La temeritat d’alguns polítics

Aquests dies són notícia els misatges de text (sms) que s’envien els diputats quan es troben en un debat públic de política general al Parlament de Catalunya, envoltats de periodistes amb càmeres i en emissió televisada en directe. Els protagonistes han estat uns diputats temeraris. Perquè no se m’acut cap altra manera de qualificar-ho. El Parlament de Catalunya és un escenari solemne, especialment quan hi ha sessions i debats públics, i més encara si parlem del debat de política general. És una temeritat absoluta jugar a fer l’adolescent amb missatgets frívols sobretot si tens la mala sort d’ocupar els escons que donen a l’entrada de la cambra, és a dir, allà on s’instal·len tots els fotògrafs que han de fer la seva feina a l’hora de captar imatges de la sessió. El diputat d’ICV i el del PP que lluien el seu mòbil, amb un pantallot digne de BlackBerry i els missatges i els remitents ben visibles, ocupen aquests escons, els que requereixen de més prudència, per dir-ho d’alguna manera.

1254258854075saura

Ja aviso ara que les properes imatges seran les pantalles dels ordinadors portàtils d’alguns diputats mentre consulten pàgines web o xarxes socials, i sobre això es muntarà un circ segurament més injust que no pas aquest dels sms. De la mateixa manera que anys enrere els diaris publicaven fotografies de diputats badallant, adormits, llegint el diari o en actitud poc activa diguem-ne, per no esmentar aquells que en altres cambres votaven pel seu company d’escó amb el peu o altres extremitats, l’enxampamenta in fraganti dels electes del present (un clàssic en la relació polític-periodista) passa per les indiscrecions o imprudències d’alguns càrrecs públics quan actuen com si estiguessin en privat enviant-se missatges o mirant o fent coses poc exemplars amb el portàtil en plena sessió parlamentària.

h250_sirera

La ciutadania ha sabut, per la seva pròpia relliscada, que el número tres del Govern considerava un pal el discurs del seu president tot just començar el parlament més seriós de la legislatura. També ha sabut que un diputat del PP considera que el seu partit és una autèntica “merda” (i ha tingut conseqüències). Però el que és pitjor de tot plegat és que la ciutadania ha descobert allò que els periodistes saben de fa temps sobre alguns dels seus polítics: la inconsciència que tenen.

Em resulta curiós que els futbolistes hagin après a dir-se en el camp segons quines inoportunitats com a mínim amb la prevenció de tapar-se la boca amb la mà. Quan juguen un partit saben perfectament que els enfoquen, i han de ser més mesurats. No deixa de ser futbol i ells futbolistes, però poc a poc van mantenint unes certes formes per la presència dels mitjans. Alguns polítics hauran de prendre nota dels futbolistes, doncs. Quan siguin a casa seva o al despatx que facin el que vulguin. Intimitat garantida, cap conflicte d’interessos. Però quan estan en plena feina (per avorrida que sigui) i estan envoltats de fotògrafs i periodistes (de tota mena) han de ser més responsables.

Si parlen per telèfon, que es tapin la boca i parlin baix. Si s’envien missatges seriosos, que no pateixin. Si se’ls envien imprudents, que no llueixin el mòbil i se n’amaguin una mica. Si porten portàtil a l’escó, no mirin pàgines ni facin gestions que des de la tribuna puguin escandalitzar el públic o els periodistes allà presents. I si no poden contenir-se un cop cada dues setmanes, que s’ho facin mirar. Aquí no estem davant de cap atemptat a la intimitat. Aquí estem davant d’un atemptat al respecte a la ciutadania. També és cert que estem davant d’un punt d’inflexió en el periodisme parlamentari a Catalunya, sobretot el gràfic. Però com que deien que el fotoperiodisme estava mort, benvinguda sigui una certa transgressió sempre i quan no vulneri cap dret. Considerant, això sí, que existeix el dret a la informació. Partint de la base que saber que un governant s’avorreix amb el seu president i que un diputat de l’oposició milita en un partit que ell mateix considera una merda no deixa de ser un fet noticiable i que aporta informació.

No cal entrar en cap cacera a l’estil del gran germà de l’sms del polític, però amb la quantitat d’utilitats que se m’acuden que un polític li pot donar a les seves BlackBerry’s no entenc per què fan aquestes tonteries…

ACN: Benach demana que la publicació de SMS no acabi en una guerra corporativa de periodistes i polítics
La Vanguardia: ¿Son públicos los SMS que envían los políticos?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *