Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El passat diumenge 20 d’abril, el Dr. Laureà Pagarolas (director de l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona) va impartir una esplèndida conferència al poble de Campredó (Baix Ebre), en el marc de la jornada del Totxo (per recaptar diners per a Mans Unides), que organitza anualment la parròquia Sant Joan Baptista. L’il·lustre conferenciant va fer un exhaustiu repàs històric sobre els quefers de l’orde del Temple i la seua expansió i influència en el nostre terme, situat en el tram final de l’Ebre. Va usar un llenguatge molt entenedor per fer-nos saber com s’organitzaven administrativament els templers, mitjançant comandes i sotscomandes com la del Prat, que governava el territori actual de Campredó, la qual cosa és molt important per comprendre el nostre passat i adonar-nos-en de la importància estratègica que va tenir. Va fer esment de diversos noms importantíssims per a la nostra història, que fins ara ens eren desconeguts, malgrat que eren els senyors responsables del territori campredonenc a l’edat mitjana. També va fer cinc cèntims dels edificis medievals que hi ha al nostre terme, els quals servien com a residència dels senyors del Temple durant molt temps. Davant del nombrós públic assistent, d’una manera amena, ens va anar informant dels diferents episodis històrics que va viure el nostre territori quan pertanyia a la històrica orde de Sant Joan. El Dr. Pagarolas va rebre com a obsequi de mans de Mn. Víctor Cardona el llibre “Campredó orígens i actualitat” (del qual en sóc coordinador i redactor) i el de la parròquia de Campredó.
Anteriorment a la xerrada, vàrem poder visitar amb el Dr. Pagarolas les construccions templeres locals ( la torre de Font de Quinto i la Casa del Prat). Ens acompanyava igualment l’alcalde de Campredó, Joan Sanahuja, i el Dr. Joan Fuguet (autor de “Templers i Hospitalers”) i la seua esposa. Va ser una visita molt agradable que ens va permetre veure in situ les obres de restauració que s’endegaren al mes de febrer. Tant Pagarolas com Fuguet reconegueren la categoria de les escales de cargol de la Casa del Prat, que podem veure en la imatge de dalt.
Ens hem de felicitar pel fet que ens els darrers mesos a Campredó hem tingut quatre conferències d’alt nivell impartides pel Dr. Joan Fuguet, el Dr. Antoni Virgili, l’arqueòloga Cinta Montañés, i aquesta darrera del Dr. Laureà Pagarolas. Hem d’agrair l’impuls que està donant el rector Víctor Cardona a tot l’entramat de reivindicació del patrimoni històric local, amb la creació igualment del Grup de recerca històrica.
Laureà Pagarolas és autor dels llibres: “El col·legi de notaris de Barcelona: història de la seu d’una institució civil catalana”, “El protocol del notari Benanat Rimentol (1351), Guia de Vinyols i els arcs. Ha col·laborat en obres com “Tipología documental y posibilidades de aprovechamiento histórico de los libros notariales catalanes”, “Aragón en la Edad Media: perspectivas actuales sobre las fuentes notariales de la Edad Media”, “El archivo histórico de protocolos de Barcelona”, “Els senyorius templers de les Terres de l’Ebre”, “Actes de les primeres jornades sobre els ordes religioso-militars als Països Catalans: (segles XII-XIX)”. Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades com: Arxius i autogovern a Catalunya: el futur de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, La fi del domini de l’Orde del Temple a Tortosa: la permuta de 1294″. 
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Què diries si sabessis que el Castellà d’Amposta entre 1492 i 1528 era el pare de l’home que avui coneixem coma Hernán Cortés?
Què diries si sabessis que molts nobles menors de les terres de l’Ebre, així com alguns senyors del Maestrat, barons de l’Alt Palància, súbdits aragonesos i del Regne de València conformaren el gruix de les forces amb què Cortés conquerí Mèxic?
Potser creuràs que t’escriu un embriac delirant, però fes la prova i vés de València -on hi havia la Casa de Contractació a l’edifici de La Llotja des de 1503- amunt pel camí ral fins a Saragossa. Passaràs per poblacions petites, de pocs centanars d’habitants, a les quals només el turisme actual està començant a treure d’un oblit i un abandó clamorosos…
En aquestes viles oblidades pel govern espanyol hi ha, ben sovint, una església i una casa consistorial renaixentistes, enquadrades en allò que avui s’anomena “el mudéjar aragonés”, i també sovint, a més, s’hi troben palaus o cases senyorials del segle XVI, algunes mig derruïdes, d’altres reformades fins a tal punt que ja semblen d’èpoques posteriors…
Tota aquesta riquesa patrimonial silenciada i menystinguda pels mateixos aragonesos fins fa poc, és el reflex d’una primera meitat del cinc-cents plena d’esplendor, fruit dels retorns escalonats dels soldats i colons de Mèxic i l’Amèrica Central, enriquits per les explotacions sucreres, de metalls, etc… en els seus assentaments indians.
La falsificació de la Història projectada per Castellà es dugué a terme trabucant les identitats dels conquistadors en els llibres, fent-los castellans, extremenys -d’aquells que s’havien de marejar només de pujar a un vaixell, pobra gent-, castellanitzant els nobles i arrossegant-los cap a la cort, “traient-els” l’interès per unes terres que deixaren de ser riques quan se n’expulsà els moriscos (1609) que tributaven als hereus d’aquests dominis de l’orde de Sant Joan.
No cal dir que en tots aquests poblets domina el culte a Sant Joan, a Santa Àgueda, a la Immaculada i a Sant Antoni com a sants preferentment referencials.
Aviat, sense el sentit que la Casa de Contractació -traslladada a Cadis el XVII- donava a la ruta Saragossa-València, sense un gruix demogràfic de serfs -expulsats amb l’excusa de la religió-, les contrades veïnes a les terres de l’Ebre deixaren de figurar en els mapes de les zones de pas i es fongueren en l’anonimat dels segles, despoblant-se gradualment i oblidant un passat que coneixien els moriscos, però ben minsament els nous pobladors.
És feina dels qui hem estat picats pel cuquet de la Història recuperar per als nostres antics aliats aragonesos i els germans valencians -i per a la Veritat en majúscula- la consciència d’allò que van ser, el coneixement d’allò que fórem plegats, la intuïció del que podríem ser si el càncer castellà no ens hagués rosegat com ho va fer, com ho fa encara a hores d’ara, i com ho farà sense treva fins que ens donem.
Però no ens donarem!