Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Dijous al matí al Parlament de Catalunya. Sessió del debat d’investidura de José Montilla com a 128è President de la Generalitat, que acabarà aquesta tarda de divendres amb la votació. Últimes hores de Pasqual Maragall com a President. TV3 li ha dedicat un homenatge a Maragall, primer amb un reportatge rigorós i molt ben fet i després amb un recull dels millors moments del mític Polònia. (Aquí els trobareu.) Adéu Maragall!
El discurs de Montilla (aquí trobareu vídeos i talls de veu i aquest és el pdf) no és d’aquells que fa vibrar un país. Més aviat el contrari. El discurs de qui avui serà elegit 128è President de Catalunya ha estat una injecció de realisme, una carpetada definitiva a la Catalunya convulsa del maragallisme i el postpujolisme que es repensava el seu encaix a l’Estat espanyol amb la reforma estatutària. Una convulsió política creativa, capaç d’il·lusionar el 30-S al Parlament, però també generadora de tensions entre aquells que no volen soroll. "Que els catalans deixin d’emprenyar!" Ha arribat l’hora de la calma, del que Zapatero anomena sosiego.
El carisma dels Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amb aquella combinació de seny i rauxa tan típicament catalana, amb aquella herència del catalanisme de tota la vida, ha passat a la història, senyors. Aquest dijous al Parlament hem assistit a l’acte de defunció d’aquest concepte patriòtic, estil polític i perfil institucional. Passem pàgina a la Catalunya de l’autogovern bastit en la transició democràtica. Sense Pujol i Maragall, el discurs d’investidura de Montilla [L’estil Montilla] és la certificació d’això. És l’hora d’aparcar la reivindicació nacional, de guardar el debat identitari al calaix. Arriba Montilla, benvingut President! És el que hi ha. Agradi o no. I aquest President no vol soroll, i com que és català d’adopció i catalanista de destí, pretén trencar l’equilibri típicament català entre el seny i la rauxa. Hi haurà molt més seny que rauxa. O això diuen…
L’arquitecte socialista del primer tripartit ha assumit l’autoria de la seva obra, el balanç de l’accidentat govern Maragall, que va començar tripartit i va acabar bipartit, i amb uns consellers en funcions que mostraven les cares de pomes més agres que feia temps que observava al Parlament. Montserrat Tura pagava, amb la cara. Però no era pas l’única. N’hi ha que no les tenen totes. Penso, per exemple, en Joaquim Nadal. Ai, Nadal, que ets als socialistes el mateix que Josep Bargalló representa als republicans. ¿Si Esquerra sacrifica Bargalló per oferir imatge de necessària renovació, i acabar amb l’herència maragallsita més mediàtica, què faran amb el súperconseller i portaveu que ha hagut d’aguantar el govern els últims mesos?
L’arquitecte del primer tripartit, deia, s’ha presentat com a pont entre l’herència de Pasqual Maragall i l’Espanya plural del company Zapatero. Aquest és l’únic objectiu del futur President: que l’encaix de la nació catalana no grinyoli en el puzzle plural del company José Luis. És l’hora de la gestió, prenguem nota. S’ha acabat la política amb majúscules quan aquesta fa més mal que bé, i manté el govern i l’administració en el Dragon Khan permanent. La gestió, el benestar social i el desenvolupament de l’Estatut reformat que tants maldecaps i boicots ens ha provocat. Per aquesta via, Montilla Aguilera sí que està disposat a incorporar nous patriotes. Només a través de les polítiques socials. Ja no toca la reivindicació, ara va de pencar amb eficiència perquè els catalans se sentin millor a Catalunya. Aquesta és la pàtria de Montilla. Més socialista que nacionalista. De Maragall, en canvi, no podríem dir el mateix, oi?
Així les coses, doncs, la sessió parlamentària ja us ho podeu imaginar com s’ha presentat. Avorrida, sincerament. De la mateixa manera que la posada en escena del segon tripartit [L’Entesa neix al Parlament] no va tenir res a veure amb la teatralitat i simbolisme del Pacte del Tinell (en pdf), el discurs d’investidura de Montilla no el podem comparar amb el de Maragall. Menys il·lusió i menys ingenuïtat, també. Més austeritat i més pragmatisme. Un discurs i un programa de govern (aquí el document del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés, al web d’ICV, i el pdf al web del PSC) repartits de qualsevol manera pels passadissos del Parlament amb clip i grapa. ¿On han quedat els espirals i la tapa dura ben presentada de fa tres anys?
Del discurs calculadament poc compromès i ambigu (s’ha estalviat d’esmentar la MAT o el Quart Cinturó, per posar dos exemples) de José Montilla, em quedo amb el fragment final (pdf):
"Catalunya necessita bons projectes, pensats amb rigor i acordats socialment, perquè la llarg comuna del nostre futur sigui sòlida ?sòlida?, àmplia i acollidora, amb generosos espais per compartir amb els veïns i amb vista al món. Això és el que vol Catalunya, i això és el que em comprometo a fer. Vaig acabant. Sóc un home del treball, un treballador i em sento orgullós que sigui així. Més que un ideòleg, un polític, em sento un treballador de la política. Un home que ha fet dels valors del treball la seva norma de conducta moral i la seva guia personal, una persona que ha comprovat la relació directa entre l?esforç i el resultat, entre el sacrifici i l?èxit. I això és el que vull ara per a Catalunya. Seré el primer treballador per a Catalunya i per als catalans i catalanes, ningú no treballaré més que jo, els ho asseguro, i el treball té recompensa. I espero rebre la confiança de la majoria dels parlamentaris de la cambra. I sóc conscient també que sense la confiança dels catalanes i les catalanes, l?aritmètica parlamentària no serà suficient.
Jo tinc confiança en mi mateix, en Catalunya i en la seva gent, la que parla i la que escolta, la que escoltem i la que hem de sentir; tinc passió pel que faig. No competiré estèticament, però vull ser dels primers en l?exemple ètic; no competiré en oratòria, però vull ser el primer en dir el que penso i en fer el que dic; no competiré en promeses, però seré el primer en complir els meus compromisos. Hi ha una passió dins meu: la passió del servei públic. Sempre ho he fet, és la meva identitat bàsica: servei, compromís, esforç, lluita i confiança. Sóc discret, però transparent; no crido, però ser dirigir; no gesticulo; però sabré gestionar; no faig rialles, certament; però sóc feliç de poder servir el meu país; sóc reservat, sí, però estic segur, convençut i decidir a fer honor a la trajectòria moral i política del fil roig del catalanisme polític i dels compromisos cívics que van marcar Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Són per a mi els meus mestres i referents. Respecto i admiro la experiència i la història, però no visc condicionat pel passat. Ara és l?hora de la Catalunya del present i del futur. Visca Catalunya!"
Informació a: Vilaweb, Telenotícies, La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo, Telecinco, Ser
Informació al web del PSC: Montilla i Manuela de Madre
Informació al web de CiU: Felip Puig
Informació al web d’ERC: Joan Ridao
En aquest bloc: Eleccions 2006
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Saül, bàsicament d’acord amb el teu escrit.
Es veu que, no sé quins poders , ja no ho sé, ens neguen ser nacionalistes i socialistes, o socialistes i nacionalistes. Com de vegades diem aquí, caixa o faixa. Esperem que membres d’aquest nou Govern defensin el seny i la rauxa fins dalt de tot, però més aviat penso que la nostra identitat anirà a la baixa. Però queda la societat civil que pot fer molta feina ! De l’anterior Govern queden pendents moltes lleis per dur a terme, socials i importants. És la única esperança que hi veig, que les posin en pràctica i que acabin el treball social i d’identitat inacabat per l’anterior Govern.
El que m’agradaria matisar que si les eleccions fossin presidencialistes, no l’hagués votat , no perquè no ha nascut a Catalunya o no coneix el Virolai, sinó perquè malgrat que segur que ho farà millor que en Maragall, per mi no té el que jo crec que hauríem de demanar al president de Catalunya en les circumstancies actuals.
Però, si parlem dels altres, tampoc veig en el Mas, per mi te un perfil semblant al Montilla ja que es una persona que només a demostrat la seva vàlua política treballant com a càrrec de confiança i desprès de polític al govern d’en Pujol. No va mostrar cap interès real, treballant en associacions o en algun partit, avans de trobar feina a La Generalitat. En Mas no te pas una trajectòria de catalanista militant de ferro forjat, esta a on esta perquè va ser capaç de créixer sota a la ombra d’en Pujol, a on fins a les hores ningú havia sobreviscut més de 8 anys (be, amb la excepció de Macià Alavedra)
En Montilla te una trajectòria per mi semblant, sempre ha viscut sota el paraigües de l’administració, en aquest cas entre la municipal i la diputació, ell no ha demostrat cap trajectòria catalanista, ja no dic de ferro forjat, ni tant sols de paper de fumar. El seu únic mèrit ha estat el de fer carrera política des de la base, amb el handicap de ser un immigrat, que no te estudis, ni parla i ni te la cultura del país a on vol fer carrera (es com si jo ara volgués fer carrera política a Alemanya !!!), però com a politic, tampoc de carisme i més a més no te cap dot de parlar en privat ni en públic.
Renoi, malgrat tot això, aquesta persona serà el nou president de la Generalitat.
Està clar que el nostre país no es tal com ens ho imaginem !!.
La estratègia d’en Carod del 2003 va ser una valenta decisió que anava en la direcció de que Catalunya no tindrà mai la independència sense que gent com en Montilla (no necessariament ell) no es creguin que son tant catalans com en Mas.
Aquesta estratègia de llarga durada, te molt de riscos, del que hi ha un que hem fa molta por:
Malgrat que d’entrada els catalans no catalanistes (gent com en Montilla i no necessariament ell) puguin arribar a pensar més en clau catalana que espanyola , hem fa molta por que una part important dels catalans catalanistes de sentiments essencialistes, puguin derivar cap un catalanisme xenòfob, que ja ha començat apareixia en alguns articulistes i blocs (Sostres i companyia)
Això seria molt greu, perquè podria fotré enlaire tot el que es pugui aconseguir (si es que es pot!) en l’altre direcció.
Ara mateix, jo estic una mica desolat amb el president que tenim, soc una mica escèptic de com anem i com ja he dic en algun comentari en els blocs de fa unes setmanes, ERC no ha tingut sensibilitat amb els militants de CiU i no ha escenificat be el procés de formació del nou pacte. Molt hagués canviat si CiU hagués tingut més temps per intentar forçar al PSOE a canviar la decisió astuta i ràpida d’en Montilla. A la vegada ERC hauria entrat en més força amb el pacte si al final el PSOE no imposa la seva autoritat al PSC. Però esta clar que l’estrategia que es va plantejar el 2003 com de llarga durada, ara ha de tenir continuitat. Encara que aixó representi tenir un president no patriota, amb Montilla com a president de la Generalitat ens dona entendre que la integració dels 2 milions d’altres catalans (com deia en Candel el 1964) ja es un fet.
El problema es que el catalanisme tal com fins ara enteniem, s’acabat, ara tenim un altre catalanisme i hem de treballar tots per impedir que aquest es quedi diluit amb el espanyolisme.
Per ERC es una estratègia molt risc, hagués estat de molt menys risc, amb més quota de poder, i amb mes recolzament catalanista tradicional, si hagués pactat amb en Mas i no amb en Montilla.
Però renoi, a les hores quina explicació li donem als catalans no catalanistes, que mai podran ser ciutadans de primera perquè no son catalans de veritat. (malgrat tot avui encara no se que vol dir ser català de veritat), quina es la resposta al demàgogic argument: “no voteu mai per Catalunya perquè sou Espanyols, ja que hauríeu de marxar si Catalunya for independent”. Aquesta via , només porta a un camí, el camí del terrorisme o de la reducció del catalanisme a un mer regionalisme.
Això no vol dir pas que ERC i CiU puguin algun dia pactar, però només quan la generació dels 60-70 i els seus fills , creguin que son més catalans que espanyols.
Malgrat tot soc optimista (no hem queda més remei!).
Ahir no vaig mirar tv3, i això que Polònia normalment em diverteix. Massa psoe-psc…No volia indigestar-me. Erc no ha fet cap opció de risc sinó una opció eixelebrada com la de fa tres anys, però pitjor perquè ara ja no hi ha ni l’excusa de la inexperiència. Ara tots els mitjans i els espais de poder són ocupats pel psoe-psc a Catalunya. Encara que els resultats de les eleccions -siguin presidencialistes o no- no demostraven aquesta voluntat majoritàriament.
mentre en maragall va ser president i encara no havia decidit de retirar-se (o ho havíen deicdit per ell) QUI, Saül, al mundillo convergent o d’erc, és a dir, al mundillo nacionalista, li va reconèixer el seu compromís mab el nacionalisme català, la seva acció de govern obertament identitària i nacionalista????? QUI de tots aquells que ara veieu en Montilla i el trobeu a faltar li vau reconèixer el mèrit en aquell moment?? I dic mèrit, perquè tot allò ho va fer des de la posoció de cap d’un partit "sucursalista", com us agrada tant dir….Jo t’ho dic: NINGÚ!!!! No ho vau fer, al contrari, aprofitaveu q el seu partit és diu PSC per acusar-lo de no ser prou nacionalista, de sucursalisme, de dependència de madrid, etc, etc….
Com diuen els castellans….no hablabais de sucursalistas??? Pues taza y media
Respecte al que dius de Maragall et dono tota la raó. Però de Pujol… vaja, molta rauxa no hi havia. Potser els primers anys… però després va ser ‘El español del año’.
A ENTRELLUM
…però aquest home será un bon president (no el voto ni el votaré, que consti). Malgrat nèixer a Iznájar el cert és que está fet de pasta luterana, aquest és el seu tremp i la seva ànima; talment un protestant alemany. El veig més fent pastissos de poma que arrancant per soleares. Un fenomen estrany. Anirem bé.
Montilla, 1 – Catalunya, 0. Acaba de començar el (Tri)partit i ja ens l’ha fotut per tot l’escaire. Llegiu:
http://www.e-noticies.com/editorial/advertiment-a-esquerra-14331.html
Ara vé quan em pregunto quan temps aguantarà el país deixant-se trepitjar per quatre polítics de baixa estofa.