La fórmula catalana de l’urna

Participació molt acceptable (30%) tractant-se d’unes consultes simbòliques, sense vinculació directa. Triomf espectactular del sí (94,71%). Dues-centes mil persones han participat d’una marató democràtica sense precedents. No només per l’excel·lent organització, pel civisme exemplar, per la capacitat de mobilització de l’independentisme de carrer, per l’enorme transversalitat sobiranista que sintetitzen aquests referèndums, sinó pel punt d’inflexió que suposen. Arenys de Munt va obrir el camí, però això d’aquest cap de setmana és molt més important. Comarques pràcticament senceres i un munt de poblacions, fins a 167, incloent-hi ciutats metropolitanes de pes com Sant Cugat del Vallès (25,48% de participació, amb 15.048 vots).

La taca d’oli s’escampa i el model de consulta des de la base té repercussions múltiples. L’independentisme s’organitza i dóna una lliçó de participació, seriositat i rigor. També de trempera i il·lusió col·lectives. Hi ha una força social que aquest diumenge ningú ja no pot menystenir. Mireu què ha dit González Pons, el del PP. No tenen valor legal, però sí polític. No trastoquen ni una coma de la legalitat vigent, però representen un pas destacable en la lluita per les llibertats nacionals del país. Des del PSOE, en canvi, Chaves s’ha dedicat a menysprear-ho, amb més traça per part dels socialistes i governants espanyols que en la consulta d’Arenys de Munt. Alguna cosa han après.

Però l’autèntic èxit del 13D no és pas, en contra del que molts analistes apunten, les repercussions que això pugui tenir a Madrid en ple culebrot per la sentència del Tribunal Constitucional. L’Estatut i la sentència, a la majoria de votants d’aquest diumenge, els interessa un rabe. La via estatutària està superada per a ells, estan ja en una altra fase. Aquest diumenge el debat era un altre, no pas l’Estatut retallat de La Moncloa. L’èxit del 13D, doncs, és en clau interior: perdre la por, situar el debat independentista al carrer, en la centralitat política, falcar-lo com a punt estratègic de les properes cites electorals (Parlament, municipals, etc) i desequilibrar els dos eixos de la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) en favor del nacional.

L’altre triomf del 13D és, en la línia del que va succeir a Arenys de Munt, però ara multiplicat per l’editorial de Le Monde i la cobertura de la BBC, el ressò mediàtic global. I això té un impacte gens menor sobre el tractament periodístic fet a Catalunya mateix. Una empenteta en el combat a l’autoodi practicat fins ara per alguns mitjans de comunicació a l’hora de parlar d’independència. Una victòria de la globalitat (d’Internet, en bona part) i de la fórmula catalana: l’urna.

L’urna és la clau de volta de tot plegat. Una icona que no desperta cap al·lèrgia, a excepció de les Espanyes, esclar. Aquí i a nivell internacional, també com a model a seguir per a altres nacions sense Estat, la solució catalana de l’urna cívica és una autèntica lliçó. El missatge és molt clar. Volem votar. Volem fer-ho un dia de debò. Tots i amb poder de decisió real.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *