Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

20 de gener de 2007
5 comentaris

Pujol, el burro català i el CAT

Admiro la capacitat intel·lectual del President Jordi Pujol. Últimament he escrit elogiosament sobre la seva figura institucional, tot i discrepar d’algunes de les darreres decisions polítiques que va prendre. Pujol és un personatge irrepetible, i el terratrèmol que ha viscut el país durant el postpujolisme més immediat (el maragallisme ha estat, en part, continuïtat del pujolisme) ha fet brillar encara més la seva obra i figura. Amb el tripartit i l’Estatut, s’han centrifugat massa idees i el Dragon Khan maragallista no ens ha despitat (encara del tot) sobre la referència que és Pujol. Al President Pujol, doncs, cada dia que passi li perdonarem els errors i li reconeixerem els encerts. Qüestió de perspectiva històrica, potser.

Dit això, voldria referir-me al polèmic article que Pujol ha escrit al seu web: Rectificació no només política. Un article que comparteixo parcialment. (Jo, al cotxe, no hi duc pas el burro, sinó el CAT i a la matrícula!) El President Pujol és un murri, i s’ha tret del barret una peça alliçonadora adreçada a un ampli ventall de població. Com que el burro català [web] és un fenomen transversal, Pujol sap que prenent aquesta icona com a excusa per reflexionar-hi tindrà ressò i rèplica garantides. [El Punt: Pujol contra el burro català] [La Vanguardia: Pujol: "El burro catalán es absurdo"] Algun malpensat creurà que Pujol intenta despistar mediàticament, ara que a CiU les aigües baixen tèrboles, massa i tot.

Escriu Pujol:

"Sé que amb aquestes ratlles fereixo els sentiments de molts catalans de bona fe. Fins i tot de molts amics meus, que exhibeixen amb il?lusió el burro enganxat al seu cotxe. Em sap greu perquè em consta el vostre patriotisme. I conec les vostres qualitats. Sé que sense gent com vosaltres el país no aguantaria. Sou de la gent més fidel. Però tenim, fins i tot els millors entre nosaltres, tics que no són genètics, però sí fruit d?una història difícil. D?una història que en bona part hem redreçat -gràcies a vosaltres?, però que no redreçarem del tot si no ens espolsem certes actituds que en el fons són de resignació.

Tot això dit des de la humilitat que personalment em correspon. I des de l?orgull, ja no personal, que neix de la convicció que Catalunya ha estat i pot ser ?i serà? un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l?ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans."

Pujol, provocador, ens convida a una rectificació més enllà de la política. I l’estirada d’orelles segueix així: "Diguem-ho clar: això del burro català és absurd. Tanta importància té que jo cregui que s?ha de dir, amb el risc de decebre molta gent il?lusionada? Sí, perquè, es miri per on es miri, no és seriós. Forma part de l?estil de la conya que no du enlloc."

Trobo envejable com Pujol s’ha reubicat, i s’ha posat en el paper institucional d’ex. No li deu haver resultat fàcil, cedir el pas a dins del partit, enretirar-se i contemplar què li ha passat al país els últims anys sense quedar-se de braços creuats. Manté una activitat frenètica i combina la reflexió política i ideològica amb l’atenció a unes bases nacionalistes que l’estimen.

Però el President Pujol ha de començar a entendre que els temps canvien, i que això del burro és una anècdota que no ens ha de ridiculitzar com a país. Potser algú fa una caricatura dels catalans a partir de l’enganxina. Sovint l’autoodi i el nacionalisme espanyol d’alguns opinadors amb tribuna fixa tenen aquestes coses. Però aferrar-se a l’enganxina del cotxe per cridar els patriotes a una rectificació… No ho acabo de veure.

El drama és que mentre Pujol governava, i Aznar també, des de La Moncloa es ridiculitzava les xapes de les matrícules quan aquí es reclamava el CAT. I ens van imposar l’E a la matrícula. Pujol no va dir gaire cosa. I el drama és que ara que hi ha govern amic, els suposats federals tampoc no fan res perquè un català se senti còmode conduïnt com un alemany. Allà, hi ha un distintiu dels länder, a la xapeta. Aquí roman l’E, i els que temptem la sort amb l’adhesiu del CAT sembla que fem un acte d’heroïcitat, sobretot en sortir del Principat.

Si prenem el burro català com a metàfora, podríem dir que ens hem hagut de ressignar a fer el burro (o el "ridícul", "la conya" o el "fatxenda" que diu Pujol) perquè amb tants anys de democràcia a l’Estat, el nostre autogovern no ha arribat a aprofundir-hi fins al nivell perillós i temerari de poder dur el CAT a les matrícules. [El Punt: La proposta de portar el CAT a la matrícula, aturada]

[Salvador Cardús: De guitzes i cops al pit]

[Miquel Roman (ERC): El ruc català]

[Moisès Rial (ERC): Carta oberta al sr. Jordi Pujol]

[Joan Rovira (PSC): Els bons catalans no fan el burro]

[José A. Donaire (PSC): Burròpolis]

[Carles Campuzano (CDC): El President Pujol i el burro català]

[Jaume Ciurana (CDC): Símbols, mites i la construcció d’imaginaris col·lectius]

Per cert, i encara que estigui agafat pels pèls. Si el burro català no agrada, les imitacions del programa de TV3 Polònia, tampoc satisfan gaire al diputat del PSC al Congrés, Manuel Mas, que ha escrit Polònia. Vols dir?. Al debat s’hi ha afegit també Ramon Bassas, tinent d’alcalde de Mataró (PSC): Polònia i la crisi de referents. I la militant socialista Glòria Figuerola, se’n fa ressò a Paròdies.

Va d’icones, la cosa.

  1. Saül, jo no en sóc un expert, però diria que el nou Estatut ens dóna competències sobre les matrícules:

    Article 169. Transports: Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els transports terrestres de viatgers i mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que transcorrin íntegrament dins el territori de Catalunya, amb independència de la titularitat de la infraestructura.

    El tema de les matricules si no m’equivoco correspon a una normativa europea:

    ARTICLE 113. COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT I NORMATIVA DE LA UNIÓ EUROPEA

    Correspon a la Generalitat el desplegament, l’aplicació i l’execució de la normativa de la Unió Europea quan afecti l’àmbit de les seves competències, en els termes que estableix el títol V.

    Segons el títol V, com la Generalitat té competència exclusiva, entenc que té eines per obligar a  modificar el decret a l’Estat :

    Article 186.3: La posició expressada per la Generalitat és determinant per a la formació de la posició estatal si afecta les seves competències exclusives i si de la proposta o la iniciativa europees poden derivar conseqüències financeres o administratives especialment rellevants per a Catalunya. En els altres casos, aquesta posició ha d’ésser escoltada per l’Estat.

    Martí.

  2.        He trobat els comentaris d’en Pujol d’un paternalisme molt gratuït. A aquestes alçades ja no es poden permetre aquests fums de senyors després de la manera que els hi han pres el pel a Madrid. I pel que fa al Polònia, trobo que últimament no fa cap mena de gracia. Abans satiritzaven els fets de l’actualitat política més recents, ara es limiten a frivolitzar en plan idiota.

  3. Quedi clar abans que res, que en aquest tema opino amb clara parcialitat. Sento gran estima pel guarà català i guardo especial amistat amb la persona que més ha fet per la conservació d’aquest animal autòcton del nostre país (Joan Gassó) i objectivament considerat per als científics com l’ase més valenta que es coneix.

    Dit això, i a banda que per qüestions d’edat, Jordi Pujol ja no toqui del tot, quarts i hores, la postura de l’honorable em sembla vergonyant. Vergonyant com ho és l’actitud d’aquesta mena de “catalanets” i “catalanassos” que senten alguna mena de vergonya davant situacions com aquesta. Tenen una mena de complexa de si adopten un símbol més enllà de les quatre barres, la moreneta, el pa amb tomàquet, les autopistes de pagament….Que pugui semblar banal.

    I és que el burro, perdoneu que us ho digui, ha rebut una mala fama. Immerescuda. Sempre relacionada amb una intel·ligència limitada. Tot mentida. Us puc assegurar pel poc que conec, guanya de llarga en intel·ligència el seu germà més noble, el cavall.

    Però tornant al complexa de Pujol i similars, us puc assegurar que tots els seus somnis de grandesa es van ensorrar quan el poble va sentir de bon grat aquela expressió cantada de Lluís Llach..”el meu país és tant petit”, i quan es va començar a autojustificar pensant que tot plegat era un metàfora, el món se li va ensorrar després de la “seva gran obra” l’eix-transversal (merdeta de carretera de dos carrils), se’n va adonar que l’espai entre Girona i Lleida, es consumia en poc més d’una hora des de la finestreta del cotxe oficial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!