El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Aquesta setmana no he pogut actualitzar el bloc com faig habitualment per qüestions familiars, tot i que dilluns em delia per escriure el meu testimoni de l’apagada a Barcelona. El cas és que l’atac de negror em va agafar a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona, on vaig haver d’anar urgentment perquè tenia la meva germana ingressada als boxes d’urgències per un problema greu. Vaig poder viure de primera mà el caos ciutadà que genera el quedar-se sense llum.
La nostra societat és realment vulnerable. Un incident, de dimensions no molt grans realment, en el lloc adequat, en el moment precís, ens torna a l’Edat de Pedra. Això ens hauria de generar, d’entrada, una reflexió sobre la nostra excessiva dependència d’uns subministraments que, lògicament, no controlem com a ciutadans. Potser si cadascú tingués casa seva alimentada amb plaques solars disposaria d’una cert autonomia energètica. Deixem-nos d’utopies, però. Com cantava en Serrat, mai és trista la veritat, el que no té és remei. L’únic cert és que paguem unes factures extraordinàries, no sempre justificades, però tenim un servei lamentable i un sistema administratiu organitzat de manera prou intel·ligent perquè les nostres reclamacions triguin a ser ateses. Als barcelonins no els condonaran el pròxim rebut de la llum, però si volen cobrar indemnitzacions s’hauran d’esperar a rebre’les el primer trimestre de 2008. D’això se’n diu un sistema proporcional. Paguem el 25% de la factura elèctrica espanyola i rebem el 15% en inversions. Esquerra diu que hem d’anar desconnectant progressivament d’Espanya, ells directament ens desendollen i es queden tant amples. Nosaltres, amb lògica resignació, aguantem el pal i anem marxant. Som ben bé com un burro que es resigna que el tractin a cops de vara perquè sap que l’amo no el desenganxarà del carro. La sort que tenen els burros és que el dia que s’afarten li claven coça a l’amo; nosaltres ni això no podem fer per la por que ens té lligats de mans i peus a un Estat que ens maltracta.
Aquesta resignació és la que vaig poder viure i veure en la gent que estava dilluns a l’Hospital del Sagrat Cor. Passat el primer desconcert per la incertesa de saber si el que estava passant era un fet que només es produïa allà, els pacients, els familiars i els professionals es mostraven contrariats i enrabiats perquè no hi havia llum -els passadissos del centre hospitalari semblaven els de Kingdom Hospital, feia basarda-, però saber que no eren els únics que estaven a les foscos els tranquil·litzava. Mal de molts… Després de la queixa, però, no hi havia res més. Cap decisió de mobilitzar-se, cap reflexió a l’entorn del malservits que anem. Res. En aquell ambient té un punt de lògica, sobretot si no has anat per una visita rutinària, però no justifica l’apatia.
La meva germana va ser una de les moltes pacients que no es va poder fer la prova de diagnosi que necessitava -en el seu cas una ressonància magnètica al cervell, cosa prou urgent- i la meva família va ser una de les moltes que va acabar engrapant un entrepà després d’haver-lo d’anar a buscar quatre o cinc carrers més enllà de la clínica, perquè els restaurants no feien menjar, les existències del bar de l’hospital s’havien exhaurit i els forns propers ja no tenien res per oferir.
Si aquesta apagada hagués servit perquè els catalans prenguéssim consciència que la via de l’entesa amb Espanya està més que esgotada encara hauria servit d’alguna cosa, però no serà el cas. Seiem-nos a esperar d’on ens plou la pròxima garrotada, que tenim les esquenes amples.
La foto és del carrer Indústria de Barcelona, de l’arxiu d’El Punt (Rita L.)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Imaginem-nos per un moment l’unplugged total que va patir Nova Orleans l’agost de 2005 al pas del Katrina. Llavors vam pensar que la nostra societat del benestar, aquí a Europa, no ens deixaria a l’estacada com als ciutadans americans. Vet aquí l’estiu de 2007, un cable caigut, una insignificància, deixa Barcelona en el caos i als ciutadans desprotegits sense comptar fins a on pot arribar la tragèdia de cadascú. Per casualitats del destí, com ara al sudest d’Europa, no estem patint una onada de calor com la del 2003 quan la mortalitat va augmentar a nivells crítics i els malalts morien per hipertermia i deshidratació. El nostre sistema sanitari saturat i endeutat s’hagués desbordat com a Nova Orleans. Justament avui he llegit la notícia de l’absolució de la metgessa, de les que no va marxar, que va atendre els malalts al Memorial Medical Center de Nova Orleans acusada de quatre eutanasies per prescripció de calmants en malalts agonitzants. Paradoxes. Aquesta apagada és un avís per fer-nos conscients de la fragilitat del sistema, la privatització dels serveis i els seus guanys, la inadequada previsió dels qui dirigeixen les empreses, la provisionalitat i manca de control amb que els governants prenen decisions que afecten les nostres vides i com tot plegat es desborda desassistin als més febles.
Espero que la teva germana estigui milllor.