Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Prop d’un miler de persones han ocupat aquest dissabte a la nit la plaça Sant Jaume al crit de "Mas President" i contra els perdedors de les eleccions i artífexs de la reedició del tripartit José Montilla i Josep-Lluís Carod-Rovira, aquests últims autèntics "botiflers", segons deien. Han cantat Els Segadors i El virolai. Confusió i descoordinació inicials, perquè els anònims promotors no deuen estar garie acostumats a convocar manifestacions via SMS i Internet. [Blocs de Convergència i anti-tripartit]
A última hora, una part dels manifestants, d’estètica ben diferent a la dels que protestaven el dia anterior, s’han desplaçat fins davant del Liceu. Una autèntica metàfora, aquesta. El tripartit, blindat en el poder, ocupava el Gran Teatre del Liceu, acompanyant infantes Cristines i Urdangarins, mentre a l’exterior el nacionalisme diguem-ne conservador, protestava enfrontant-se a un ampli dispositiu antiavalot dels Mossos d’Esquadra que, tot sigui dit, encara no comanda el conseller Joan Saura.
Mentre tot això succeïa, Unió Democràtica celebrava el seu 75è aniversari amb un sopar amb un altre miler de persones, però diferents. L’amfitrió Josep Antoni Duran comptava amb Jordi Pujol i Artur Mas, a part del líder del PNB, Josu Jon Imaz, entre els convidats. La federació nacionalista tanca files en una etapa difícil com l’actual. Guanyar les eleccions no els és suficient. Han faltat 3 diputats per trencar l’artimètica favorable per a les esquerres. Duran ha avançat que CiU farà patir un Zapatero ingenu a Madrid, però tampoc no faran "el tonto". Mas en cap moment ha donat senyals de debilitat, malgrat el cop. I Pujol inclús xerrava i somreia divendres amb Montilla en l’acte d’homenatge a Antoni Gutiérrez Díaz, Guti. Repartiment de papers per a una obra que pretén evitar el desànim i la desorientació d’una força que fins i tot quan és a l’oposició projecta la imatge de partit de govern.
Manifestacions al marge, els nacionalistes i els independentistes indignats amb l’aposta d’ERC pel PSC encara estan fent la digestió. Han de digerir que fan Montilla President. Digestió pesada per als que veien Mas fent-se la foto amb Pasqual Maragall en el relleu a la Presidència. Mentre el nou format de català emprenyat, que diria Enric Juliana, feia aquesta pesada digestió, els consells nacionals del PSC i d’ERC feien via al matí per aprovar l’Entesa. Ràpid, ràpid. A Esquerra, consell nacional plàcid. Cent-seixanta dos a favor, dos en contra i deu abstencions. Al PSC, consell nacional lleugerament autocrític. Montserrat Tura no s’ha aixecat de la cadira quan Montilla i Maragall entraven al consell nacional [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?] Montilla, se sent molt còmode en l’eix esquerra-dreta. Maragall, amb les seves cabòries.
Com que al PSC li convé falcar el nou govern en l’eix esquerra-dreta, observo que s’està deixant molt de banda (potser massa) l’altre eix que té aquest país encara anormal nacionalment parlant, que és l’eix catalanisme-espanyolisme. (Les seleccions, per exemple) Cohesió social és projecte nacional. I viceversa!
Alguns articles en premsa que he llegit les últimes hores i cal recomanar:
Josep Maria Pasqual: El fals sobiranisme
Manuel Cuyàs: Paraules i fets al pati d’armes
Josep-Lluís Carod-Rovira: Les raons d’una entesa
Pilar Rahola: El síndrome del pato listo
Salvador Cardús: Més partits, menys país
Joan B. Culla: El salvavidas
Ramon Tremosa: Generació Montilla
Joan Mir: Tres anàlisis electorals
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
considero
que el govern que ara es diu d’"entesa pel progrés", no és el govern
que Catalunya necessitava (…) no sento cap afecte per aquest govern
(…) Tenim, en definitiva, el govern que suma els interessos partidistes del major nombre de diputats. El país, a la foto, amb prou feines hi surt. Salvador Cardús i Ros
Hi
ha errors històrics, i Esquerra és a punt de cometre’n un de molt
important. L’ambició de tenir un lloc al govern és legítima en tota
força política; sempre, és clar, que el preu no impliqui la substitució
nacional d’un poble. Si Esquerra no escolta les seves bases és que
s’ensuma la resposta i prioritza el poder al país. Víctor Alexandre
L’opció d’ERC es veia a venir i per això ha perdut un 25% dels vots, tot i que encara ha pescat molts ingenus (…) CiU i ERC han de reflexionar sobre els resultats
obtinguts de no cooperar amb un PSOE sense majoria absoluta: un joc de
suma zero per a l’autogovern, anul·lant-se l’un a l’altre mentre ZP
apunyalava successivament i sense cost els líders catalans: Carod,
Maragall, Mas (…) Mentre CiU i ERC no cooperin seguirà el domini
absolut del PSC. Només portem tres anys de generació Montilla. Ramon Tremosa
I
ara veig, a l’una banda i l’altra de la Sénia, que el futur polític
immediat és més confús que mai (…) no tinc el menor dubte que els
polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb
el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds (…)
El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè
els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més
enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per
a representar-me a les corts. Vicent Partal
No
estic dient que m’entusiasmi la decisió d’ERC (…) La decisió que ha
pres ERC és simplement una decisió política que el futur -vull dir, els
resultats- ens mostrarà si ha estat més o menys encertada. Josep-Maria Terricabras
Carod
va pactar amb Pasqual Maragall comptant que era un vellet al qual
podria suplantar amb l’ímpetu de la joventut. Ara pacta amb José
Montilla confiant que gràcies al verb vencerà en tots els auditoris i
tribunes a qui s’ha presentat amb el lema de Fets, no paraules.
Carod i ERC no pretenen usurpar l’electorat de CiU, que no els votarà
mai. Pretenen imposar-se sobre el PSC i acabar fundant un bipartidisme
nacionalista, amb CiU representant la dreta i ERC l’esquerra. Diuen que
el tripartit d’ara, l’Entesa, sabrà evitar les baralles passades. Seran
baralles diferents: paraules i fets en duel per les escales i patis del
Parlament. Ja veurem de totes maneres qui s’imposa a qui, en aquesta
segona oportunitat. Manuel Cuyàs
Volem
desplaçar el centre de gravetat del catalanisme, des del passat advers
cap als objectius col·lectius de futur, més enllà de l’enyorança
d’episodis mítics i el plany per derrotes reals (…) Volem, doncs, un
catalanisme renovat en els seus discursos i en les seves polítiques.
Més obert, més inclusiu, més engrescador per a aquells que encara no en
formen part. Josep-Lluís Carod-Rovira
Resultats I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX
Saúl, ets periodista oi?.
Dons aquí tens uns fils dels que estirar ( si vols, esclar).
1_A l’entrevista de Sala-Martin a Montilla, quan l’entrevistador li diu que no te cap relació amb el mon de l’empresa, en Montilla va respondre que havia muntat empreses. Aleshores en Sala-Martín li diu que va passar de funcionari a polític, i en Montilla no aclareix quines son les empreses que ha fundat.
Fa uns anys va venir a la meva empresa un comercial de la "Confederación de Empresarios del Baix Llobregat" per tal d’afiliarme. Em va ensenyar un llistat immens de socis, i vaig comptar quantes empreses hi havia en un full, vaig multiplicar i li vaig dir al comercial :"això son afiliats o empreses per a visitar?". "Afiliats" em va respondre.
No eren afiliats, el llistat era un farol.
Li vaig preguntar com podien negociar cap conveni si les altres patronals tenien una estructura gremial, i no comarcal com ells. Li vaig demanar de que em servia afiliarme aleshores, i em va dir que tenien una gestoria i una petita agencia de publicitat.
El Comercial em va dir que el president era en Paz Dorado. El famós Paz Dorado!. El mes gamberro de tots els suposats "sindicalistes" a les vagues del Baix Llobregat dels anys 80, l’aprenent de una fleca ara era el president dels Empresaris del Baix Llobregat..!!!
Quines èpoques quan el Paz, i el "guerrillero" imposaven la seva llei al Baix, quins temps.
Quantes empreses tancades per l’intransigencia.
A partir d’aquí ja vaig veure que no es tractava d’una patronal, sinó d’un "xiringuito".
Pocs dies mes tard, em vaig enterar per un amic comú de que dimonis era la "Confederació" aquella. Es tracta d’un negoci molt ben muntat, una gestoria, i moltes empreses més. Una Societat Anònima privada, però amb la tapadora de ser una patronal sense patrons, rebia subvencions a sac de la Generalitat ( Molins et tenien enganyat) , i amb això pagaven la lletra de l’edifici. I amb les subempreses feien les seves "cosetes".
També tenien la "agencia de publicitat" (Promotora de Imagen y Comunicación ), que no era res mes que una comercial d’arts gràfiques que feia de mitjancera de factures entre les impremtes ( o , millor dit, la Impremta del partit al Baix) i els ajuntaments del Baix, carregant, es clar, un marge de benefici.
Una comercial que té ara un capital social de 2 Milions d’euros.! ( No saben on amagar els diners)
El negoci era, ja d’entrada tant beneficiós, que el primer que va comprar en Paz Dorado només constituir l’empresa va ser un Mercedes. Lo segon va ser possarse un jakuzzi al seu despatx.
Dons ara resulta que la justicia vol processar a en Paz Dorado, i amb ell als secretaris de UGT i CCOO del Baix Llobregat per estafar els diners al FORCEM.
Adivineu qui era el responsable polític a Cornellà el temps en que la guardia civil ha trobat les estafes i les factures falses? : el "guerrillero" José Montilla, perdó, el fundador d’empreses José Montilla.
FIl nº2 :Jo era regidora del PSC a un poble del Baix Llobregat i en Paz Dorado em va venir a visitar, també, amb ofertes de negoci realment impressionants. Pretenia que jo, com a membre des consistori, fes el "gest" a favor d´una requalificació urbanística de gran volada que hauria comportat uns 3.000 milions de pessetes de negoci. Naturalment, els polítics locals rebríem una justa compensació pel nostre "gest" (aproximadament un 3%). En Dorado va deixar clar que darrere la seva organització hi havia polítics molt importants, molt! Al final la cosa es va embolicar de mala manera i jo vaig acabar plegant i dedicant-me a una altra cosa. En Montilla, però, no només ha continuat en política sinó que ara pretén ser president de la Generalitat. Quin perill, Mare de Déu, quin perill!!!
Escrit per: Francina – Divendres, 27 d’octubre de 2006 22:17
Fil Nº 3:
L’Excel•lentíssim Sr. Montilla, abans de batlle de Cornellà, era funcionari (desconec el seu nivell) de l’Ajuntament de Sant Joan Despí (on també hi vivia) i un dels líders Comarcals de la UGT al Baix Llobregat.
Mai el vaig sentir parlar en Català !!
A Cornellà hi venia, perquè dins la Seu del PSC, hi havia un despatx de la “Federación del PSOE”. Allà es on ell s’hi estava de tant en tant. Mai saludava !!!
Aleshores no era militant del PSC !!!
Abans que ell hi arribés , a Cornellà hi governava el PSUC, en coalició amb el PSC.
Els regidors del PSC i la majoria de l’executiva local, eren catalanistes.
Uns mesos abans de les següents eleccions municipals, l’executiva local van ser “expulsada” per una operació fraudulenta de l’aparell del partit. A la assemblea de renovació de càrrecs a l’executiva local, prèvia a la elecció del nou candidat a la alcaldia (on per cert hi van assistir els senyors Sala i Obiols, perquè ja s’esperava “merder”), hi van aparèixer militants socialistes i de la UGT que no pertanyien a la secció local i que en la votació de nous càrrecs van votar i van fer capgirar la truita. Tot i les protestes de l’executiva sortint, allò va tirar endavant. Els senyors Sala i Obiols es van limitar a dir: “ …. presenteu la protesta oficialment al partit….”
No es va fer !! Sabíem qui hi manava !!
A nivell estatal el PSOE va obtenir els favors dels votants, i a nivell local la gent també va votar socialista. Rés de a Montilla !!! Només el coneixien a casa seva i els de la UGT. I a Cornellà la majoria eren de CCOO !!!! La massa, sovint es cega !!!
El nou batlle de Cornellà arribava sempre en un vehicle del Ajuntament conduït per un municipal. Ell al darrera com un “ministre” !!! Ara em pregunto si feia pràctiques !!!
Li vaig perdre la pista i no podria dir si mai va viure a Cornellà.
Passat el temps, un dia el veig sortir d’un xalet de Sant Just. Encara anava al darrera del cotxe del Ajuntament !!!
I m’assabento que vivia amb una regidora del PSC de Sant Just, separada d’un altre regidor del PSC també de Sant Just, i aleshores company d’una companya de feina.
Les conclusions, vosaltres mateixos …
Salut !!
16/9/06 7:54 AM
FIL Nº 4 :
http://www.moviments.net/kasalprat/LABORAL/DOCS%20FINALS/20050324corrupcioforcem.htm
Gordillo, no t’empipis home. Ja sé que a ningú no li agrada quan hi ha manis contra els seus. Però una mica d’esportivitat, que tots paguem impostos aquí. I tothom té dret a expressar-se. I més quan la direcció d’ERC ha estat deshonesta i ha enredat els seus electors, parlant d’equidistància amagant que ja tenia tot decidit a favor de Montilla.
Saül, jo penso que l’eix catalanisme/espanyolisme ha iniciat un canvi radical per un nou eix unionisme/sobiranisme. De moment, des de Ciutadans a CiU, hi ha 5 grups a la cambra que aposten per l’unionisme. La pilota per aquest nou eix està a la teulada de CiU. Penso que cal un partit independentista també en el costat del centre-dreta. Sobretot perquè la lògica política diu que abans d’iniciar un procés sobiranista cal que el país sigui normal amb una dreta i esquerra sobiranista consolidada.
CONSIDERO QUE ES MUY ILUSTRATIVO QUE GRAN PARTE DE LOS "INTELECTUALES" AFINES A ERC SE DESMARQUEN DE ESTE NUEVO TRIPARTITO. SE QUEDA CAROD SOLITO CON SU MESIANISMO AVELLANIL Y SU ORATORIA DE SEMINARISTA VENDIENDO HUMO Y HABLANDO DE UNA CATALUÑA QUE NO SE CREE NI ÉL.
Vulgues que no, a mi em distreuen els convergents amb aquesta butifarra-borroka que ens han organitzat 🙂
El país real se’n va cap
a una altra banda
El país virtual
Per als qui no ho van voler entendre a la primera, els ho tornen a explicar a la segona d’una manera més clara: el tripartit ens proposa una visió de la política catalana com una partida d’escacs entre les esquerres i les dretes. Com a Espanya. Com a França. Com a Múrcia. El primer tripartit era -en els fets i en les paraules- una proposta de redissenyar el mapa polític català. Un mapa polític es pot llegir de moltes maneres. Dretes i esquerres. Nacionalistes i espanyolistes. Radicals i moderats. Populistes i institucionals. El tripartit primer va dir als catalans que la manera correcta de llegir-lo era només dretes i esquerres. Que era l’única interpretació possible dels resultats electorals. I l’única justificació natural dels pactes i les aliances. Per tant, l’única que compta a l’hora de la veritat.
Aquesta proposta de lectura ja es va fer amb tota claredat fa tres anys. Però alguns no ho van voler entendre. Per tant, s’ha repetit ara d’una manera més clara: amb menys diputats, amb més diferència entre el guanyador i el segon, per fer un president més allunyat de la tradició catalanista i pitjor candidat. I perquè quedi més clar, s’ha rebatejat l’invent com a Entesa Nacional pel Progrés. El relat és clar: aquí hi ha un bloc d’esquerres i un bloc de dretes. Dintre del bloc d’esquerres, que actua com una entesa permanent, potser hi ha petits matisos sense importància: catalanistes, espanyolistes, independentistes. Però el que no és adjectiu, sinó substantiu, es comparteix. I continua el relat dient: a l’altre equip hi ha també matisos, i potser CiU no és exactament igual que el PP, però en el fons comparteixen el que és substantiu, que és ser de dretes. A Catalunya, ser independentista o espanyolista és adjectiu. El que és important, definitiu, el que et situa al govern o a l’oposició, el que permet agregar els vots perquè són homogenis és ser de dretes o d’esquerres.
Certament, la imposició d’aquest relat ha de vèncer algunes dificultats, i això encara no ho han aconseguit plenament. Una nosa que ha de vèncer aquest relat per imposar-se és la història del catalanisme durant cent anys, des de Joan Maragall a Pujol, passant per Prat de la Riba i Macià. Però la història pesa poc. Una nosa més important és l’existència mateixa de CiU. CiU es resisteix a fer el paper de dreta en un tauler d’escacs on les blanques són les esquerres i les dretes són les negres. No és que CiU es vulgui posar al mig, és que vol jugar una altra partida, en un altre tauler. En un tauler, a més, on guanya: el que juga la partida del catalanisme. CiU, la seva existència, la seva història, el seu suport social, no té cabuda ni paper en el relat que vol escriure el tripartit de la confrontació única entre dretes i esquerres. I com que no canviaran el relat, del que es tracta és de treure CiU del mig, o abocar-la a ser un partit només de dretes o, encara millor, ofegar-la per repartir-se’n les despulles. L’obsessió per treure del mapa polític català aquesta nosa que no quadra en el relat i que és percebuda a més com un graner de vots dels qui tothom es podrà alimentar expliquen la fòbia a CiU que hi ha en els fonaments sentimentals del tripartit, primera i segona edició.
Però el relat que ara se’ns torna a explicar -hem vençut la dreta; les esquerres sumen més; només l’esquerra pot garantir la cohesió social- ha de vèncer una nosa encara més rotunda: la realitat. El país real -no el país virtual que construeix el tripartit- no està travessat només ni principalment per una fractura entre les dretes i les esquerres. Hi ha altres coses que es debaten. Catalanistes i espanyolistes: per això surt Ciutadans, que són gent que voten Espanya, abans que dreta o esquerra. Institucionals i populistes. Moderats i radicals. Els debats del país real no caben en la cotilla dreta-esquerra que proposa el tripartit. Menys encara que en la cotilla d’una dialèctica entre catalanistes i espanyolistes. I llavors, d’una banda, sobreïxen per totes les costures. Però per una altra banda, la distància entre aquest país real que discuteix de moltes coses -també de moltes coses identitàries- i el país virtual on només hi ha teòricament progres o carques i has d’escollir a quina banda estàs, deixa fora de la política virtual moltes persones. Els sense nom, que deia en Salvador Cardús. Els qui voten en blanc. Una part de l’abstenció. Gent descol·locada, desubicada. Si la pregunta, tal com planteja el tripartit i tal com certifica en la seva entesa permanent de les esquerres, és si ets de dretes o d’esquerres, molts ciutadans no volen contestar-la. Perquè no saben què respondre o perquè pensen que la pregunta és una altra. El tripartit regna sense il·lusió en el seu país virtual de les dretes i les esquerres. El país real se’n va cap a una altra banda, es queda a casa o potser observa el divorci amb malestar i preocupació.
Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista
Aquests dies en Carod, en les seves intervencions publiques, em dóna la raó en la meva tesi (blog de 24 d’octubre) on us deia que el més important del resultat electoral, de les darreres eleccions autonòmiques, no seria tant qui guanyava, com el fet de clarificar espais polítics a partir de la consolidació de l’esquerra sobiranista.
Això ens retorna al tema dels espais polítics, per tant a l’esquema de 15 de juny, i a l’esquematització de 13 de març relativa als comentaris sobre un article de Josep Sort que parlava de reformular l’estratègia rupturista.
La confusió de la gent, sobre els espais polítics, prové de les contradiccions derivades de no haver consolidat fins ara l’espai esquerrà del projecte sobiranista català. Per això molta gent s’ha pensat que un govern de coalició CiU i ERC ens portaria poc menys que a la independència. En Carod ha dit molt bé que, en ambició nacional, ara mateix, PSC i CiU són el mateix i que, dolent per dolent, al menys amb l’esquerra espanyola de moment podem avançar en alguns objectius socials.
Un cop consolidats els quatre espais de centre catalans caldrà anar superant les contradiccions de militància (que han dut, entre altres, a l’aparició partit Ciudadanos). Quant aquests espais acabin de clarificar-se podrà començar de debò la competència ideològica, és a dir, la confrontació entre ells per l’hegemonia. Les persones poden canviar, els partits també, però els espais romanen i, en funció de l’actuació dels polítics, aquests espais sociològics aniran aprimant-se els uns i fent-se més grans els altres. És un procés que pot durar més d’una generació.
De què dependrà la possibilitat d’encarar un Referèndum sobiranista a la catalunya central?
Doncs en època de pau (quan la població tendeix al centre i els extrems resten necessàriament minoritaris i limitats a fer de consciència crítica de les essències dels centres respectius) només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics.
Com deia abans, les persones i fins el partits poden bellugar-se, però els sectors romanen i basteixen noves organitzacions que liderin aquests espais. Per tant hem de tenir en compte aquest esquema perquè ens dona indicadors d’actuació (bàsicament centrats en la conscienciació) en comptes de perdre el temps en esforços pels quals encara no estem preparats.
Quina actuació? Doncs principalment 1-estendre la motivació independentista, 2-créixer al sud, 3-que esdevingui molt feble l’adscripció espanyola, i 4-que els nous immigrants trobin més seductor el projecte català (i la llengua) que no pas l’espanyol.
1-La motivació és un tema complex. Ho demostra el tortuós camí que ha seguit l’independentisme des de l’extrema esquerra fins el centre sociològic, des de concepcions revolucionàries vietnamites, algerianes, cubanes, i des de l’impacte mediàtic d’experiències terroristes fins la normalització d’un discurs que es justifica en el mercat europeu i la seva reestructuració territorial.
2-Hem de ser capaços de créixer a les comarques meridionals, perquè la batalla sempre comença a la frontera i la gran frontera és el sud.
3-La fortalesa independentista és relativa. Alguns poden avantposar els interessos econòmics –fins i tot corrupció- als nacionals, i d’altres guanyaran suport popular independentment de la seva condició de dreta o esquerra, per la percepció per part de l’electorat de ser la força més patriòtica (el que ha passat fins ara amb CiU i ara comença a passar amb ERC, o el que passava a Euskadi on molta gent no comunista optava per recolzar l’organització comunista ETA en base al reconeixement patriòtic). Tot plegat fa necessari, com a condició prèvia, l’afebliment dels sectors espanyols.
4-Finalment, en aquest joc sempre ha jugat el mateix peó, la immigració. La nostra societat ha sabut fins ara assimilar totalment la massiva immigració occitana de segles enrera, ha desactivat el problema de la immigració espanyola integrant els seus líders al sistema autonòmic i incorporant els més conscients a la lluita independentista (Quim Sánchez i molts altres). A mesura que ens apropem al plebiscit es radicalitzarà la manipulació d’aquest col·lectiu des de Madrid. De quina manera podem ser més seductors i no ens passi com a Quebec on els nous immigrants s’arrengleren amb l’opció canadenca? Doncs segurament liderant, des de l’independentisme explícit, la lluita per la solució d’allò que percebeixen com a problemes principals, a partir de la responsabilitat de l’Estat en tals problemes, i des del govern autonòmic removent els elements que puguin crear confrontació amb els sectors socials catalans que estan en competència amb la immigració, és a dir, garantint drets, serveis mínims, cultura, formació, inserció laboral i creixement econòmic.