Saül Gordillo www.saul.cat

Ja em perdonaran els amics Pere Gendrau i Carles Campuzano [bloc], que m’havien convidat a la presentació del llibre Carles Campuzano. El patriotisme a peu de carrer, aquest vespre a la Catalònia de Barcelona, però finalment he optat per la presentació de la Plataforma Calella Decideix. Feia temps que no assistia a un acte tan majoritari a Calella. La Cooperativa l’Amistat plena a vessar, i una notable expectació perquè era la primera vegada que actuaven plegats els tres tenors. L’expressió ha fet fortuna perquè Xavier Ponsdomènech s’hi ha referit així per obrir l’acte, en què hi ha destacat especialment l’exalcalde Ramon Bagó. Era el més veterà i segurament qui més ha viatjat i ha patit la catalanofòbia. Ha explicat anècdotes, molt sucoses per cert, però ha estat el que millor ha transmès la necessitat de participar en la consulta del 25 d’abril a la ciutat. Gent de totes les edats (molta gent gran!) i de sensibilitats molt diverses han estat atretes per una convocatòria inèdita a Calella, per unitària (esquerres i dretes) i supramunicipal (aquesta és una onada de gran abast, no estrictament local).

S’han fet referències als partits polítics, tot i que CDC, ERC i UDC donen suport a la plataforma cívica i a la convocatòria del 25 d’abril. Referències crítiques, però també encoratjadores. S’ha parlat (massa, diria jo) dels atacs rebuts, de les injustícies amb Catalunya, de la incomprensió identitària, etc… La consulta independentista a la meva ciutat té una component de proposta desacomplexada (els promotors són joves que militen a CDC i ERC  bàsicament, però també de cap partit) i de victimisme i dolor acumulada. El catalanisme pateix una enorme pressió, una gran incomprensió. Però ja ho ha dit Bagó, que menys pedagogia externa i més pedagogia amb els de dins. Aquest és probablement el gran salt qualitatiu. Espanya ja no importa, i això ho diu un empresari que hi ha fet negocis molts anys. Són els catalans els que s’han de sentir interpel·lats: només els catalans defensaran Catalunya.

Era curiós veure-hi els calellencs dels actes polítics de tota la vida, de municipals rere municipals, amb joves que treuen el cap i que prèviament has conegut a través de Facebook, per exemple. I això que parlem de Calella, imagina’t a nivell nacional la força de les xarxes socials. Aquesta onada sobiranista té molt a veure amb el fenomen d’Internet, amb la capacitat de mobilització a través de la web participativa (em contindré i no diré 2.0). Més de 300 adhesions, i un tret de sortida real, no virtual, a l’Amistat que farà que la consulta es vagi escampant com una taca d’oli.

La valentia d’aquest moviment que se sustenta molt a Internet, la capacitat dels més joves de trenar complicitats al marge de les sigles dels partits i l’aparició dels molts personatges tipus Josep Barri, en Vilapou, (una icona local que admiro: músic de cobla d’afició que obre un bloc, esdevé punt de trobada virtual, promou la Llopasfera i la Maresmesfera, modera debats públics sobre la regeneració dels partits polítics des de l’òptica local i ara s’apunta a Calella Decideix com una de les seves ànimes). Aquests són els elements que donen força al moviment. Després hi ha els partits que s’hi apunten, que hi són però fan una passada enrere per no fer nosa, la gent que s’engresca i tot plegat.

Jo no em quedo amb el comportament dels partits, ni amb els seus càlculs (això em dóna vots per a les eleccions, això em resta…), sinó amb l’aire fresc per a la política en sentit ampli que això suposa. I per al sobiranisme. Perquè mai com ara des del restabliment democràtic el país havia estat tan amenaçat externament i alhora tan mobilitzat internament. Hi ha resposta. Només calia ser-hi aquesta nit a l’Amistat.