Emigdi Subirats i Sebastià

El primer poema porta el significatiu nom de L’or de Moscou. Bladé pretén d’una manera burlesca sortir al pas dels nombrosos comentaris que anaven escampant els principals dirigents conservadors de la ciutat, que feien referència a unes suposades subvencions del govern comunista rus a la premsa esquerrana tortosina. Mentre ironitza sobre aquests fets, fins i tot gosa a ridiculitzar la màxima autoritat del catolicisme, el Sant Pare:

Pels bancs també arriba l’hora
Ni Déu pot estar segur
I fins el Papa excomulga
L’or de Moscou.

El segon poema, Bau el paga Bau, tira al dard directament envers el totpoderós polític dretà tortosí, mentre insinua de manera sarcàstica que els finançava la publicació per tornar a fer burla dels constants comentaris que apuntaven cap a un inusitat finançament bolxevic:

 En Joaquim necessitava,
un periòdic tal i qual,
que era l’únic que mancava,
per lluir nostra ciutat.

La següent composició, La Taverna dels valents, fa un repàs agredolç a diverses famílies dretanes i adinerades de la ciutat (Gamundi, Franquet, Castellà, etc.), als quals acusa d’enriquir-se a costes del poble. Comença amb una típica tonada molt repetida entre la poesia popular de casa nostra:

 La Taverna dels valents
en té molta anomenada.
Els senyors panxacontents
van a fer-hi migdiada.

 El quart poema està dedicat a ridiculitzar la figura de l’historiador per excel·lència de Tortosa, Enric Bayerri, a partir de la publicació de la seua Història de Tortosa, en la qual incloïa la seua hipòtesi que Cristòfol Colom era nascut al barri tortosí de Ferreries. Bladé aprofita els versos per qüestionar l’autoritat de Bayerri en matèria històrica, en un moment en què aquest s’havia convertit en el veritable emblema cultural de la dreta i la seua monumental obra havia estat publicada sota el mecenatge de Joaquim Bau:

 Cap de tanta imatgeria,
de tant llustre i tan honor,
de tanta prosopopeia,
ni tan digna d’atenció,
Com aquest senyor Bayerri
l’il·lustre historiador
Èmul digne de Tucidides,
Titus Livi i Jenofont,
que ara ha descobert la terra
on veié la llum Colom.

El cinquè poema, Cançó de l’atur forçós, és a la vegada un sentit càntic a la gent treballadora i una crítica despietada cap als “amos”, els propietaris rurals, durant el qual fa una crida ben explícita a la unió dels proletaris obrers davant dels poderosos enemics de classe:

 No et donaran ni una capçana
ni un tros de pa de rosegó
i pots finir de mala gana
de fred i fam en un racó.
Que tal vegada el carruatge
d’algun paràsit passarà,
i com si fos el darrer ultratge
el front de fang l’esquitxarà.

 El sisè poema, RIP, està destinat a ridiculitzar els principals dirigents locals de la Lliga Regionalista, reconvertida en Lliga Catalana. El poeta aprofita els versos per recordar la negra història col·laboracionista d’aquest partit conservador autòcton amb la primera dictadura, i es congratula del fet que el seu periòdic “Ara” hagués de tancar les portes:

 Car allò que es compta per altres diaris,
de vendes indignes i de traïcions,
i d’una assemblea de parlamentaris
que al rei es vengueren per quatre “bombons”…
Tot són fantasies de gent tafanera
com aquelles cartes que l‘any vint-i-tres,
Cambó dirigia a Primo de Ribera
perquè Catalunya no surés mai més.

 El darrer poema, Señor alcalde mayor, té un interès especial ja que esdevé una crítica directa a la forma de fer de l’alcalde republicà de Tortosa, Josep Berenguer. Va ser publicat el mateix dia del alzamiento nacional. Ja dóna mostres evidents de les diferències internes dels sectors esquerrans, que s’aniran aguditzant encara més durant el conflicte bèl·lic. Fins i tot troba el moment per parlar del Jurat mixt que ell presidia, el qual era qüestionat per part de les forces catalanistes per l’excessiu predomini dels marcel·linistes:

 Que no es prengui tan a broma
els conflictes dels carrers
(arreglats pels de la goma
a costelles dels obrers).

Aquest cicle poètic va tenir, doncs, un final ben accidentat. Potser aquests poemes no mereixen passar a la història pel seu virtuosisme líric, però són indubtablement un magnífic retrat de les controvèrsies socials i polítiques del període més dramàtic de la nostra història contemporània. Tot i que no ens és possible enquadrar-lo dintre d’una vessant poètica determinada, ens demostren la bona capacitat de versar d’Artur Bladé i el seu excel·lent domini de la llengua catalana des d’una edat molt jove.

 Misèria de poesia

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!