Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
“El enfado, la tensión política, las chispas que han saltado durante estos años con Pasqual Maragall han dado paso a una cierta amargura. Ésta era la música de fondo que se podía escuchar ayer en el palacio de la Moncloa, después de constatar el miércoles que lo que había comunicado el president a la cúpula del Gobierno no era verdad, que finalmente las elecciones catalanas -como en un chiste malo, se comentaba- serán el día 1 de noviembre y que no se entiende por qué el que ha sido líder del socialismo catalán durante años y referente para el PSOE se marcha de esta manera”, escriu Cristina Sen a La Vanguardia.
Resulta que a La Moncloa no els ha fet cap gràcia la penúltima maragallada. Quina llàstima em fan. Primer incompleixen el compromís d’aprovar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, després pacten la rebaixa del text amb el cap de l’oposició catalana, Artur Mas, liquidant el futur polític de Pasqual Maragall i carregant-se les aliances parlamentàries amb ERC, per, posteriorment, forçar l’expulsió dels independentistes del Govern i, en conseqüència, les eleccions anticipades d’una primera legislatura amb executiu no-pujolista. Després de tota aquesta operació, a sobre tenen la barra d’arrufar el nas per l’anècdota de Maragall, l’imprevisible, a qui, per cert, avui entrevista extensament El Periódico.
Tornem al text de La Vanguardia: “(…) Pero tampoco la decisión es de mero consumo catalán. Maragall había hablado varias veces con la Moncloa sobre esta cuestión y, según la versión gubernamental, no informó de su intención de convocar los comicios para el día 1. El miércoles por la tarde existía la convicción de que las elecciones serían en día laborable, después de que el Ejecutivo hubiese debatido con el PSC los pros y los contras de romper con una tradición -la convocatoria en domingo- de más de quince años. Y el jueves a mediodía, muy pocas horas antes de que compareciese en el Parlament, tampoco parecía que la decisión firme del president hubiese llegado a Madrid. El Gobierno, más bien, parecía dispuesto a explicar con los socialistas catalanes la “normalidad” de votar en un día laborable.”
Dues consideracions. La primera és que em sembla greu que es percebi com absolutament normal que el President de Catalunya, en aplicació de les seves exclusives competències, hagi de demanar permís a Madrid per convocar les eleccions catalanes. D’acord que Jordi Pujol pujava fins a l’Aneto per convocar per mòbil les eleccions. Però en cap cas se subordinava d’aquesta manera al poder estatal. Ara, en canvi, determinats mitjans no només no s’escandalitzen perquè La Moncloa volgués controlar el procés de convocatòria electoral sinó que es dediquen a criticar el President de Catalunya per no haver demanat permís al pare Zapatero.
La segona consideració és que les eleccions en dia laborable haurien costat 180 milions d’euros a les empreses del país. El boicot del cava és una broma comparat amb el desig del PSC -secundat pel PSOE- de fer anar els obrers a votar a costa de les 4 hores pagades per les empreses. Això sí que hauria estat un escàndol, i no convocar eleccions en dimecres festiu. Tan desesperats estan al carrer Nicaragua?
Per cert, al marge d’entrevistar Maragall, a El Periódico fan massatges al substitut socialista, José Montilla: “(…) Té una àmplia experiència de govern municipal i sap com manejar situacions complexes com a primer secretari dels socialistes catalans. D’entrada, li falta carisma electoral, però el compensa amb eficàcia en la feina. És cert que atrau poc, però convenç més. Ha de guanyar-se l’electorat, o sacrificar-se en bé d’objectius més alts. No és un perdedor, sinó un faixador que guanya els punts”, escriu Josep M. Cadena. “Sacrificar-se en bé d’objectius més alts.” És el que dèiem…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He llegit el "massatge" que el "periodista" Josep M Cadena dedica al Montilla a El Periodico i us juro que m’ha fet vergonya aliena… mai m’hagués imaginat un tó tan pilota a un article d’un diari que, en principi, no és de partit. Això no ho he trobat ni a l’ABC o a la COPE, que fins i tot tenen periodistes que critiquen al Rajoy…