No obstant això, la costa del Maresme és un reclam per al turisme interior i, en el parc hoteler del nord, per al turisme estranger, ja sigui de xancleta o de convenció. Majoritàriament és de sol i platja, però l’aposta del Maresme per vincular-se a la marca Barcelona ha contribuït a situar la comarca com la llitera barcelonina en èpoques de gran afluència, és a dir, de cites, fires i congressos de volada internacional amb seu al cap i casal del país. Allà on no arriben els hotels de Barcelona, arriben els del Maresme. És un pas més en la construcció, mal que ens pesi, de la ciutat-linial, del continu urbà o del país-ciutat. De Barcelona fins a la Tordera, cada cop és més compacte l’urbanisme, hi ha menys pulmons verds i l’homogeneïtzació d’infraestructures, monocultiu residencial i estandarització d’equipaments està fent del Maresme un barri més, alguns en diuen pejorativament suburbi, de la gran metròpoli.
La realitat és aquesta. Té coses bones, té coses dolentes. Una de les dolentes és que la lògica metropolitana no s’aplica en tots els àmbits. Un d’ells, i molt evident, és el de les infraestructures. L’Estat acaba d’anunciar el projecte de la doble via entre Arenys de Mar i Tordera, és a dir, en tot l’Alt Maresme de què parlo. Una doble via del tren per allà on actualment només n’hi passa una és, en definitiva, la sentència de mort de la reivindicació de trasllat i/o soterrament de la línia de la costa per l’interior. Per l’interior dels municipis, és a dir, per la centralitat real i no pas per la façana marítima.
El Maresme reclama des de fa molts anys, de quan Josep Maria Cullell era el conseller que feia de Joaquim Nadal, que la via del tren de la costa, que trinxa el litoral i fa de barrera evident, empobrint un dels trams marítims més bonics del país, que el tren se soterri o que passi per sota del que és l’actual N-II o ambdues coses alhora en funció dels municipis. La comarca reclama un projecte de gran volada que eviti la barrera del tren a la costa. En el Maresme més metropolità, podria ser un traçat a tocar de l’autopista, que donaria satisfacció als municipis de mar i als de muntanya. En el Maresme més turístic, el del nord, podria ser un traçat per sota de l’N-II o soterrat a primera línia de mar, en funció dels condicionants tècnics. Han passat els anys, han canviat els colors polítics de moltes alcaldies, han marxat els Clofent, Rangel, Mas, Camp, Batlle, Oliveras, Milà, etcètera, han passat consellers i ministres, han variat els representants empresarials, hotelers, sindicals i veïnals… i aquí tot està igual.
El Maresme no té pes polític. Té uns polítics de pa sucat amb oli. Una cosa que fa por. D’una manca d’ambició que espanta. D’una covardia tremenda. Aquí no hi ha cap Bustos, cap Corbacho, cap Recoder, cap Tejedor. Els partits, els gremis i les entitats pateixen una desorientació i tenen una dependència del centre de la metròpoli preocupant. No hi ha identitat ni orgull. La prova més evident és això que explico de la doble via del tren, que serà l’eternització d’una línia ferroviària anacrònica, hereva del primer ferrocarril de la península ibèrica. Doble via discontínua, en diuen. Sí, sí… el que vulguin. Però aquí es consolidarà un traçat que qualsevol Bustos, Corbacho, Recoder o Tejedor hauria evitat de totes totes. O és que no voten els ciutadans del Maresme, amb mig milió d’habitants? O és que no és un motor econòmic el turisme dels Calelles, Pinedes, Santes Susannes i Malgrats? O és que no es mereixen un projecte gros de debò els municipis que paguen el primer peatge de l’Estat, víctimes de la desviació de finançament públic de la Barcelona olímpica del gran Pasqual Maragall?
Vostès mirin les fotos de dalt, i diguin si hi ha espai per a una doble via. Els diran que no, que és discontínua. Ara sí ara no. Aquí a mitges allà sencera. Quina broma és aquesta? Els maresmencs es mereixen més i millor transport públic. Més trens, més freqüències. Però no a qualsevol preu. No a canvi d’una hipoteca que serà històrica, definitiva i letal per a les legítimes aspiracions d’una comarca que no es fa respectar perquè aquí ningú no es manifesta del bé que s’hi viu. O burgesos o assalariats estovats per un microclima excel·lent. Però ni els obrers d’anys enrere ni la classe treballadora expulsada de l’àrea metropolitana ha vingut a la comarca a reivindicar. No ho fan els propis, imagini’s els acabats d’arribar. Sense lideratge, què volen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla mentida que, a sobre de veure aquella imatge tant sovint i de veure els milers de problemes que pateix la linia 1 quan plou, fa vent, o el que sigui, encara no hagin mogut un dit per fer res. Res.
I em sembla que, de moment, tot continuarà igual.
Jo continuo pensant que m’encanta veure el mar quan vaig de cami a casa al tren, però, per un altra banda, sembla tan gran la cicatriu de les vies a la costa…