Aquest país no es pot permetre un fracàs col·lectiu aquest dissabte. No se’l pot permetre, perquè el missatge que donaria, el país en conjunt, és d’un derrotisme i d’una submissió sense precedents històrics. Ni durant els anys més durs des del 1714 s’hauria arribat a un nivell d’autodestrucció més profund si aquest dissabte el país es queda a casa i dóna l’esquena a la saludable expressió de llibertat que representa sortir tranquil·lament al carrer i fer costat a una causa que no va contra ningú sinó a favor de tothom. Perquè d’usuaris de Renfe maltractats n’hi ha de tots els partits i colors. Tant fa si és la patronal qui crida a la protesta, més que no pas els sindicats anomenats majoritaris. Tant fa si mig Govern i mitja oposició comparteixen pancarta. Tanta fa si hi va Pujol o Barrera; Carod, Herrera o Mas. Tant li fa si veiem que la preparació i llençament de l’acte s’hauria pogut fer millor. Molt millor, sincerament.
Ara i aquí és qüestió de dignitat nacional. Perquè tant de menyspreu i perjudici, tanta deixadesa i negligència, tanta política anticatalana i desinversió, tanta comprensió covarda i supeditació interessada, no poden quedar impunes. I això ho comprèn tothom qui sigui mínimament sensat i visqui i treballi en aquest país nostre. Parli la llengua que parli i hagi nascut on hagi nascut. És la dignitat d’un sol poble, ara que Candel ens ha deixat…
Una altra cosa, i aquí ja no hi entro (em reservo els apunts per més endavant), és que en acabat, tothom escombri cap a casa. Que serà així com sempre. Però en aquest moment, el que toca és fer un exercici (un més) de dignitat, i sortir serenament al carrer a dir "ja som aquí". Encara som aquí. I amb el cap ben alt. Malgrat tot, ministra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens hem de fer respectar. Els que demà es quedin a casa no estimen Catalunya. Se’ls refot que s’ensorri. Se’ls refot que sigui maltractada. O són enemics o són botiflers. Montilla el primer.
Saül,
Felicitats una vegada més per l’apunt al bloc. La mani d’avui serà un èxit, i a més col·lectiu. Malgrat el que diguin els derrotistes de sempre, avui sortirà molta i molta gent al carrer.
Des d’Esquerra s’han organitzat 60 autobusos, quan en un principi en prevèiem 40 a tot estirar. Ha estat la gent (militància, entorn,…) qui ens n’ha demanat més. Una bona mostra que la societat està en plena forma, malgrat tot.
Ens veiem a la mani!
La migdiada del PSOE
Penso en Iceta, Zaragoza, Montilla, de Madre. Què deuran fer aquesta tarda? Dormir? Somniar? Veure que Catalunya és al carrer, clamant contra ells, contra l’Espanya que representen i defensen, i que ells, és a dir Espanya, són a casa fent probablement migdiada? El càncer i la mentida d’aquesta gent són a punt de ser extirpats. La manifestació d’aquesta tarda és el punt de partida. Ja ho va ser la del 18 de febrer de l’any passat, però no hi va ser tothom. Ara sí: Catalunya serà al carrer i Espanya a casa, o on sigui. I així, potser, el debat de si dretes o de si esquerres ja quedarà per quan realment es tracti de dretes o d’esquerres catalanes, suposant, això sí, que aquest debat valgui encara la pena. S’ha acabat el bròquil. I no sortim només per les infraestructures, paraula nefasta d’altra banda. No, sortim per tot. Ho volem tot. I sabem també el que no volem: no volem la proposta d’Iceta, de Zaragoza, de Montilla, de de Madre. I tampoc la de Sirera. Aquesta tarda és important justament perquè deixarà veure qui hi és i qui no. PSOE, PP, UGT, CCOO, a una banda, Espanya (dels Ciutadanus no cal ni parlar-ne). La resta, Catalunya, entre la Pl. de Catalunya i l’Estació de França. Endarrere, un cop més, aquesta gent. Que dormin, que descansin en pau. Amén.
Endavant companys i companyes. Ni partits ni doblegats.