Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
moltes històries de la meua ciutat. Expliquen que pots viatjar en el
temps en cada cantó. O recórrer els cinc oceans en un sol matí. Que
allí els cotxes circulen a tres-cents quilòmetres l’hora i els lleons
campen lliures. Expliquen que hi ha edificis que semblen d’un altre
planeta, que les estrelles del rock hi passen l’hivern i que tots els
carrers desemboquen a mar.
Expliquen moltes històries de la meua
ciutat.
I totes són increïbles.
Però encara hi ha els qui n’expliquen
d’altres. I encara són més inversemblants. Expliquen que hi ha un
anunci com aquest en la televisió pública. I en els cinemes. I en els
carrers. I que els qui l’han produït es gasten milions d’euros a
riure’s de nosaltres, a passar-nos la mà per la cara, a deixar-nos com
imbècils. Expliquen que no en tenen prou d’haver arrasat barris
sencers, de condemnar-ne d’altres, de destruir l’essència màgica i
popular del seu encant. Expliquen que treuen pit apropiant-se de la
història mentre anihilen el nostre patrimoni cultural i emocional. O
que defensen una llengua però que per explicar-ho n’utilitzen una
altra. Expliquen que presumeixen d’una modernitat bastida en edificis
per a uns pocs mentre arraconen el pulmó d’horta que ens encercla de
vida a tots. Expliquen que s’enorgulleixen dels monstruosos aparadors
que han construït mentre desmantellen el teixit associatiu i productiu
que els hauria de sustentar. O que fan broma amb circuits de bòlids
urbans mentre abandonen les víctimes d’uns transports públics sinistres
i oblidats. Expliquen que es jacten d’haver gastat autèntiques fortunes
en artistes i espectacles forans mentre sotmeten a l’apartheid cultural
músics, actors, escriptors i creadors nadius en general. Expliquen que
han construït un enorme parc zoològic mentre amunteguen els estudiants
en barraques. Que han omplert de luxe el port mentre condemnen a
l’ostracisme els qui feinegen en mar. Que han cobert els ponts de flors
mentre col·loquen en un museu els qui treballaven els camps. Expliquen
que lloen les bondats d’alcaldesses, regidors i els altres bufons de la
cort mentre els diaris van plens de la ferum que no poden ocultar. Però
també expliquen que aquesta ciutat és increïble. I ho és. Perquè,
malgrat tot, sobreviu gràcies a l’esforç anònim dels qui se la creuen
de veritat.
Expliquen moltes històries de la meua ciutat.
I totes són increïbles.
Però reals.
[Publicat a Vilaweb]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi hagué una volta un país on el rei era molt vanitós i ufaner, tant que n’era capaç de malbaratar tots els impostos dels seus vassalls en vestits per que resaltaren encara més la seva riquessa i el seu egocentrisme. Per a tal comessa el rei contractà els serveis d’un sastre de renom, dispossats un a balafiar els diners que calguéren i l’altre a treure-li tots els que poguera. El sastre, llest i àvar, però fugisser a l’esforç del treball, ideà un vestit invisible amb la tela més rica i cara del món. Així li ho explicà al rei vanitós i així li ho féu creure.
Des d’aquell moment el rei solía baixar al carrer per passejar, millor dit desfilar, ell i la seva cort davant l’atenta mirada dels vassalls empobrits, tot cregut que admiràven la riquessa del seu nou vestit.
Els vassalls, esporuguits uns i panxagraïts els altres, callàven i acceptàven l’engany al qual el rei havía estat sotmés, fent seua la mentida. Tothom en aquell país vivía instal·lat en la mentida i l’acceptava baix qualsevol pretext. Fins que un día, mentre el rei passejava vanitós davant la plebe, un xiquet eixerit, de ment desperta, cridà: “El rei va nú. El rei va nú”. Un silenci trencà la solemnitat i s’escampà per tota la ciutat. Aleshores la gentada començà a mormolar: “És veritat, el rei va nú, el rei va nú”. Tothom reconegué la veritat gràcies al crit innocent d’una criatura. Llavors el rei es mirà i descobrí, atònit i avergonyit, que realment anava nú pel carrer.
La gentada cada vegada cridava més i més, conscient de què el rei s’havía gastat en fantasíes els impostos que els recaptava, els diners necessaris per als seus fills, per a poder menjar, vestir i viure dignament. A la fí, tot el poble en peu i sabedors de la veritat, féren fòra el rei, la seva cort de panxagraïts i el lladregot del sastre.
Encara que açò siga una faula molt antiga, malauradament no cal anar molt lluny per saber de quin país parle.
Els valencians/es vivim al país de xauxa i ni tan sols podem parlar els qui ens hem tret la bena dels ulls. Ens han silenciat. Tot s’ensorrarà, serà llavors quan la gentada se n’adone?
Bé xavi, només dir-te que eal meu poble encara esperem la presentació del teu meravellós llibre. Posat en contacte amb mi quan pugues.
Gràcies.