El tripartit ressuscita en l’únic debat de candidats

El tripartit ressorgeix en el primer i únic debat de candidats a la presidència de la Generalitat, a TV3, amb un Josep Cuní sobreactuat i un afany de protagonisme que feia perdre els nervis. El debat era avorrit fins a la mort, sincerament. Era un debat de gestors. No semblava que fossin candidats a presidir Catalunya. Però un cop aprovada la reforma de l’Estatut en referèndum, el 18 de juny, l’horitzó nacional quedava delimitat. I el que ens espera pels propers anys és, a la vista de la campanya i del debat, la gestió pura i dura i quatre gesticulacions polítiques mal comptades.

En la lògica de la gestió pública, doncs, els candidats considerats d’ordre, de l’establishment, són els que tenen les de guanyar. Que si xecs amunt i avall, que si reducció d’impostos, que si millora de les infraestructures, una mica d’immigració perquè no sembli que som extraterrestres… Tot anava prou bé en aquest terreny. Artur Mas era el centre, però amb discreció. José Montilla, absent. Joan Saura i Josep Piqué, brillants, cadascú per a la seva parròquia. I Josep-Lluís Carod-Rovira mantenia una equidistància saludable, perquè ni l’atacava Mas ni els exsocis del tripartit, i, com que ara ha recuperat un cert discurs liberal, fins i tot Piqué el respectava.

L’autoexclusió de Montilla, que se suposa que vol esgarrapar vots al favorit Mas, era inquietant. La distància de seguretat que mantenia Carod respecte Mas i Montilla, prudent i en la línia estratègica de no ensenyar les cartes del 2-N abans d’hora. Però el debat ha fet un tomb inesperat cap al final. Mas s’ha equivocat profundament, crec jo, amb la seva insistència d’arrencar un compromís impossible: que la resta de partits el respectin com a presidenciable si guanya les eleccions. Mas volia deixar clar, davant de l’audiència, que qualsevol vot que vagi a parar a ERC volent el pacte nacional amb CiU no té cap garantia, sinó tot el contrari. Mas volia deixar clar que el PSC no es compromet tampoc a deixar-lo formar govern encara que ell superi els socialistes en vots i escons.

El clímax del debat, els últims minuts, ha trencat la monotonia prèvia, perquè el tripartit ha ressuscitat. Serà president qui pugui formar govern, i la insistència inexplicable de Mas, quan gairebé ja estaven recollint els papers, se li ha girat en contra. No calia forçar la màquina. Quan estàs quedant prou dignament en un debat i, a més, tot et va de cara en la campanya, segons les enquestes, no cal arriscar tant. ¿Per què el tot o res de CiU? Perquè Mas sospita que Carod farà Montilla president, amb Saura al govern, si Mas no obté la majoria absoluta. I que ningú tindrà majoria absoluta ho apunten totes, absolutament totes, les enquestes.

En una setmana, tot ha canviat. Divendres passat, CiU anunciava que distribuiria en la premsa dominical el DVD ConfidencialCAT, que desenterrava el cadàver polític anomenat tripartit. Aquest divendres, el tripartit ha tret pit i s’ha conjurat, d’una manera subtil al principi però descarada al final quan Carod ha fet callar Mas, per evitar un govern de CiU en solitari. El tot o res.

El que no entenc és per què ni Piqué ni Saura ni Carod han tret l’espantall de la sociovergència, dita també convergelisme, per fer callar Mas i Montilla. CiU pot amenaçar de la reedició del tripartit. El PSC pot alertat d’un pacte CiU-PP, i de passada d’un acord nacional CiU-ERC. ¿Però per què ERC i ICV no posen de manifest el dubte raonable de la formació d’una grossen koalizionen CiU-PSC? Segurament perquè hi ha un guió no escrit per estroncar el guió, tampoc escrit, de La Moncloa.

Montilla sorprendrà Zapatero. No a les urnes, segurament. Però sí a partir de Tots Sants. Tanta timidesa i discreció deu amagar alguna cosa. De fet, abans del debat he comentat a un company. "Ja veuràs com en Montilla es treurà un as de la màniga". I, efectivament, l’ha tret. Discret, distant i amb dificultats per arribar en oratòria a la sola de la sabata d’uns Piqué i Saura brillants, Montilla ha sobreviscut el debat.

Quan érem a punt de rematar-ho, però, l’exministre ha preguntat a Mas si havia estat a Doñana, el 2003, quan Doñana era visitada assiduament pel president espanyol José María Aznar. El candidat de CiU s’ha quedat pàlid. Touché. L’estilet montillista, després de retreure-li la manca de credibilitat per haver hagut d’anar a cal notari. Montilla ha posat en evidència que Mas pretenia ser president amb el PP si l’aritmètica ho hagués permès fa tres anys. ¿I ara què en fem, del notari?

En definitiva, que del debat només em quedo amb la imatge que PSC, ERC i ICV han refet estratègies comunes davant d’una certa prepotència de CiU, a qui l’eufòria li pot jugar una mala passada. ¿És la factura pel DVD?

Encara queda molta campanya, però.

¿Vosaltres què n’opineu, del debat?

Actualització a les 03:27h:

[Vilaweb: El debat a TV3 no aclareix quines aliances postelectorals faran els partits]

[La Vanguardia: Montilla dice que Mas "no es de fiar" y éste le tilda de "pésimo" gestor]

[El País: Montilla, Carod y Saura hacen frente común ante CiU y PP en el debate televisado]

[El Mundo: Mas esgrime su pacto con Zapatero en la reforma del Estatut para rebatir a Montilla]

[Telenotícies: Els candidats discuteixen al debat de TV3 la paternitat de l’Estatut i l’èxit o fracàs del tripartit]

[e-notícies: Montilla desvela una cimera secreta de Mas amb el PP]

[Busot, bloc confidencial: Crits entre l’equip de campanya d’Artur Mas per la camisa del candidat i indignació "conver" amb l’actitud de Josep Cuní]

[Submarí, bloc confidencial: Montilla i Carod insinuen que reeditaran el tripartit]

________________________________

Continuïtat lògica (o no) en aquest bloc: Eleccions 2006

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *