Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

28 de novembre de 2006
22 comentaris

Montilla supera Maragall en audiència

Després de l’entrega televisiva de diumenge a la nit, amb el reportatge de Montserrat Besses a TV3, José Montilla, President, queda empatat amb Pasqual Maragall (busqueu-los a TV3 a la carta). Tots dos, el President entrant i el President sortint, han tingut la seva quota de pantalla a mode d’homenatge [Adéu Maragall, arriba Montilla]. El reportatge de Montilla, el treballador, va tenir més audiència diumenge (630.000 espectadors) que el de dijous de Maragall (598.000). A algú l’ha sorprès una informació poc coneguda, com és el càncer que Montilla va patir coincidint amb l’embaràs de la seva dona, Anna Hernàndez, de trigèmins. Però en aquest llibre ja s’explicava.

La qüestió és que l’homenatge a Maragall ens genera una certa complicitat, malgrat les recents discrepàncies i les decepcions més doloroses. Maragall, en la mesura que ja és un cadàver polític, no amenaça res ni ningú i, per tant, esdevé entranyable, innofensiu. Encara no l’hem acomiadat que, per dir-ho d’alguna manera, ja el trobem a faltar. En canvi, el massatge televisiu a Montilla és una altra història. Bàsicament perquè encara ha de demostrar si és millor President que no pas candidat. [L’estil Montilla] El primer està per veure. Del segon no cal insistir-hi, oi?

Si heu vist el reportatge de TV3 sobre Montilla President, m’agradaria saber què us va semblar. Feu comentaris.

  1. Subscric tot el que ha dit avui en Sergi Pàmies. Era un publireportatge sobre el president. Una mena de currículum on les coses dolentes, a part d´aquesta llei del silenci que s´imposa fins i tot ell mateix, no es mostraven.

    M´ha fet venir esgarrifances, era com un Noticiario però amb tints progressistes. La mirada d´aquest home em fa venir basarda.

    Tampoc no m´ha agradat gents la instrumentalització del seu càncer com a heroïcitat, m´ha semblat que es passava molt de puntetes però que creien que calia fer-nos-ho saber. Com aquell que s´ha tret un postgrau però no et vol dir exactament en què ni en quina universitat.

    M´hauria agradat saber com es pot arribar a fer tants calers treballant, i treballant per un partit que es fa dir socialista.

    Per últim vodria reivindicar que si es vol ser coherent, aquests documentals s´haurien de fer de tots els líders dels grups parlamentaris. M´encantaria poder entendre la diferent evolució del Montilla i el Piqué des del PSUC, com una comparativa. O d´en Saura, entendre com passa de ser un treballador de la FECSA a un ecologista de l´esquerra intel.ligent. El passat de l´Albert RIvera en el PP o el PSOE… Ben segur que tindríem èxits d´audiència. També crec que tenim dret a veure el reportatge d´en Mas, si parlaria de la seva llarga nit amb en Zapatero, que li va prometre…, els dos reportatges si pot ser. Per saber com d´acomodatícia pot ser aquesta TV3. En un altre país això ja estaria circulant per l´emule.

  2. Espero que faci un comentari sobre el DVD del PSOE contra la política del PP, o solament són malignes els DVD’s fets pel partit opositor a Catalunya?

  3. AQuest reportatge, ho arriba a fer convergència i tu Saül, estaríes despotricant com ho vas fer amb el DVD, encanvi ho fa el PSOE-GAL, i demanes opinió. Quins collons! Tu, no et diguis periodista, no ho ets. Ets un cap de premsa del tripartit i punt.

  4. que trobem a faltar en Maragall???? Parla per tu!!!!

    L’únic que hagués trobat a faltar d’aquest home és la imitació que en fa en Queco Novell, i aquest no marxa…..

  5. L’únic que puc dir és que aquest tipus de reportatges són absolutament inocus, inofensius, fins i tot diria innecesaris si no fos perquè, com ara passa amb aquelles coses d’extrema lleugeressa, poden servir per ajudar-nos a dormir amb més suavitat al sofà de casa mentre ens els mirem.

    A la tele hi ha massa sucre, massa massatge (especialment per als més pròxims als grups de comunicació corresponents) i poca dissecció ben feta. Els únics que fan disseccions son voltors quevtreballen amb cadavers ("premsa" del cor). Jo proposaria a molts periodistes polítics fer servir l’acritus i la voluntat de saber que tenen els esbudelladors del cor amb els polítics. Només haurien d’incloure com a fet diferencial el respecte a la persona i endavant: sense pietat, sense partidismes, sense històries.

    Utopia, oi que sí?

    Els que treuen foc pels queixals davant de reportatges com els que hem vist aquests dies d’en Montilla i d’en Maragall no em semblen pas millors o més "morals" que quells que han gaudit amb màxim delit.

    Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!