Catalanitat i catalanisme

El debat de la catalanitat, que no del catalanisme, és damunt la taula. La proclamació de José Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat ens ha fet retrocedir en el temps per recuperar velles i superades discussions. Qui és català? Qui és catalanista? “Montilla no té gaire de catalanista; es català cent per cent, però catalanista és una altra cosa”, afirma Artur Mas. “En el món socialista, Montilla no és precisament dels més catalanistes”, afegeix el líder de CiU, que conclou: “Ja sé que ells [els socialistes] volen que qüestionem això [la catalanitat del candidat], perquè tenen ganes de xivarri.”

És l’hora de la Catalunya social, amb un Montilla que es presenta com el President de “tots els catalans”. El PSC juga intencionadament amb un canvi de discurs combinat amb la procedència del presidenciable. El “catalanisme” desmesurat d’un Pasqual Maragall massa pujolista a ulls del carrer Nicaragua donaria pas a una rebaixa del debat identitari per posar l’accent en les polítiques anomenades socials. Amb l’Estatut aprovat, seria l’hora d’aparcar el discurs hegemònic nacionalista i ficar la banya en l’eix esquerra-dreta. Aquesta és l’estratègia del PSC, que aprofita el fet que Montilla provingui d’Iznájar.

“(…) Montilla, que dedicó medio parlamento a mostrarse catalán al cien por cien y, a la vez, orgulloso de su procedencia andaluza. Hasta un vídeo de vocación lacrimal y lacrimógena insistió sobremanera en su condición de inmigrante andaluz, y a mucha honra. El eslógan presentado ayer también apunta en la misma dirección: “Ara és l´hora dels catalans”. Un eslogan que, por cierto, este cronista no acaba de entender. ¿De qué clase de catalanes estamos hablando? ¿Acaso Maragall y Pujol no son catalanes por haber nacido en Barcelona, ya sea en Sant Gervasi o en la ex Vila de Gràcia? Seamos serios: si lo de los orígenes de Montilla no es problema alguno (porque no lo es, ¿verdad?), uno no termina de comprender a qué viene tanta insistencia y tanta explicación. Menudo tostón.”, escriu Toni Orensanz a La Vanguardia.

Miquel Noguer informa a El País sobre el consell nacional d’ahir a Tarragona: “Todo ello después de un discurso en el que tanto Maragall como, sobre todo, Montilla hicieron constantes referencias al origen andaluz del candidato. Maragall, que en una ocasión se pasó al castellano para dirigirse a Montilla, volvió al catalán rápidamente tras espetarle: “Es que ya ni me sale hablarte en castellano”. Y añadió que la victoria electoral de Montilla sería señal de que Cataluña “supera sus limitaciones mentales”. Montilla recogió el guante y se definió a sí mismo como como “un catalán de elección y de sentimientos” que quiere defender a “todos los catalanes”. Y huyendo del tópico que persigue a tantos andaluces, admitió: “No soy la alegría de la huerta”. Pero se mostró convencido de que convertirá en virtud la inexpresividad que no pocos le reprochan. “No me presento a un concurso de humoristas ni a un certamen para ver quién es el mejor peinado: quiero ser presidente de la Generalitat, y eso es algo muy serio”.

El Punt titula: El PSC explota l’origen de Montilla com a «català d’elecció i sentiment». L’Avui titula: Candidat de “tots” els catalans. Precisament aquest rotatiu publica una entrevista amb Artur Mas.

Editorial d’El Periódico: ERC i ICV sotmesos a Montilla

L’editorial d’El Periódico» dedicat a Montilla acaba amb dues hipòtesis de futur govern. Sociovergència amb Mas de President o tripartit amb Montilla de President però uns socis independentistes i ecosocialistes claudicants: “Montilla és l’arquitecte del tripartit i té el seu futur condicionat a la reedició d’un altre pacte d’esquerres. Partint de la premissa que ningú obtindrà la majoria absoluta, un pacte entre el PSC i CiU (la sociovergència) només es considera com a hipòtesi si són els nacionalistes els que aconsegueixen la presidència de la Generalitat. Mas no acceptarà ser el segon en un Govern presidit per un socialista. Però un tripartit encapçalat per Montilla només serà factible si els socis accepten les dures condicions que pensa imposar el líder socialista per garantir la unitat d’acció i l’eficàcia del Govern.”

Però el més curiós d’aquest diumenge és l’entrevista d’El Periódico a la dona de Montilla, l’advocadessa Anna Hernández Bonancia, titulada “El perfil del meu marit és molt català”. La dona del ministre explica: “El català acostuma a ser una persona treballadora i prudent, que vetlla pels seus interessos. De manera que el perfil del candidat socialista a la presidència de la Generalitat crec que és molt català. José Montilla és més seny que rauxa.”

[Ahir, aquí: “El primer candidato no catalán” I què?.]

[Divendres, aquí: Mas afavoreix un segon tripartit.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *