Saül Gordillo www.saul.cat

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és la segona institució del país, està sent objecte d’un assetjament mediàtic i de vilipendi polític des que dijous passat el diari espanyol ABC publiqués una informació sobre el seu cotxe oficial que contenia alguna errada. El Parlament ha renovat, perquè tocava després de quatre anys i 250.000 quilòmetres recorreguts, la flota de vehicles oficials en règim de renting a què tenen dret els membres de la mesa de la cambra catalana i els presidents dels grups parlamentaris, és a dir, de tots els colors polítics. La renovació de la flota ha suposat un estalvi de 72.000 euros, tot i que s’han substituït alguns dels Volkswagen Passat per uns Audi A6. Això els que han tingut cotxe d’empresa ho saben. Sovint les empreses ofereixen vehicles suposadament més cars a preus més barats en funció de les unitats que tingui l’empresa en qüestió. Si l’empresa té una flota important, els preus per unitat baixen i això permet d’accedir a algun model bo a un preu econòmic. Els que han tingut cotxe d’empresa també saben que sovint un company d’un mateix nivell o categoria salarial o laboral disposa d’uns complements en el seu vehicle que un altre company no té, per una simple qüestió d’estoc de la companyia de renting. Pagant l’empresa un mateix preu, aquest o aquell assalariat poden conduir models diferents o models amb acabats diferents. Però això només ho saben els que han tingut cotxe d’empresa, que no és res més que una millora de sou en espècie, una pràctica cada cop més habitual entre directius i executius de societats de tamany mitjà o alt. Se’n farien creus, estimats lectors, dels vehicles que acaben conduint determinats càrrecs no pas massa importants d’empreses tampoc no massa importants. Però això succeeix en l’àmbit de la privada.

El motiu de persecucció mediàtica, però, no és cap altre que les millores per valor 9.276 euros que el President del Parlament va fer introduir en el vehicle oficial. Un vehicle, per cert, que és de la mateixa gamma que el de l’anterior President, el desaparegut Joan Reventós. Les millores, com és sabut per tothom, són una taula de treball, un reposapeus, una pantalla de televisió i connexió per a mp3. El vehicle oficial del President de la Generalitat, José Montilla, també disposa d’un d’aquests complements, concretament del que teòricament deu ser més car: la pantalla de televisió. Els famosos 9.276 euros són el principal argument per a la demagògia més interessada, per a l’escàndol forassenyat. És lògic, en la mesura que la tecnologia i la societat evolucionen, que Benach i Montilla diposin en els vehicles oficials dels càrrecs que democràticament ostenten d’una sèrie de prestacions que ni Reventós ni Pujol tenien ni, segurament, necessitaven.

Els famosos 9.276 euros, que són desproporcionats amb els 90.000 euros que en termes de tarifa publicitària deu costar l’espai informatiu que se li ha destinat a la informació, no s’han destinat a la instal·lació de, posem per cas, un moble bar o una nevera. Estem parlant d’una taula de treball i d’una pantalla. Eines per a treballar, en definitiva. ¿Quantes hores de feina farà el President del Parlament en aquella tauleta, lògicament feta a mida, i adaptada a l’ordinador portàtil que Benach utilitza intensivament a diari? ¿Quants diners de l’erari públic costarien aquestes hores si Benach no les pogués aprofitar en els seus habituals desplaçaments en el cotxe? ¿I si tot el que Benach podrà fer aprofitant els 250.000 quilòmetres en quatre anys al davant de la polèmica tauleta a mida ho hagués d’encarregar a personal del Parlament? Quant costaria això? Nou mil euros? O més?

¿Costaria més diners una habitació d’hotel a càrrec del Parlament durant quatre anys si Benach hagués decidit no seguir vivint a Reus? Segurament sí. I si hagués decidit abandonar Reus entre setmana li haurien dit de tot i més. Però, és clar, Benach té el vici de compatibilitzar el càrrec amb la residència. I té el vici de carregar-se l’agenda oficial d’actes i més actes que, per desgràcia, suposen un munt de quilòmetres i no s’organitzen tots a Barcelona i l’àmbit metropolità. Té la mania de voltar arreu del país. I té la mania de tornar a casa, encara que sigui a altes hores de la matinada. Té la pervesa obsessió de dormir a Reus, al mateix domicili de la seva família. ¿Qui donava lliçons de la conciliació de la vida familiar i la laboral? O és que per ser membre de la mesa del Parlament o president hauria de ser obligatori l’empadronament al barri del Born, a tocar del parc de la Ciutadella per poder-hi anar a peu o en bicicleta. O potser es pot exigir a Benach vagi de Reus a Barcelona en bicicleta?

La demagògia està servida. O és que volem un President del Parlament que faci el numeret com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Si Catalunya és com Cantàbria, anem per aquesta via. Però llavors que ho facin també els alcaldes i regidors d’un munt d’ajuntaments (els que envaeixen espais de vianants inclosos), els presidents i diputats de les diputacions provincials i així fins a l’últim càrrec públic d’aquest país. Que es critiqui un alcalde perquè ha hagut de menester vehicle oficial (alguns es fan portar per un agent i cotxe de la policia local) és habitual en la política menuda, en la proximitat més crua. Però convertir el cotxe del President del Parlament en motiu de debat públic com si fos el vehicle de l’alcalde d’un ajuntament de tamany mitjà, ja passa de taca d’oli. 

Aquest culebrot m’ha recordat els meus temps de periodista de política municipal, quan els alcaldes que gosaven fer-se dur en cotxe oficial eren vilipendiats per l’oposició. Política de vol gallinaci també per a la segona institució del país? És per això que sobta la reacció que ha tingut el conseller Joan Saura, que ha fet el joc a la premsa més sensible a la realitat catalana i més respectuosa amb les institucions d’autogovern i sobirania [Enric Canela: Conseller contra President del Parlament]. Que ho digui Saura és sorprenent, i només es pot interpretar en clau de rivalitat a l’esquerra del PSC. Un episodi més d’allò de “dos es barallen i un tercer se’n beneficia” [Montilla i Companys], i que té el precedent més recent en la picabaralla pel cas de Lluís Companys.

Obligarà Saura el seu company de federació i membre de la mesa del Parlament, el comunista Jordi Miralles, a prescindir del cotxe oficial i anar en bicicleta pel Principat? O al president del grup parlamentari d’ICV-EUiA? O demanarà als Mossos d’Esquadra que comprin cotxes més barats i menys equipats? Què tal un Smart en lloc dels Volkswagen Passat Avant que condueixen els de Trànsit? Són més econòmics, estèticament quedarien bé en temps de crisi i, a més, contaminen molt menys, oi? Per cert, és Saura el responsable dels Mossos, és a dir, de l’escorta que diàriament treballa amb Benach. Això tampoc no és un capritx personal, sinó una obligació, un peatge del càrrec institucional. Com ho és haver d’anar en un cotxe blindat i amb mesures de seguretat per evitar atemptats. Això el ciutadà del carrer tampoc no ho deu saber, però Saura sí que ho sap.

Espero que l’interès periodístic per aquests detalls en el vehicle del President del Parlament, tractant-se d’un diari d’àmbit estatal, s’estenguin properament a altres responsables institucionals. Què tal saber el mateix del president del Congrés espanyol, José Bono? O dels presidents dels parlaments autonòmics? Per no parlar dels presidents de diputacions o alcaldes de grans ciutats. Grans ciutats on el transport públic sí que està garantit, no com a la Catalunya que viu fora de l’àmbit metropolità.

(Algú pensarà que escric aquest apunt per això, però s’equivoca. És la necessitat de reclamar una mica de dignitat política, ciutadana i periodística i de reivindicar la necessària confiança en les nostres institucions. Siguin del color que siguin.)

[Ernest Benach: De polèmiques interessades]