Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Convergència i Unió no s’ha enfonsat en la més absoluta misèria després d’haver perdut el poder. Tot el contrari. Ha sobreviscut amb dignitat la travessa del desert a l’oposició. Una combinació de mèrits propis (unitat interna malgrat les tensions al si de la federació entre convergents i socialcristians, i la culminació d’un relleu en què l’allargada ombra de Pujol no ha eclipsat Mas) i demèrits dels altres (maragallades, discrepàncies i crisis diverses de govern). La il·lusió col·lectiva d’un canvi que era necessari per al país, després de 23 anys de pujolisme, especialment l’última legislatura sobrera amb l’apuntalament del PP, ha donat pas al llarg dels tres anys de tripartit al desànim i el desconcert. El lideratge imprevisible de Maragall i les tensions amb el govern de Zapatero per l’aprovació a l’alça d’un Estatut al Parlament de Catalunya que el Congrés dels Diputats no volia assumir (en contra de les promeses fetes) han liquidat una legislatura que naixia accidentada per la sortida de Carod com a conseller primer, una precipitació forçada que va desequilibrar la correlació de forces entre PSC i ERC.
Un any abans del que hauria tocat, anirem a eleccions. I CiU no només no s’ha enfonsat políticament i electoralment sinó que apareix a la majoria d’enquestes com la clara favorita a la victòria. Mas tornarà a guanyar en escons, que és, al capdavall, el que compta a l’hora d’establir pactes al Parlament. Ens hem llevat aquest dimarts, l’endemà de la Diada [Comiat a Maragall i L’informatiu de TV3 silencia el President Maragall] amb una enquesta [en pdf] de Rac-1, emissora que posa en marxa una baròmetre setmanal (anomenat Racòmetre) fins a les eleccions, a l’estil de la Cadenar Ser, amb el Pulsómetro [aquí l’últim, en què Montilla suspenia com a ministre].
Mas guanyaria i CiU pujaria 6 diputats i se situaria en 52 escons, a 15 de distància del PSC, que en baixaria 5. ERC perdria 2 escons, mentre que ICV en guanyaria 4 i el PP en perdria 3. És a dir, el tripartit seria aritmèticament possible, però moralment ja és una altra qüestió. ¿Pot repetir-se el tripartit d’esquerres si la força guanyadora en escons que va ser desplaçada del govern fa tres anys no només es manté sinó que veu incrementat el seu suport electoral? Aquesta sembla que és l’autèntica incògnita de tot el que ens espera des d’ara i fins la nit electoral de Tots Sants.
El periodista Vicent Partal planteja la qüestió en aquest article a Vilaweb: "Esquerra té encara la clau i sembla decidida a repetir el tripartit, malgrat l’experiència traumàtica d’aquest últim any i bo i sabent que Montilla serà molt més dur amb ella, i molt menys catalanista que no Maragall." Sembla que les veus que els últims dies advoquen obertament per un pacte nacional (CiU-ERC) es van multiplicant. En quantitat i en pes influent. Partal apunta l’escenari abans descrit, i adverteix dels riscos d’un segon tripartit.
Una altra veu qualificada, el president de la Fundació Escacc, Eduard Voltas, també periodista, publica aquest interessant article a l’Avui, al qual es refereix el blocaire Oriol Soler, gerent de Cultura 03. "Sembla probable, o almenys imaginable, que el pròxim conseller de Cultura no serà socialista. En cas de repetició del tripartit, ERC ha anunciat que exigirà aquesta cartera. Si és CiU qui governa en solitari, tindrem també un conseller del catalanisme sobiranista. I en cas de pacte nacionalista, ja no cal ni dir-ho", comença Voltas la seva reflexió, que acaba conduint cap al mateix escenari: pacte nacional.
La cosa, doncs, supera el crit de Pacte nacional! que formulava dies enrere també a l’Avui Hèctor López Bofill. Cada cop són més -i més influents- aquells que alerten Esquerra de la reedició d’un tripartit amb Montilla al capdavant, en detriment d’un presidenciable nacionalista. L’eix catalanisme-espanyolisme o, si voleu, sobiranisme-centralisme s’imposa en aquesta precampanya de la mateixa manera que ha marcat la legislatura sencera. L’eix dreta-esquerra, tant reivindicat com serà en campanya pels partits anomenats progressistes, sembla secundari per als ideòlegs del sobiranisme. L’espai central que ocupa Convergència, malgrat l’aliança amb Unió, dificulta una identificació clara de la federació amb la dreta catalana. De la mateixa manera que Esquerra allotja militància de sensibilitat ben diversa en l’eix dreta-esquerra. Segurament les bases i l’electorat del partit és més de centre que no pas la direcció. Per tant, una certa confluència a l’entorn del catalanisme sobiranista hi és.
El tema, però, és que les ferides entre CiU i ERC són encara obertes. L’episodi de l’Estatut és massa recent com per passar pàgina. Els nacionalistes tenen l’oportunitat de treure’s l’espina clavada, mentre els republicans esperen que l’estratègia del Tinell no rebi una contestació a les urnes tan rotunda com alguns prediquen. "Tu vas pactar amb el PP i em vas menystenir", diu el republicà a l’hora de formar govern d’esquerres. "Tu vas pactar amb el PSC i em vas enviar a l’oposició", diu el convergent ara. Així les coses, és difícil que hi hagi acord sincer postelectoral. I això els socialistes ho saben. De la mateixa manera que els nacionalistes saben que només una victòria àmplia i còmoda podria frustrar la reedició del tripartit.
El pacte. Aquesta és la qüestió.
[Segona entrega d’Eduard Voltas a l’Avui: Un conseller sobiranista? (II)]
[A Vilaweb: "Jo faig un bloc"]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquest enllaç hi ha la meva resposta al tema de si es pot reeditar el tripartit encara que convergència + Unió sumin 52 escons i per tant PSC+ICV sumin 50, PSC+ERC sumin 58 i PSC+ERC+ICV sumin 71.
A veure si ara, després del fracàs del somni federalista, l’hem de canviar per un altre que ja ens sabem de memòria, "pacte nacional" per fer què? denunciar l’estatutet?
Què farà ara Ciu? participarà en una mani pel dret a decidir, reclamarà l’estatut del 30/XI com a "horitzó nacional" per després tornar a vendre i adormir les nostres aspiracions? tirarà endavant tot el que s’havia començat a fer en l’àmbit educatiu, sanitari, mediambiental … en benefici dels ciutadans de Catalunya?
Passem la pressió:
Perquè no es desfà CDC d’Unió per fer possible el pacte amb Esquerra?
Perquè no proposem un candidat a president que no sigui cap de llista i que superi la divisió entre dos blocs?
Perquè no afavorim la creació d’un partit amb els catalanistes del partit (d’alguns) dels socialistes de catalunya?
Discutir si "pacte nacional" o "tripartit és fer reduccionisme. Estem en el de sempre, per gestionar la gestoria no cal tanta retórica ni tant teatre.
El cami és la creació d’un moviment social i polític sobiranista que actui per lliure, sense submissió a la política madrilenya i als seus interessos. Tenim els cervells abduits per la metropoli, PSC i CiU actuen com actors secundaris d’una pel.licula amb guió fet desde el poder central. Canviem de pel-licula i no perdem més el temps fent el ridícul.
No es deia (no oficialment és clar) que era per a consolidar la sociovergència?
Segons com vagin els resultats del primer de novembre encara podria ser que CiU fes president a Montilla!?!?!
Penso que la veritable qüestió no és qui serà president sino en qui es recolzaran els partits per fer president el seu candidat. En Mas ja ho ha dit, no governarà amb el PP, però si que n’acceptaria els vots en una sessió d’investidura, això sí, "a canvi de res ". Sincerament, no m’imagino el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana fent president en Mas sense demanar res a canvi. També hi el candidat Montilla, que aspira a "governar en solitari", tot i que cap enquesta li dóna ni tan sols de lluny aquesta possibilitat.
Per a mi, el millor govern serà aquell en el que Esquerra hi pugui tenir més pes. Esquerra és l’únic partit que no està supeditat a cap partit espanyol. Esquerra tampoc ha de tornar favors a cap grup empresarial ni de comunicació. Per això votaré Esquerra, perquè ha fet una bona feina al govern i perquè només amb un partit independent es pot garantir un govern independent al servei de la ciutadania.
Us imagineu el terrabastall que hi hauria a Espanya si a Catalunya es feia un govern CiU-ERC? Les agressions de tota mena serien contínues i enceses – molt més que la guerra del cava o l’opa de Gas Natural -, i el desenvolupament de l’estatut pràcticament impossible. És evident que si Catalunya vol anar endavant, un dia o un altre s’haurà de plantejar una crisi d’aquestes característiques. Però no veig cap del polítics destacats, ni de CiU, ni d’ERC, capaços de conduir inpertèrrits el vaixell per una tempesta d’aquestes característiques. Davant el previsible tremolor de cames, és molt millor predicar el "bon rotllo" i buscar-se un soci "no nacionalista" a qui poder carregar els neulers arribat el cas.
Palacio de la Moncloa (Madrid), any 2026
Hi ha una reunió entre el president del govern espanyol Alberto Rúiz Gallardon(PP) i la presidenta de la Generalitat de Catalunya, Carmen Chacón (PSOE):
Siete millones de personas encantados de la vida, todo es puro civismo y “seny”, todos están encantados de ser ciudadanos del mundo, no nacionalistas, tolerantes, serviciales, educados, posibilistas, están pero que muy preocupados por el civismo, la capa de ozono, la deforestación del amazonas, la extinción de especies animales, la autodeterminación del Sahara (quien lo iba a decir), la paz en oriente medio, la opresión de las tribus aborígenes en Oceanía y las culturas africanas.
Hemos hecho un trabajo impresionante, y sin derramar una sola gota de sangre, voy a decirte una curiosidad, van a venir un grupo de científicos del departamento de psicología social de la Universidad de Chicago para ver el resultado con sus propios ojos.
Los hemos dejado como auténticos bobos.
Carmen: por última vez Alberto, recuerda que aun somos de los vuestros, o soltáis el dinero, o cogemos la independencia.
Senyor Gordillo, quan vostè analitza el perquè CiU no s’ha enfonsat diu " demèrits dels altres (maragallades, discrepàncies i crisis diverses de govern". Hi afegiria errors monumentals, manca d’experiència i incapacitat dels consellers d’ERc. I no ens enganyem, aquests són uns obstacles per al pacte nacional.
Això no té res a veure amb res del que hi ha escrit o comentat.
Una de les seccions de la revista era "Las diez preguntas del lobo"; no explico de què anava però ja pots suposar-ho: aleshores tothom s´ho preguntava tot (i desconfia de qui digui que ja ha trobat la resposta).
Bé, jo imitaré al llop i et faré 10 preguntes:
1. El que prepara el morter, és arquitecte?
2. El cambrer del bar del Col.legi d´Advocats, és llicenciat en Dret?
3. El que sap quina és l´arrel quadrada de setze, és matemàtic?
4. I el que sap combinar el Martini sec amb la ginebra, és químic?
5. I el que canvia una bombeta, és electricista?
6. I el que engega una aixeta, és lampista?
7. El que sap que dos i dos fan quatre, és mestre?
8. El que es pentina, és perruquer?
9. El que ha pujat al tren de la bruixa, és ferroviari?
10. Cal que els periodistes tinguin un to de veu més aviat molest?
A mi em sembla que un dels obstacles més grans pel pacte entre CiU i ERC, no és altre que l’arracada que Covergència du penjada. Si bé, podem pensar que entre Convergència i Esquerra poden haver-hi punts en comú sense que cap dels dos acabi patint d’urticària, l’aliança de Covergència amb Unió (són una colla de voltors) fa difícil un apropament per part d’ERC a la coalició regionalista. Jo, com a votant d’ERC no vull pas que el meu partit vagi de bracet en un govern amb els impresentables d’Unió. Ara bé, l’alternativa tampoc és que sigui gaire galdosa Montilla i cia no són gaire estimulants, tampoc. LA veritat és que la decisió és difícil, i sgui quina sigui deixaré a molta gent descontenta.
La disciplina i capacitat de mobilització de la dreta quan fixen un objectiu prioritari és molt superior a la de la confiada, ingènua i pusil·lànime esquerra d’aquest pais. I CiU, amb totes les excepcions, corrents internes i missatges benintencionats, és la dreta catalana autòctona. Si recordem els dies previs al pacte del Tinell, ens vindrà a la memòria l’allau de cartes al director a diaris com l’Avui i La Vanguardia, fent pressing per evitar el pacte d’esquerres. Els missatges eren contundents, agressius, feridors. No sé si en algun moment van arribar a fer perillar el pacte que finalment es va confirmar, però és innegable la capacitat de la dreta (ho repeteixo, també de la dreta catalana) de crear un ambient mediàtic desfavorable i recelós cap als "usurpadors" del poder. Perquè, tothom ho sap, el poder és patrimoni de la dreta. De tot plegat, el que em sap greu és que hi hagi certa intel·lectualitat (o cert intent d’intel·lectualitat) que oblidin en el seu posicionament sobiranista els continguts socials, de progrés o, si voleu, d’esquerra. La dreta vetlla per principi per l’statu quo, per mantenir la posició dominant, per l’ordre, per no alterar res que faci concebre la més remota possibilitat de risc. I això, per molt que s’omplin de discursos de nacionalisme essencialista i tot sovint lacrimògen, és incompatible, avui per avui i en aquest pais, amb un avanç real pel camí del sobiranisme. El sobiranisme, si no té contingut social i d’esquerres, és estèril i perillós. 23 anys de CiU al govern dona mesura de la seva actuació social, bàsicament clientalista i de volums econòmics anecdòtics. I és evident que d’esquerres no en tenen res. El seu sobiranisme, per a mi, per tant, és de fireta.
Em sembla raonable que des de determinades orientacions polítiques es vegi la formació d’aquest bloc com la millor solució des d’una perspectiva nacionalista, però crec que freqüentment es produeix l’error de menystenir tot allò que hi ha més enllà de les sigles i de la propaganda partidista… (segueix aquí)
Yuanyu (http://esquerroscopi.blogspot.com)