Montilla contra Montilla: s’albira la sociovergència

Zapatero s’està treient la careta. El famós tarannà i el sobrenom de Bamby ja queden en l’oblit. Mentre maregen la perdiu amb els pressupostos de l’Estat incomplint el compromís inversor que preveu l’Estatut de Catalunya [I després et diuen català "emprenyat" , La història es repeteix: més peix al cove i Esperant Solbes] i canvien de bàndol en la brutal batalla energètica -al crit d’"abans alemanya que catalana"-, el govern espanyol provoca la suspensió de la llei catalana de l’audiovisual, deixant el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que presideix el socialista Pepo Carbonell, a l’estacada. El Tribunal Constitucional, de nou.

El més greu del cas és que el govern espanyol va promoure el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei aprovada al Parlament de Catalunya quan José Montilla encara ocupava el Ministeri d’Indústria. Molt contundent, la imatge de Zapatero i Montilla presentant recursos contra les lleis catalanes que vota el PSC, que ara mira cap a un altre costat i fa sortir Joan Ferran amb excuses. La setmana passada vaig escriure sobre les contrarietats del candidat socialista en la seva cursa per la Presidència de la Generalitat [Montilla contra els elements, inclòs el PSOE], incidint en la idea que al PSOE ja li va bé, d’alguna manera, que el guanyador sigui el nacionalista Artur Mas. Però ara la història és diferent, perquè sembla que Montilla es faci la traveta a si mateix. No és que Montilla i el PSC intenti superar les adversitats interessades provinents de Ferraz, és que el propi candidat s’ho complica ell solet. El Montilla ministre compromet el Montilla presidenciable. Carod li ho retreu. Mas, també.

[Salvador Cardús a l’Avui: PSC, deixar-se guanyar]

A aquest pas acabarem arribant a la conclusió que la sociovergència està feta. Zapatero ni tant sols dissimula. D’una altra manera, el govern de l’Estat mimaria l’executiu català fins a les eleccions i inclús durant la negociació postelectoral. Evitaria deixar Montilla a la corda fluixa, i des del PSOE emetrien el missatge que realment l’aposta de La Moncloa i de Ferraz és la continuïtat d’un socialista a la Presidència de la Generalitat, preferiblement amb un govern d’esquerres. Però aquest missatge no arriba.

Aquí, amics meus, el que arriba és una cosa ben diferent. L’estat d’ànim dels socialistes catalans està per terra. Veuen que la candidatura de Montilla no arrenca a les enquestes a mesura que ens apropem a l’1-N. No va, això de Montilla. Zapatero va olímpicament a la seva. Prefereix anar fent neteja (Bono, Maragall, Ibarra, LeguinaGuerra?) i garantir-se de cara al futur -en cas que a la propera legislatura no obtingui majoria absoluta- l’estabilitat moderada d’un autonomisme català que no va tenir cap escrúpol d’acceptar les rebaixes estatutàries. Si ha d’anar a Gavà a fer un míting, hi anirà. Si s’ha de fer la foto amb Montilla, ho farà. Però no li demaneu que mantingui la coherència en l’opa de Gas Natural a Endesa, per posar un exemple; ni que renunciï al centralisme imperant en benefici d’un federalisme promès que mai no arriba.

Amb aquest panorama, més val que els sobiranistes deixin de somniar un hipotètic pacte CiU-ERC. Tampoc no cal fotre la por al cos per "l’arribada de la dreta". [Sí ministre: La dreta ja és aquí, cal no adormir-se!] La psoevergència amenaça greument el pacte nacional, malgrat que l’aritmètica ho permetés. No té cap sentit el debat obert pels Voltas, Cardús, Bofill, Cabré i tant d’altres [El gran dilema d’Esquerra… o no i Proliferen les veus pel pacte nacional]. [Diari republicà: Un conseller sobiranista?] Fins ara havia recollit reaccions a favor d’aquest probable acord entre nacionalistes i independentistes. Però les últimes hores sorgeixen veus contràries:

[Croat Català a l’Olla de grills: El pacte nacional CiU+ERC, un mal negoci

[Ramon Alcoberro, filòsof: ERC no hauria de pactar amb CiU]

Aquestes veus, les que especulen a favor o en contra d’un suposat pacte CiU-ERC, doncs, no tenen gaire sentit. L’esmorzar de dilluns entre Mas i Carod al Ducs de Vergara de Barcelona arriba massa tard. El pacte de La Moncloa va ser abans, i amb moltes més repercussions. La gesticulació sempre va bé, encara que hi ha crítics a la federació nacionalista perquè trascendís la reunió. No els convé associar la moderació masista amb l’arrauxament carotista. Bufen vents de moderació, de retorn a l’status quo. Madrid per al socialisme jacobí, disfressat de federalistes d’última generació; i Barcelona per al nacionalisme moderat, sempre dins del rectangle de joc delimitat per les tisores que van retallar la il·lusió del 30-S.

"Oi que no ens farem mal?", li preguntà el pacient al dentista agafant, amb una força, les parts més nobles. Sociovergència? I tant. Com a mostra aquest botó. L’alcalde convergent de Santa Susanna, Joan Campolier, inhabilitat i condemnat per prevaricació pel cas d’una trama urbanística de corrupció que poc té a envejar les de Marbella i Salou, rep un indult parcial [el document, en pdf] del govern socialista de Zapatero, concretament del ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, que deu pensar "para lo que me queda en el convento…"

[No obstant això, el sobiranista arenyenc Xavier Mir torna a la càrrega amb una nova campanya blocaire.]

Aquest divendres el President del Parlament, Ernest Benach [bloc], ha advertit d’una crisi d’Estat -"la més greu dels últims trenta anys", ha dit- en cas que el PP se’n surti amb la seva contra l’Estatut de Catalunya en el Tribunal Constitucional. Trobo molt contundents les paraules de Benach, i vull creure que són meditades i mesurades. Elements deu tenir, el President del Parlament.

Mentrestant, les misèries del Govern bipartit són aquestes. Presenta una campanya suposadament institucional per recordar a la ciutadania que hi ha eleccions al Parlament el dimecres de Tots Sants, i se li tiren al damunt, crec que amb raó. ¿Tant costa fer uns anunciets per ràdio, televisió i premsa dient que l’1-N hi ha eleccions i prou? ¿No hi ha creatius en aquest país que puguin rebre un encàrrec tant senzill? ¿O és que el governant no pot estar-se de ficar cullerada i vincular la participació a les urnes amb els barris segurs, les escoles, l’habitatge, els llocs de treball i el dret a la felicitat? Ja n’hi ha prou. Els diners que deu costar la broma. No em vull ni imaginar si la Junta Electoral torna a fotre una rebolcada al Govern i l’obliga a canviar tot el material de la campanya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *