Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

14 de juny de 2008
General
1 comentari

Un conte de catastròfiques calamitats canàries

Fa un parell d’anys vaig acompanyar un grup d’estudiants de segon de batxillerat de Blanes en el viatge de fi d’estudis que van fer a l’illa de Gran Canària. En acabar, a l’institut on treballava (IES S’Agulla) em van demanar que fes una petita crònica del viatge, acompanyada d’algunes fotos.

Ho vaig fer, però seguint un estil de redacció una mica heterodox, i els responsables de la web de l’institut, probablement amb bon criteri, van decidir que allò era impublicable. Sí que van utilitzar les fotos que vaig seleccionar, i encara les podeu consultar si visiteu la web de l’institut i busqueu els viatges del curs 2006-2007.

Resulta, però, que fent una mica de neteja de l’ordinador, he trobat el relat que vaig fer llavors, i he pensat que no estaria malament que el publiqués al meu bloc, on l’apel·latiu “impublicable” parteix d’uns altres estàndards (notablement, el meu caprici momentani 🙂 ).

Tots els estudiants que van participar al viatge ja eren majors d’edat en aquell moment, per tant no hi ha problemes per publicar fotos de menors, així que no veig per què no puc acompanyar el relat amb algunes de les fotos que ells mateixos em van fer arribar. De totes maneres, em permeto substituir els seus noms per inicials, per una qüestió mínima de discreció. En el cas improbable que algun dels estudiants, o el meu company Òscar, que també apareix a les fotos, llegiu aquesta crònica endarrerida, no us estigueu de de deixar un missatge de salutació! En tot cas, jo també em permeto des d’aquí enviar un missatge de record a la resta de companys del S’Agulla (fa poc hi he mantingut un petit contacte via email per la jubilació d’un dels professors).

Sense més preàmbuls, aquí teniu el relat del viatge.

(continua…)

UN CONTE DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS
CANÀRIES

Hi
havia una vegada un grup d’alumnes de segon de Batxillerat d’una vila costanera
de la comarca de la Selva que volia realitzar un viatge de fi d’estudis a les
illes Canàries.

Com
que no us volem amagar res, precisarem encara una mica més i us comentarem que
la vila costanera es deia Blanes, i el grup d’alumnes estudiava al millor dels
instituts de la vila (segons els resultats d’una enquesta realitzada científicament sota
coacció), anomenat S’Agulla, nom, en opinió d’alguns dels més notables erudits
consultats per elaborar aquesta acurada crònica, d’origen indoeuropeu i que
possiblement faci referència a algun accident geogràfic local.

En
tot cas, retornant la nostra atenció a l’esforçat grup d’alumnes que volia
marxar de viatge de fi d’estudis, ens trobem en condicions de postular, amb un
grau de fiabilitat raonablement elevat, que els seus noms eren (en ordre
aleatori): A…, Bá…, Be…, Ca…, Ce…, D…, E…, L…, M… i P….

Doncs
bé, com que d’ànims i d’insistència no els en mancaven pas, aquest grup d’alumnes
—o escamot, com també ha estat definit per diverses fonts— va planificar a
consciència tots i cadascun dels detalls del viatge que pensaven perpetrar i
llavors ja només els mancava convèncer dos professors que els acompanyessin, en
qualitat d’hostatges.

Amb
aquesta premissa tan encoratjadora, ja comprendreu que de professors voluntaris
n’hi havia per triar i remenar. Tot amb tot, en aquest punt les fonts
consultades esdevenen un pèl confuses, i i es fa difícil d’escatir
exactament els motius pels quals els dos professors triats (Òscar i Sergi) van ser dos
pobres despistats que tot just acabaven d’incorporar-se a la plantilla del
centre i que gairebé no coneixien l’escamot, perdó, el grup d’alumnes que
havien d’acompanyar.

La
realitat, però, és que a partir d’aquest punt no podem ocultar-vos que el
nostre relat va prenent un caire cada cop més melodramàtic. I és que estem
parlant d’una sèrie de calamitats catastròfiques in crescendo que la fatalitat va voler que finalitzessin amb el
desenllaç tràgic que tot seguit ens veurem obligats a relatar.

El
periple dels nostres esforçats aventurers en ruta cap a l’illa de Gran Canària
va començar a l’estació de ferrocarril de Blanes, un diumenge a primera hora de
la tarda. El grup va perdre el tren. Tota una premonició del que encara havia
de venir!

Foto andana Blanes

Afortunadament,
van poder agafar el tren següent i van arribar a l’aeroport amb temps sobrat
per pujar a l’avió. L’endemà, ja a l’hotel Green Oasis de la urbanització
Maspalomas de Gran Canària, trobem uns documents gràfics que ens mostren alguns
dels integrants del nostre grup de viatgers irredempts en les immediacions de
la piscina de l’hotel. Malgrat els rumors insistents de la presència de
predadors carnívors a les aigües somes de la piscina, en honor a la veritat hem
de convenir que aquest capítol del viatge va finalitzar sense cap altre
incident remarcable.

piscina 1

pisicnja 2

pisicna 3

Tot seguit, ens han informat que els
professors-hostatges van ser comminats —amb mètodes d’extorsió mafiosa,
gosaríem aventurar— a caminar i caminar, sota un sol de justícia, per la platja
de Maspalomas (incloent-hi una incursió a una platja nudista de la qual el
pudor —i la manca gairebé completa de banyistes— ens impedeix presentar proves
gràfiques). A més, sense solució de continuïtat, l’extenuant caminada es va
perllongar tot travessant les solitàries dunes de Maspalomas. Malgrat les
súpliques constants dels professors, de clemència i de respecte a la seva edat
provecta, l’escamot d’alumnes es va mostrar inflexible i immisericordiós.
D’aquest funest episodi, se n’han conservat nombrosos documents gràfics.

Dunes Maspalomas 1

dunes Maspalomas 2

dunes Maspalomas 3

L’endemà
retrobem els nostres ardits viatgers en diversos escenaris del centre de
l’illa, on s’hi van desplaçar amb una trepidant cavalcada desfermada, primer en
un jeep que es balancejava perillosament al caire de barrancs foscos i pregons
i després a cavall d’uns animals autòctons certament ferotges a jutjar pel seu
aspecte feréstec —de ben segur uns carnívors predadors, aquest cop sí que
gairebé ens atreviríem a assegurar-ho.

centre Gran Canària 1

centre Gran Canària 2

centre Gran Canària 3

centre Gran Canària 4

Després
d’aquests esforços estrenus, qualsevol temperament mínimament humanista
esperaria que als professors-hostatges se’ls hauria permès un migrat període
nocturn de son reparador, però res més lluny de la realitat. Cada nit sense
excepció van ser carretejats a diversos centres (autoanomenats) lúdics, on,
aparentment, la diversió consistia a realitzar contorsions vàries al ritme
d’uns sorolls eixordadors pseudomusicals mentre es consumien beuratges
espirituosos amb una freqüència solament moderada en funció de la velocitat amb
què s’anaven exhaurint les reserves monetàries dels cruels captors.

vida nocturna 1

vida nocturna 2

vida nocturna 3

Per
completar aquest panorama de patiment, dolor i desgràcia, només ens falta
afegir que la resta de l’estada a Gran Canària es va dedicar de forma primordial
a activitats d’alt risc, com l’exposició als voraços rajos semitropicals del
sol en platges diverses —afortunadament, ens han arribat informacions que la
transparència de l’aigua cristal·lina canària permetia evitar a temps l’atac de
qualsevol representant de l’ordre
esqualiforme—, o la igualment arriscada exposició a l’avarícia desfermada de
botiguers escanyapobres entestats a no rebaixar els preus dels seus articles
malgrat l’evidència que eren productes de primera necessitat. Aquí us n’aportem
diverses proves gràfiques.

més Gran Canària 1

més Gran Canària 2

més Gran Canària 3

Però,
com dèiem, com si no n’hi hagués hagut prou amb totes aquestes terribles
calamitats, la catàstrofe més gran estava a punt de presentar-se: sí,
efectivament, malgrat els plors i els precs llastimosos dels professors-hostatges,
els estudiants van palesar novament tot l’abast de la seva crueltat desfermada
i van obligar-los a efectuar el retorn a Blanes, tan sols cinc dies després
d’haver marxat, amb l’excusa impresentable que així ho indicaven els bitllets
d’avió. Ahà!, ara finalment quedava desvetllat el misteri inicial. Per això
havia costat tant trobar dos professors acompanyants: només cinc dies d’estada al
paradís i després el retorn inexorable a la realitat!


retorn inexorable

I
vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!