Sospitós habitual

Malgrat l’evidència que la subordinació als interessos polítics del PSC-PSOE és un terrible error, ja que fa perdre suport electoral a l’únic partit sobiranista amb representació parlamentària, encara se senten veus que defensen les bondats del pacte a partir d’uns suposats efectes pedagògics sobre la població etnicolingüística espanyola que ha comportat el pacte entre l’independentisme i l’unionisme d’esquerres.

Vull mirar de desmuntar aquesta fal·làcia a partir de 3 punts:

1. En qualsevol tipus de negociació, de situació dialèctica, per molt malament que hi vagin les coses, sempre es pot presentar algun mínim aspecte positiu, però això no pot justificar un pacte negatiu en els seus aspectes essencials.

2. El problema no és pactar amb un soci d’igual a igual, sinó subordinar-se als interessos d’una altra (i ben legítima) opció política, amb prioritats contraposades a les pròpies, cosa que fa perdre atractiu electoral a l’opció pròpia.

3. Finalment, i anant al moll de l’os, els beneficis suposadament aconseguits (l’augment de la simpatia cap a l’independentisme) són totalment inexistents. Recordem-ho: no hi ha més cec que qui no vol veure.

(continua…)
Molt bé, passem a argumentar els tres punts esmentats.

1. En qualsevol tipus de pacte i de negociació, per molt malament que hi vagin les coses, sempre es pot presentar algun mínim aspecte positiu, però això no pot justificar un pacte negatiu en els seus aspectes essencials.

La direcció d’ERC va justificar (i justifica) el pacte amb el PSC perquè posava els fonaments perquè un sector social aliè a la política catalana s’hi sentís implicat i reconegués ERC com un dels seus principals referents electorals. Això, evidentment, no s’ha aconseguit, així que ara es busquen altres aspectes positius parcials, que a vegades són totalment certs, però no han d’ocultar el fet que allò que volíem no ho hem aconseguit. Un exemple: potser hem aconseguit que la Fira de Frankfurt hagi fet percebre a la població de Catalunya que la nostra cultura té prou entitat per ser reconeguda internacionalment. Un altre exemple: potser hem aconseguit aturar parcialment el decret d’Educació espanyol que volia imposar més hores d’espanyol a les nostres escoles, atacant d’aquesta manera el nostre model d’immersió lingüísitca, reconegut i valorat pels experts internacionals en educació. Però això justifica el nostre pacte? No! (I és que altres governs possibles sense el nostre pacte també haurien garantit aquests mínims resultats positius).

Imaginem un combat de boxa en què el boxejador perdedor es justifica dient: “Sí, és veritat que he quedat KO al cinquè assalt, però el meu contrincant també ha acabat molt cansat, i encara més, quan m’ha donat el cop definitiu li he fet molt de mal al puny amb el meu ull…!” Absurd, oi? I és que el que volíem no era cansar el nostre oponent ni fer-li mal al puny, sinó guanyar el combat! Quod erat demonstrandum.

2. El problema no és pactar amb un soci d’igual a igual, sinó subordinar-se als interessos d’una altra (i ben legítima) opció política, amb prioritats contraposades a les pròpies, cosa que fa perdre atractiu electoral a l’opció pròpia.

Vejam, em penso que si dic que Esquerra és un partit independentista i en canvi el PSC no ho és algú em pot acusar de descobrir la sopa d’all. Perquè és així, no? Un partit és sobiranista i l’altre és unionista. Molt bé, ara examinem la línia política del Govern de coalició del qual tots dos formen part. Hi ha algú, amb la mà al cor, que pugui dir que aquest Govern ha fet un sol gest de sobirania? Ha demanat la supressió de l’article de la Constitució espanyola que atorga a l’exèrcit la facultat de vetllar per la unitat de “la pàtria”? Ha denunciat davant els organismes competents la legislació espanyola que divideix la nostra llengua en dues varietats diferenciades a tots els efectes polítics? Ha exigit que s’enceti algun tipus de procés autodeterminista basat en el dret de decidir? Ha deixat clar que el Tribunal constitucional espanyol no té cap legitimitat per tocar una sola coma d’un text aprovat en referèndum lliure i vinculant pel poble de Catalunya? Respostes: No, no, no, no i no.

Llavors, no és estrany que vagi augmentant el malestar entre els simpatitzants de la força independentista i es mantingui una calma plàcida entre els seguidors de la força unionista. Fa alguns mesos, en un altre post, em preguntava de forma retòrica si el PSC formaria part d’un govern amb el recolzament de 37 diputats d’ERC i 21 del PSC. Hi ha algú, novament amb la mà al cor, que pensi que la resposta a aquesta pregunta és “sí”? Crec que aquest raonament, doncs, aclareix aquest punt.

3. Finalment, i anant al moll de l’os, els beneficis suposadament aconseguits (l’augment de la simpatia cap a l’independentisme) són totalment inexistents. Recordem-ho: no hi ha més cec que qui no vol veure.

Bé, bàsicament permeteu-me que ho remarqui: no hi ha avui més simpatia per ERC entre la població que se sent nacionalment espanyola que la que hi havia el mes d’octubre de 2003, abans del pacte entre ERC i el PSC.

Aquí hi ha poca argumentació a fer, uns poden dir que sí i d’altres podem dir que no. Només que uns s’equivoquen i d’altres no ens equivoquem ( 🙂 ). Jo vaig ser present als mítings multitudinaris del 2003 i del 2004 al Palau Blaugrana i hi va haver clara representació entre els assistents de moviments obrers monolingües de la zona metropolitana de Barcelona favorables a ERC i favorables a la independència de Catalunya, sense cap necessitat d’aigualir el nostre discurs polític.

Els obrers monolingües als quals em refereixo, tot mantenint el seu sentiment de pertinença original espanyol, no hi tenien res en contra de fer un vot de futur per l’estat català, ja que Catalunya és la seva realitat social més pròxima. Ja ho sé prou, que aquest és el discurs oficial d’ERC i que sembla que criticant el puigcercarodisme estigui criticant aquest concepte. En absolut, estic totalment a favor d’impulsar el moviment independentista català sense exigir cap puresa de sang (només faltaria, m’hauria d’autoexcloure!) ni cap lliurament en cos i ànima als valors del catalanisme cultural. El catalanisme cultural, perjudicat per la manca d’una indústria potent al darrere, en alguns casos serà el final d’aquest procés de reideologització, no el començament. Però és que aquesta gent valora l’honestedat i la valentia. És així com ells es consideren, honestos i valents, i és així com volen que siguin els seus reprensentants polítics. Nedar entre dues aigües, renunciar a les nostrs sigles històriques, oferir-los un catalanisme “de pluja fina” no té cap atractiu per a ells. Resultat: pèrdua de representació al consistoris de Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Sabadell, etc. (sí, ja ho sé que es va entrar al Prat, però una flor no fa estiu, i en tot cas aquí molt probablement hi van jugar factors locals que ara no fan al cas).

En tot cas, cadascú és com és, i és possible que una part no menor de la població etnicolingüística espanyola preferirà mantenir-se dins de l’estat espanyol, però aquest és el seu dret. El que no han de fer (i en el fons saben que no poden) és evitar el debat autodeterminista per molt que sentimentalment s’estimin més una Espanya gran i una Catalunya espanyola. N’hi ha prou que la població d’origen etnicolingüístic espanyol no sigui un bloc monolític (i, evidentment, no ho és) perquè el nostre procés autodeterminista pugui avançar. Cosa que no ha fet en aquests darrers anys de “pluja fina”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!