Saül Gordillo www.saul.cat

Ahir, 2 de febrer, va fer 15 anys de la sortida de l’edició d’El Punt del Maresme. Amb en Manuel Cuyàs, en Pep Riera i en Josep Maria Flores, entre d’altres companys, vam arrencar el diari a la comarca, si bé des d’uns anys abans l’edició gironina arribava a l’Alt Maresme, cobrint l’àmbit geogràfic del bisbat de Girona, que inclou els dotze municipis maresmencs del nord, fins als dos Arenys. En Pep i en Manuel van dirigir El Punt des del 1995 fins que el 2001 vaig rellevar en Cuyàs, tornant de l’aventura amb El Punt a Rubí. El projecte de diari per a tota la comarca va ser una de les experiències periodístiques més interessants, amb enormes satisfaccions i alguna que altra dificultat.

Vam aconseguir fer de les pàgines d’El Punt una referència obligada per als que volien entendre què passava al Maresme, una comarca fins aleshores invertebrada i mancada de sentiment propi. Si un gran diari és una nació que es parla a si mateixa, com va escriure Arthur Miller, El Punt del Maresme va ser una comarca que es parlava a si mateixa quan més ho necessitava aquest territori proper a Barcelona, a tocar de la vegueria (ara sí!) de Girona, amb mar i muntanya, allargassat i una capital que es diu Mataró. Aquell diari va generar un sentiment de pertinença, en una època en què la prolongació de l’autopista la feia terra d’acollida de molts ciutadans metropolitans en busca de més qualitat de vida. Aquest creixement urbanístic i poblacional, sumat a l’allau immigratòria, i una estructura peculiar del Maresme (el nord mirant a Girona i vivint del turisme, el centre mirant-se el melic i amb epicentre a la riera de Mataró, i un sud abocat a Barcelona) van fer del nostre projecte de diari un artefacte utilíssim.

Fa 15 anys no existien els blocs ni les xarxes socials. Tampoc no hi havia com ara una televisió que arribés a totes les llars amb TDT. Existien emissores de ràdio locals, televisions al·legals o il·legals que feien bona feina però en trossos de la comarca i publicacions molt específiques, mai dirigides als 30 municipis. Internet era una cosa incipient aleshores. Tot just els primers internautes catalans, els més visionaris, començaven a posar-hi els peus. El sentit d’un diari en paper, de pagament, de qualitat, molt posat a tots els racons de cada vila i ciutat, amb una atenció brutal sobre allò que generava conflicte o debat, era aleshores claríssim. Ara, el 2010, la realitat és diferent. Ja no són els 300.000 habitants de llavors, sinó mig milió, que aviat és dit. Les revistes i publicacions locals, gratuïtes o de pagament, tenen presència a la xarxa. Les emissores públiques de ràdio i televisió tenen més cobertura i una pota també ficada a Internet. I fins i tot hi ha blocs que cobreixen la funció de “mitjà” de proximitat, com és el cas, per exemple, del Tu ets Cabrils.

El joc d’El Punt al Maresme és, inevitablement, diferent, sobretot des que va sortir l’edició de Barcelona. En canvi, el diari ha fet un salt territorial en clau nacional i recentment ha adquirit l’Avui, que no és cap anècdota. Les prioritats són unes altres. Però ara que fa 15 anys que va sortir el primer exemplar d’El Punt Maresme i precisament aquesta setmana que ens ha deixat en Martí Rosselló, un col·laborador des dels inicis, he volgut recordar els anys divertits i irrepetibles que ens va tocar viure fent un gran diari per a una gran comarca. Recordo la festa al Das Andere repartint els primers exemplars, que duïen a portada la mort aquell mateix 2 de febrer de 1995 d’en Perich, el ninotaire afincat a Premià. Recordo les moltes nits i gintònics que ens vam prendre al mateix Das Andere, i a tants altres locals nocturs de Mataró i del Maresme, en sortir del diari havent tancat l’edició, amb còpies impreses dels articles, de la portada, les famoses ieles.

Recordo l’etapa amb en Francesc Santiago i l’Oriol Ribet, mano a mano. O l’arrencada del diari amb els Xevi Galceran i Roland Ledo, ara amics i llavors companys. També recordo, com no, que un dia vaig tornar de vacances i a la meva taula estava asseguda l’Ana Villaverde, i mira com són les coses que 15 anys després ho compartim tot. Molts i molts noms, de periodistes, col·laboradors, membres del consell editorial, fonts d’informació, protagonistes de l’actualitat, competidors, col·legues de professió i altres bestioles. Gent amb la qual vam fer periodisme en majúscules, des de la proximitat més tangible. Gent contra la qual vam fer periodisme, i malgrat la qual vam triomfar fent-ne. Gent que no ens entenia, i ara ens enyora. Gent que va saber interpretar la volada d’allò que estàvem fent. Són noms, moments, sensacions, espais, anècdotes, riures, plors… Són quinze anys de vida. Dels millors anys de les nostres vides.