Sant Jordi amb Rajoy: som uns provincians

Entres al Palau de Pedralbes amb la invitació de rigor. El targetó, mai te’l demanen ni se’l queden. Què passaria si portessis un targetó de l’any passat? No te’l reclamen, simplement miren que el portis a les mans. I a les mans pots dur un targetó de l’esmorzar oficial o el targetó de la inaguració d’una exposició municipal, sempre i quan sigui de tamany i color semblants. La qüestió és que entres al recinte, i mentre progresses pels jardins et trobes Oriol Junqueras [web], que és l’eurocandidat independentista català que encapçala la llista d’un munt de sigles. Però, al marge d’això, Junqueras és l’historiador més mediàtic dels últims temps. T’explica que la ciutat va oferir el palau al rei Alfons XIII i que aquest el va rebutjar perquè “era un palau massa petit per a una ciutat tan gran”. D’això que es digui palau reial i tal i tal… Pels jardins també circula l’eurocandidata socialista Maria Badia [bloc], que va a la llista del PSOE de quatre o de cinc, per darrere de Maleni, en tot cas. No hi és Ramon Tremosa [web], però em trobo la Rosa Maria i xerrem una bona estona. Ens enviem salutacions i records mutus i parlem de la família. “Aquí tots els vots estan decidits.” Té raó. No hi veig, però en Dani Álvarez, cap de premsa d’Iniciativa, m’assegura que hi era, l’eurodiputat més actiu (el segon) i candidat ecosocialista Raül Romeva [bloc], que és el més guapo almenys segons una amiga que sempre me’n parla, de la seva guapura. Ni Raimon Obiols ni Aleix Vidal-Quadras, sóc capaç de veure entre els centenars de convidats a l’acte.

Però la notícia no és aquesta: la precampanya europea. La gran corredissa de periodistes la provoca l’exnotari de Santa Pola i de Pontevedra, Mariano Rajoy, que és el cap de files del PP i diputat al Congrés. Arriba Rajoy amb el seu seguici (el Jorge Moragas, que tot i ser català es fa dir Jorge, i jo ho respecto, però em crida l’atenció i ho dic i punto pelota; i l’Alícia Sánchez-Camacho, que els últims dies sempre que parla diu que ella és molt catalana, com si això de ser català fos diferent a estar embarassada, que s’hi està o no s’hi està, doncs amb el ser català succeeix el mateix: s’és o no s’és, i la resta són figues d’un altre paner). Doncs el tal Rajoy, que competeix des de fa anys amb Zapatero per veure qui governa Espanya i ocupa la residència oficial de La Moncloa, que espero que tingui més zones d’ombra que el Palau de Pedralbes aquest, es veu que no havia estat mai a Catalunya per Sant Jordi. Al seguici li va fer gràcia que trepitgés terra catalana per Sant Jordi, a veure si algun nen que parlés català era perseguit pel carrer pel fet de parlar-ne, no pas de ser nen. A veure si la persecució lingüística, llingüística que diria aquell, és com diuen els diaris que es llegeixen a Madrid. Doncs l’exnotari i exministre d’Aznar ha aparegut entre els centenars de convidats a l’esmorzar ofert pel President Montilla. Això, que és una anècdota, una nota més de color, una foto i una peça i prou, doncs, ha provocat la gran mobilització entre els periodistes catalans.

Tots anaven de bòlit perseguint el senyor de Pontevedra. Hi ha hagut un moment molt gràfic. Els consellers del Govern posaven per als càmeres a les escales del Palau, abans de fer un brindis. Era una foto de família, de família tripartida. I just en aquell moment, i no sé si estava estudiat pels del seguici, apareix Rajoy. Immediatament els càmeres, la majoria d’ells, s’han girat, han donat l’esquena als membres del Govern de Catalunya i s’han posat a fotografiar, gravar i escoltar allò que deia i feia el tal Rajoy, que és un senyor que vol governar Espanya però encara no la governa. A partir de la irrupció de Rajoy, tota la resta ha estat gairebé secundari. Rajoy amunt, Rajoy avall. Tot era Rajoy, com si aquí no hi hagués un President, un Vicepresident, uns consellers, un cap de l’oposició, uns dirigents polítics propis del país. Provincià, tot plegat.

El que m’ha fet més gràcia de tot plegat, provincianisme i sobreexcitació de dependència espanyola al marge, és la foto. Quina imatge pot incomodar més Zapatero? La del tripartit amb Rajoy plegats. Semblava fet a propòsit. Amb la foto Montilla-Saura-Rajoy (es veu que Carod no s’hi ha prestat, al paripé), la ministra Chacón ha quedat ben eclipsada. Curiós que tingui més predicament i interès mediàtic el cap de l’oposició espanyola amb els díscols del tripartit català que no pas els ministres socialistes catalans que suposadament tenen la clau, la influència i tal i tal de la governabilitat a Espanya, d’on, per cert, penja això del finançament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *