Saül Gordillo www.saul.cat

Em llevo amb la notícia de la mort de Lluís Lligonya, ànima i esperit sant de Televisió de Mataró. No per previsible deixa de ser xocant i dura aquesta pèrdua. En Bis estava malalt i ell mateix anunciava la seva mort sense cap mirament. Una actitud, aquesta, que desconcertava més d’un. Per la naturalitat i, al mateix temps, desafecció amb què parlava.

És un dia trist per a la comunicació de proximitat, perquè en Bis ha estat un referent en aquest país. Cardedeu i Mataró, casos únics a l’Estat i pioners a Catalunya. Televisió de Mataró ha estat fonamental per a la vertebració i la comunicació de la ciutat. Fruit d’un context molt concret de l’inici de l’etapa democràtica. Una excepcionalitat que afronta repte difícils a les portes de la irrupció de la TDT.

En Bis, de qui vaig aprendre com es podien fer preguntes irreverents sense immutar-se, és un dels molts protagonistes d’aquesta etapa de les televisions locals catalanes. Sembla com si la seva marxa, ara precisament, sigui la metàfora del que ell ha representat. Un apassionat de la informació local, de la televisió i la imatge, que ha fet un paper que mai agrairem prou. Els molts Lluïssos Lligonyes d’aquest país han posat en marxa les televisions, les ràdios i la premsa local per acompanyar els primers passos d’uns ajuntaments democràtics novells que no sabien què era la informació de proximitat ni què volia dir gabinet de premsa o cap de comunicació. Ara que la comunicació és imprescindible en l’acció de qualsevol govern o administració, i ara que els ajuntaments són madurs, segurament algú pensarà que podem prescindir d’aquests Lluïssos Lligonyes. Jo crec que no.

I avui més que mai cal reivindicar-ho i reivindicar-los.