Saül Gordillo www.saul.cat

En primer lloc, cautela. Cal respectar la presumpció d’innocència. És massa fàcil posar tothom al mateix sac i barrejar millets amb gürtels, munars, núñez… amb els muñoz, prefanetes i alavedres. La ciutadania viu sota l’impacte diari i continuat de massa escàndols de corrupció que desprestigien la política, l’allunyen del carrer i acaben afavorint el demagògic “tots són iguals”. Tots no ho són, d’iguals. Però al marge d’això cal ser prudents perquè a diferència d’altres casos, això d’avui pot acabar sent molt gros o pot quedar en una desproporció de les habituals de Garzón.

A mi, d’entrada, que sempre em sembla bé que l’acció de la justícia sigui contundent i vagi fins al fons, m’ha semblat un pèl desproporcionat l’operatiu policial, molt en la línia mediàtica del personatge, del superjutge. Com a ciutadà d’aquest país, em fa una certa recança que hagi de ser un jutge de Madrid, el membre d’un tribunal d’excepció (Pinochet, Franco, ETA…), qui hagi d’aixecar la catifa catalana de les corrupteles urbanístiques i dels suborns. Com si no tinguéssim aquí prou jutges, fiscals, policies, síndics, auditors, opositors, veïns i mitjans de comunicació per denunciar que sota la nostra catifa s’amaga la porqueria. La quota-part de porqueria que ens pertoca, oi. Ni més ni menys.

Per tant, sobta que hagin de venir de fora, amb tota mena de parafernàlia i espectacularitat, a aixecar-nos la catifa. Hauria preferit que fos l’acció d’un jutge o fiscal de Barcelona, vaja. Dit això, més val tard que mai i millor que s’aixequi la catifa que no pas que algú tingui la temptació de trepitjar-la perquè no surti la brutícia. I això d’avui, venint de l’episodi Millet, posa de manifest que l’oasi català ha saltat pels aires. La vella Convergència lligada als anys de poder del pujolisme i el vell socialisme aferrat al municipalisme metropolità es troben junts en aquesta metàfora d’avui. Veníem d’un estira-i-arronsa entre convergents i socialistes per l’escàndol Millet i ara resulta que Garzón els fa una foto a tots dos plegats, encara que sigui per desviar l’atenció (altres en diuen setge al PP) del cas Gürtel. Reequilibri territorial, homogeneïtzació de la corrupció per tota la península.

En clau catalana, el cop és fort. Queda un any per a les eleccions, i la ciutadania no penalitzarà ningú per aquestes detencions últimes. No obstant això, el desànim col·lectiu augmenta i la moral dels dos grans partits queda afeblida. No ens farem mal, oi? O aixequem de la catifa del tot? Aquest és el debat, i ara que els esquitxats són els d’una i altra banda, serà curiós d’observar per on tiren. Intensitat mediàtica o mirem cap a l’altra banda. Qualsevol opció que menysprei el respecte per la ciutadania, la voluntat d’aclarir els fets i les ganes d’augmentar la transparència i de rectificar els errors comesos, serà una gran equivocació.

En aquest sentit, la primera reacció de CDC sembla massa tímida, a la defensiva. En canvi, per la primera impressió, el PSC ha sabut reaccionar. També és cert que els socialistes detinguts no són sants de la devoció del carrer Nicaragua. Luigi és un vell conegut. Un perla, vaja. És l’enllaç sociovergent de l’operació. El socialista (expulsat) del sector negocis que connectaria (parlo en condicional) els Prenafeta i Alavedra amb en Barto. Muñoz, l’alcalde, no és de la simpatia de l’aparell socialista, especialment de Zaragoza. El va vetar per a president de la Diputació de Barcelona, optant per Fogué, i ara Fogué té molts números d’acabar substituint-lo a l’alcaldia. De De Madre a Fogué passant per Muñoz, curiós. L’alcalde detingut era vicepresident de la Diputació, poca broma.

I en l’altre bàndol, això va per bàndols, les velles glòries convergents representen el passat, el pujolisme caducat. El sector negocis, que sempre s’havia dit. La CDC renovada de Mas hauria de ser més valenta, encara que se senti assetjada pel cas Millet i per les reminiscències de Banca Catalana, que ara tornen a estar de moda per partida doble: això del Palau i la Trias Fargas, i les memòries de Pujol. Sense criminalitzar ningú i sense prejutgar res (recordo això de la presumpció d’innocència que dic al principi de l’apunt), Puig hauria de fer més de Zaragoza i desmarcar-se’n, a no ser que a Còrsega vulguin assumir el risc de l’estigmatització.

Sembla molt fàcil, però no ho deu ser. En tot cas, els ciutadans necessiten respostes. Abans, però, els periodistes haurem de fer les preguntes.