Saül Gordillo www.saul.cat

En una entrevista publicada pel rotatiu més àcid amb Catalunya, Joan Laporta demostra que vol jugar a fer política. Algú dirà que és la prova de la italianització de la política catalana, i el compararà amb els Bossi o Berlusconi, ja sigui per la relació futbol-empresa-política del polèmic president i empresari italià o per la tendència dretana del líder norditalià. Algú altre dirà que és la prova que la desafecció dóna cobertura electoral a personatges que irrompen en l’escena amb efectes del tot incerts per al ventall parlamentari. Algú més sostindrà que és un èxit de l’independentisme i un guany en la direcció d’incorporar votants sobiranistes a les urnes o, posats a dir-ho d’una altra forma, a posar votants de procedència incerta a una candidatura de perfil sobiranista.

Sigui com sigui, és evident que la precampanya precoç decretada via discurs de Cap d’Any pel President Montilla [pdf] ha fet disparar les alertes de tots aquells que volen participar de l’any electoral que ens tocarà viure. Laporta ha de calcular l’encaix del calendari electoral del país, el control del qual només és a mans de Montilla, amb la seva retirada de la presidència del Barça, sobre la qual hi ha un munt de condicionants i derivades. Laporta vol aixecar la copa de Campions al Santiago Bernabéu? Tindrà temps de fer-ho i, havent deixat la presidència del club en mans afins, abocar-se a la cursa del Parlament? Com afectaran els resultats esportius sobre les expectatives de victòria dels seus dofins al Barça (continuïstes contra Rosell) i en els comicis previstos per a la tardor a Catalunya?

Massa incògnites, massa equilibris per a un triple salt mortal. Laporta no pot repetir presidència al Barça, però vol deixar-hi els seus i frustrar les opcions del seu rival Sandro o Soriano. I això ho ha de combinar amb l’entrada en la política tradicional, competint l’espai de CiU i ERC i, en funció de com acabi la pel·lícula, amb o (també) contra Reagrupament. Només Carretero té possibilitats de veure Laporta amb les seves sigles o sota les mateixes sigles, unes de noves. Ni Mas ni Puigcercós contemplen la possibilitat que Laporta vagi amb ells, en les seves llistes. El propi Laporta ho ha descartat aquest dilluns a les pàgines d’El Mundo. Festeig, sí. Matrimoni, en cap cas. CiU i ERC, doncs, viuran amb l’ai al cor fins el dia que l’irrepetible president culé acabi de desfullar la margarida. Em presento, no em presento, em presento…

L’impacte que sobre les expectatives electorals d’uns i altres acabi tenint l’huracà Laporta és imprevisible. A Convergència et diran que bàsicament perjudica Esquerra. A Esquerra et diran que bàsicament perjudica Convergència. Les llengües viperines d’un i altre partit t’intoxicaran amb l’habitual repertori: que si corren dossiers, que si ja veuràs què sortirà… La qüestió és empastifar un personatge que ha aconseguit suplantar Carod en la diana de la caverna mediàtica espanyolista. La nova víctima de la catalanofòbia no es diu Carod i no ha viatjat a Perpinyà. Es diu Laporta i ha guanyat un munt de títols i ha protagonitzat una bona colla d’incidents i declaracions provocatives.

Això, no ens enganyem, fomenta l’odi de determinada premsa espanyola i, de retruc, alimenta les expectatives de vot a casa nostra. És aquella vella teoria segons la qual el PP i ERC es retroalimenten, o l’espanyolisme ranci i l’independentisme visceral. Hi ha qui sosté aquesta teoria, la de la reacció epidèrmica, i no atén a plantejaments més profunds sobre que la centralitat política a catalunya s’ha decantat cap a tesis més sobiranistes (allò del 40% de votants que dirien sí a la independència, segons El Periódico).

Només hi pot haver una força política satisfeta amb l’entrada en escena de Laporta. El PSC, que veu com al seu competidor en el centre, CiU, se li complica una mica l’existència. Però, al mateix temps, també és cert que se li complicaria a ERC, sense la qual difícilment Montilla podria repetir presidència. Potser algú del PSC confia que es produeixi una situació de l’estil: CiU baixa per culpa de Laporta, el PSC puja arribant a una mena d’empat tècnic (és molt suposar!) i llavors un tercer tripartit seria viable si ERC i ICV aguanten prou. Aquesta és una hipòtesi allà on pensen que Laporta i Reagrupament (junts o separats) perjudiquen a CiU i al sobiranisme. Però entre els nacionalistes la tesi, almenys fins ara, era que Carretero perjudicava a Esquerra i que això volia dir vots contra un tercer tripartit. Laporta també voldria dir vots contra un tercer tripartit. I si sumes els de Laporta i els de Carretero, Mas seria president tranquil·lament.

Fer volar coloms a aquestes alçades de la pel·lícula és divertit, però només això. No hi ha ciència ni certesa de res. Laporta està disposat a jugar, però hi ha moltes incògnites per resoldre. La primera és que finalment faci el pas. La segona, amb quines sigles i quina oferta plural acaba creant en l’espai del sobiranisme (CiU, ERC, RCAT i Laporta o CiU, ERC i  Laporta-Carretero). Només a partir de llavors podrem olorar si el sobiranisme es pot afeblir o enfortir, i com això es traduirà en resultats electorals, correlació de forces parlamentàries i formació de govern.

El 2010 promet. Aquells que el 2006 esmorzaven amb Laporta potser aquest any s’hi hauran d’enfrontar. No al voltant d’un cafè, sinó davant de les urnes.