un canvi, perquè per primer cop en la història democràtica de la ciutat existeix una possible alternativa de govern a la del PSC. Els socialistes acumulen gairebé tres dècades de poder municipal, i el fet que ERC no sigui imprescindible en el tripartit gironí d’Anna Pagans [web] sumat a l’efecte Portabella podrien fer repensar la candidata republicana Cristina Alsina [bloc].

El mateix deu succeir amb el republicà Xavier Sàez [bloc] a Lleida, on la majoria absoluta del socialista Àngel Ros [web] trenca els equilibris existents fins ara. De la mateixa manera, que semblaria estrany que el republicà Sergi de los Ríos [bloc] rebutgés un acord amb Josep Fèlix Ballesteros [web i bloc] a Tarragona, on l’alternança sí que passa per un acord d’esquerres que giri full a l’entesa CiU-PP de l’històric convergent Joan Miquel Nadal.

El mapa municipal està més mogut que mai. Qui havia parlat de Catalunya postnacional? Qui havia fet de profeta d’un país adormit i avorrit?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *