És segurament la paraula que domina els sms rebuts aquesta nit passada, al marge dels missatges que només et desitgen bon any. No sé fins a quin punt és normal que el desig de llibertat segueixi formant part de la carta als reis mags que col·lectivament anem articulant a base de missatges i comentaris. Una societat, una part d’ella com a mínim, que reclama llibertat no pot trigar gaire anys més a veure el seu desig complert, sobretot si parlem d’una societat moderna i democràtica en el marc de la Unió Europea en el segle XXI. Comencem una dècada, i venim d’una eufòria del clam social i polític: el dret de decidir. Amb el 2009 es clou una dècada en què això tan bàsic, el dret d’autodeterminació que temps enrere sonava a revolucionari, ha fet una evolució espectacular en la percepció de la gent, d’una part de la gent. Si durant la transició el crit era llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, ara, a l’inici d’una nova dècada, el discurs segueix conservant la paraula llibertat i incorpora dret de decidir. Només el temps demostrarà si l’estatut d’autonomia és vàlid per articular el país i gestionar els seus reptes en el futur. I per saber-ho només hi haurà una manera, que és preguntar-ho a la ciutadania plantant una urna al davant. Llavors sabrem si l’estatut és vigent o si la ciutadania reclama una constitució pròpia. És a dir, fent una passa gegantia en favor de la llibertat.