Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El cas és que Jordi Portabella [web] ha sorprès tothom aquest dimecres anunciant el seu pas a l’oposició, fet que impossibilita la reedició del tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Hereu [web] serà alcalde sense el suport d’ERC. Això canvia notablement el panorama municipal. Per primer cop s’ha visualitzat que un canvi polític és possible a Barcelona, segurament amb un candidat que rellevi a Xavier Trias [web]. Però també s’ha visualitzat que el tripartit no és invencible. De fet, Esquerra necessita ?encara que sigui per pur egoïsme electoral i estratègic? traslladar la idea que ha entès el missatge. Hi ha d’haver vida més enllà del tripartit, i Portabella està pagant cara una política d’aliances que fa anys es va iniciar a Barcelona ciutat i que des de les dues últimes eleccions al Parlament s’ha consolidat al Govern de la Generalitat. [Lluís Pérez (JERC): Les eleccions 2007 (a casa)]
Esquerra recupera l’equidistància, encara que sigui per accident. Les urnes no perdonen, i els senyals d’alarma s’han encès al carrer Calàbria, on observen els resultats poble a poble amb preocupació i miren de reüll cap al Pirineu [Josep Perera (ERC): Es confirmen els dubtes sobre l’actual direcció d’ERC]. La decisió de Portabella d’abandonar l’oferiment de pacte de govern i ingressar a les fredes files de l’oposició municipal, malgrat que sigui com a àrbitre, és tant traumàtica com necessària per als republicans. És, de fet, el gest imprescindible per recuperar el crèdit perdut. I què millor que aprofitar l’especificitat d’unes municipals per fer-ho?
La salut de determinats tripartits municipals és més fràgil que la del tripartit de la Generalitat precisament perquè el seu recurregut ve de lluny. Barcelona, bressol i prova pilot de l’entesa entre les esquerres, pot oferir ara una nova manera d’entendre la correlació de forces: que mani Hereu, amb el suport d’Imma Mayol [web], i l’actitud d’oposició responsable que puguin formular Portabella i Trias, i amb un Alberto Fernández [web] sempre entregat al cos a cos i al tremendisme. És allò que han hagut de fer tants i tants alcaldes del país: administrar els governs no sempre amb majoria absoluta, buscant el pacte i l’acord amb la resta de forces. Tant greu és això?
Sorgiran ara veus d’escàndol i denúncia. Les típiques acusacions contra ERC en el sentit de caricaturitzar-la com una força inestable, irresponsable, impulsiva i imprevisible, entre molts d’altres retrets de manual. Un clàssic. Però resulta sorprenent que els mateixos que poden aplaudir la corresponsabilitat dels independentistes a l’hora de fer José Montilla President siguin els que ara criminalitzin un exercici d’higiene democràtica com és prendre decisions en funció del veredicte de les urnes, és a dir, escoltar els ciutadans i intentar actuar en conseqüència. [Isaac Garcia (ERC): Davallada d’Esquerra a les municipals]
Portabella pren una decisió que l’honora. Ho fa mentre molts companys seus de partit han pagat més car encara el veredicte de les urnes: amb les dimissions o retirades dels candidats d’ERC a Matadepera, Berga, Vic… L’efecte Portabella es podria reproduir en altres ajuntaments del país. La força de Barcelona és evident, i la càrrega política (en clau interna i externa) de l’aposta de Portabella també. ERC pot trencar el guió previst abans del 27-M. El guió era traslladar el tripartit allà on fos possible, passant per damunt de les forces més votades si l’aritmètica ho permetia. [Carles Campuzano (CiU): ERC i la crisi del model del tripartit] Però en política hi ha guions que s’estripen l’endemà de les eleccions. D’això en dèiem democràcia, oi?
Un canvi a Girona
A part del cap i casal, Esquerra podria reforçar més que mai el seu perfil propi exercint l’equidistància de temps enrere. L’efecte Portabella garanteix que les diputacions de Girona i Lleida quedin en mans de CiU, amb pacte amb ERC. També obre esperances en ciutats (com Manresa) on un altre tripartit és possible. Llegeixo, per exemple, Girona necessita un canvi, de Narcís Sastre [bloc]. Circulen correus electrònics que advoquen per un acord a la basca entre CiU, ERC i ICV a la capital del Gironès, amb el periodista Carles Puigdemont [web i bloc] a l’alcaldia.
De fet, un jove independent com Oriol Ponsatí-Murlà ha engegat el bloc Girona necessita un canvi, perquè per primer cop en la història democràtica de la ciutat existeix una possible alternativa de govern a la del PSC. Els socialistes acumulen gairebé tres dècades de poder municipal, i el fet que ERC no sigui imprescindible en el tripartit gironí d’Anna Pagans [web] sumat a l’efecte Portabella podrien fer repensar la candidata republicana Cristina Alsina [bloc].
El mateix deu succeir amb el republicà Xavier Sàez [bloc] a Lleida, on la majoria absoluta del socialista Àngel Ros [web] trenca els equilibris existents fins ara. De la mateixa manera, que semblaria estrany que el republicà Sergi de los Ríos [bloc] rebutgés un acord amb Josep Fèlix Ballesteros [web i bloc] a Tarragona, on l’alternança sí que passa per un acord d’esquerres que giri full a l’entesa CiU-PP de l’històric convergent Joan Miquel Nadal.
El mapa municipal està més mogut que mai. Qui havia parlat de Catalunya postnacional? Qui havia fet de profeta d’un país adormit i avorrit?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo em vaig desencisar molt quan en Carod i en Puigcercós van possibilitar l’arribada d’un "gestor" a la presidència de la Generalitat. Un gestor poc avalat per una llarga singladura com a alcalde i una curta experiència com a ministre, i un transmissor d’imatge que no donaria el perfil diguem-ne "òptim" d’allò que és -o aspira a ser- el país. Ara, perduts bous i esquelles en alguns municipis, copsant la profunda decepció dels qui els votaven, i tenint la certesa íntima que molts electors hem abandonat ESQUERRA perquè ERC ens havia abandonat abans… ara s’alça en Portabella i pren la decisió per a Barcelona que a mi m’hauria agradat per a Catalunya.
A ERC li esqueia, més que mai, el paper d’arbitre, després de les jugades de l’Estatut, tant per part de CiU -pacte Moncloa- com PSC -expulsió del govern-. Obligar CiU a governar la Generalitat en minoria, o a pactar convergents amb el PSC -suïcidi electoral per als Zaragoza’s boys-. I arbitrar la política catalana de CiU derivant-la cap a la catalanitat i el progressisme en la mesura del possible. Això s’hauria entès com a compromís pel país, renunciant a la bicoca de les butaques… i ara no hi hauria la sensació de fastigueig de la política que explica l’alta abstenció. Això, en una menor dimensió, és el que ha anunciat aquesta nit Portabella.
Esquerra ha copsat que no tenia futur si les CUP consolidaven una candidatura de cara a les eleccions del Parlament el 2010 -o abans…?-. Les dimissions a Vic, Berga, Matadepera evidencien una fractura entre el polític de base, que viu enmig de la ciutadania, i la cúpula encastellada a les conselleries de palau.
Hi ha moviment a Esquerra. El gest de Portabella és important, i esperem que el mantingui i no es deixi convèncer d’entrar al govern barceloní. Pot tenir conseqüències, això, a la Generalitat? Ja ho veurem. Els socialistes tenen mal perdre i són revenjatius (l’Iceta és Maquiavel en persona). Però també són demòcrates (diuen). La democràcia que els ha dut a dalt de tot a tot arreu sense ser la llista més votada era absolutament legal i legítima quan ells eren els afavorits. Ara també seran al govern, però un govern feble i mediatitzat per un arbitratge de 4 regidors. Això és difícil de pair quan t’has vist amb tots els trumfos a la mà. Ara la lent i els focus són damunt d’Esquerra. Més que mai, alerta amb les subtileses, les travetes i els enverinaments a palau. Perquè de superar bé aquesta jugada en pot venir la Renaixença… o l’enfonsament definitiu.
L’aposta de la direcció republicana d’esdevenir el referent català de l’esquerra està resultant un veritable fracàs, ja que la realitat ha evidenciat que qui treu profit del tripartit és el PSC i a costa dels seus socis minoritaris i satel·litzats.
Voleu dir que darrere d’aquest moviment d’Esquerra no hi ha certa por davant la irrupció de les CUP al rerepaís?
Jo crec que els bons resultats d’una proposta alternativa, fresca (malgrat els anys que fa que treballen) i il·lusionadora com aquesta ha encès l’alarma a un partit que el seu dia també va encarnar aquesta frescor però que avui ha esdevingut una fitxa més dins el sistema partitocràtic imperant. La democràcia participativa i el discurs nacional i ecologista desacomplexat de les CUP està fent el seu efecte, de mica en mica i poc a poc.
Hi ha moviments que fan pensar que d’aquí quatre anys la CUP podria presentar-se a Barcelona. Potser Esquerra comença a patir per les seves cadires…
ERC i, moltes vegades, ICV juguen un doble paper que els ha passat factura. No es pot ser govern, actuar com oposició i presentar-se com alternativa. Possiblement, el lloc natural d’ERC, ara per ara, ha de ser a l’oposició. Creant alternatives…
Els de les Cup amb
18 mil vots us heu emborratxat.Sembleu els de Cs quan gràcies a l’abstenció van entrar al Parlament.Ningú a Esquerra us pren seriosament,i més val un regidor vostre que no pas un de CiU o PSC.Però tampoc al.lucineu,perquè en un partit on manen les bases,quan arribi l’hora de l’independentisme,algú us preguntarà si preteneu enfonsar ERC o fer majoritari l’independentisme.
May 31st, 2007 by cinicat
Quan algú es postula com a candidat és perquè creu que és la persona idònia per a encapçalar un projecte. Si aleshores resulta que la seva proposta porta al fracàs, el que correspon, per decència, per dignitat, per coherència, és la dimissió. Lògicament, després d’unes eleccions hi ha uns clars guanyadors i uns clars perdedors (encara que alguns ho vulguin maquillar tot per aparentar que ningú ha perdut). I també lògicament ja hi ha començat a haver dimissions.
No podem sinó elogiar els qui reconeixent el fracàs, precisament per no arrossegar el seu partit en aquest fracàs, opten per la dimissió. És el cas de l’alcaldable socialista per Madrid, i d’altres.
No podem sinó menysprear els qui, no sabent perdre, es regiren contra els del seu voltant i fins i tot contra els del seu propi partit que fins ara havien defensat, per descarregar les culpes del fracàs en tothom menys assumir les seves. És el cas de l’alcaldable d’ERC a Vic.
Un altre cas diferent és el d’aquells que, davant del seu fracàs, fan veure que estan molt dolguts amb els seus antics socis de govern (només perquè ara hauran de negociar a la baixa) i escenifiquen una mena de revolta fent veure que ell està per un altre model de ciutat. És el cas Portabella. Aquí caldria censurar els dirigents del partit que accepten aquest marraneria (marranada, que dirien els socialistes) i no l’obliguen a dimitir. O és que ara faran un gir en la política d’aliances només perquè el senyor Portabella no ha estat capaç de mantenir el suport electoral de les passades eleccions? Tan poc seriós és tot plegat?
Com diria la mare de Boabdil “plora com una dona, ja que no has estat capaç de defensar-te com un home”.