Saül Gordillo www.saul.cat

La política es va apropiar dels blocs. Però el bloc requereix un esforç que la majoria de polítics no està disposat a assumir. Escriure un apunt demana temps, criteri i una certa habilitat. Mentre la blocosfera política irrompia en les vides de periodistes i polítics, l’atenció sobre els escrits o les imatges que publicaven els polítics era administrable i raonable. Tenies temps de seguir la majoria de blocs dels polítics, i ja et feies una idea de la línia d’aquest o d’aquell bloc. La seva qualitat, etcètera… Però amb l’arribada de les xarxes socials amb Facebook al capdavant i del microbloc com Twitter, això s’ha descontrolat. Algun càrrec institucional havia relliscat escrivint apunts políticament incorrectes o directament inapropiats. Eren notícia als mitjans digitals o tradicionals, el polític matisava o rectificava i para de comptar. Era culpa de la manca de maduresa digital.

Ara la cosa s’ha complicat extraordinàriament. En principi, estem a favor d’aquesta complicació, perquè té molt a veure amb la llibertat i la proliferació de veus i discursos. Visca la llibertat d’expressió! El problema, però, és que els polítics cometen greus errors en l’ús de les xarxes socials i dels blocs compulsius que s’esdevenen a Twitter Alguns polítics, no tots. M’escandalitza (i no citaré cap nom) la mala imatge que promouen d’ells mateixos i de la seva institució o partit polític amb fotos lamentables, comentaris lleugers, irrellevants i contraproduents i atacs fonamentals a qualsevol cosa que s’assembli a l’estratègia comunicativa o el mínim interès informatiu (o formatiu).

Regidors, alcaldes, diputats i càrrecs orgànics es dediquen a empastifar-se i empastifar-nos, amb aportacions que no diuen res, o sí, però negativament. Pixerades fora de test a dojo. Guerres dialèctiques o bombardejos de discursos sectaris i/o oficialistes que voregen el ridícul. Explicacions de la vida més íntima que a ningú no interessen, i si interessen és en molts casos per generar reaccions adverses: “mira què fan en el seu temps laboral” o “mira què fan amb els meus diners”, es deuen preguntar els ciutadans més sensibles i exigents. Jo en sóc un ferm defensor de la web 2.0, i del fet que la xarxa pugui transformar la manera de fer i, sobretot, d’entendre la política actual. Però si algú no comença a fer autocrítica de què està fent a Facebook i Twitter, en aquesta mena de cursa sense por al ridícul tenyida de grangermanisme infantil, té el risc de perdre amics, seguidors, lectors i… votants. Prou de fer mal! I, com deia la cançó, si el que vols dir no és més bonic que el silenci, no ho diguis i calla.

[Xavier Amat: I si nomenem un portaveu dels regidors al Facebook?]