Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

15 de març de 2008
General
2 comentaris

La fi de la infància puigcercarodiana (1)

Pensament del dia: des del temps dels nostres avantpassats culturals de l’Atenes clàssica, fa més de 2.000 anys, la implicació en la política ha estat el dret i el deure dels ciutadans lliures. 

Em decideixo a despertar aquest bloc, arrencant-lo com si diguéssim del seu estat d’hivernació benaurada, i és que (com potser ja haureu notat), tot just acaba d’esdevenir-se un nou procés electoral.

De coses a dir, n’hi ha un munt, però de consideracions, de meditacions, de dubtes, incerteses, cogitacions i malenconies vàries n’hi ha encara moltes més…

De totes maneres, el mèrit de fer l’anàlisi electoral tan tard és que em salva d’haver de remarcar algunes de les dades bàsiques que els meus companys de la catosfera ja han destacat de manera prou apta i acurada. Això em permet dedicar-me més a una anàlisi antropològica que sociològica, o, si voleu, més connotativa que denotativa. Vaja, que no cal que em dediqui a presentar xifres de resultats de partits per defensar els meus punts de vista, les xifres ja són prou conegudes!

Per tant, podem aplicar la subtilesa lèxica i semàntica que ens permeten els dialectes neollatins per qualificar els resultats dels partits catalans en aquestes eleccions. Per dir-ho ràpidament i passar al següent punt de la discussió, els resultats del nacionalisme-sobiranisme en aquestes eleccions s’assimilen als d’una merda punxada en un pal (recuperant l’aclamada analogia poloniana), mentre que els d’ERC en particular, tot menystenint l’element de suport, es concentren de forma específica en l’element aromàtic de l’analogia. 

Amb això ja tenim ben definida la realitat, el món que és. Però com que nosaltres no podem negar que som de naturalesa gramsciana (bé, també churchilliana quan s’escau, però cada cosa al seu temps), el que ens interessa realment és el món que fem, perquè ens condueix en dretura cap al món que serà.

Curt: que parlaré de la nefasta (sospir) estratègia política d’ERC, de la funesta (doble sospir) direcció puigcercarodiana i de l’esperança renovada d’enviar-los tots dos ben juntets a redactar les seves transcendentals memòries polítiques al fons de la fossa de les Marianes!

(continua…)

Comencem, si us sembla, per un tema potser menor, però que no considero anecdòtic. Jo vaig votar per primer cop en unes eleccions on el lema del partit que em va convèncer per aixecar el cul del sofà i acostar-me al col·legi electoral era “L’Esquerra puja. Catalunya, tu hi guanyes”. En realitat, l'”Esquerra” no va pujar gaire però eren temps encara d’innocència i de descoberta de la política. L’escola en català començava a donar els seus fruits i les noves generacions pensaven i votaven cada cop més en clau de futur català i democràtic i no de passat espanyol i franquista. Doncs bé, les sigles que em van despertar de la meva letargia prepolítica van ser ‘ERC’, no pas ‘Esquerra’. ERC, el partit que va dirigir la Generalitat republicana i que apuntava cap a una nova etapa republicana, però de República catalana aquest cop. ‘ERC’, doncs, sigles mítiques i no pas ‘Esquerra’, simple apel·latiu electoral. ‘ERC’ encara són unes sigles mítiques a Catalunya, però són unes sigles que no trobareu enlloc si consulteu qualsevol material públic del partit. Les nostres sigles han desaparegut, substituïdes per ‘Esquerra’, com si, en comptes de representar un capital important de legitimitat històrica i d’atractiu electoral, no fossin més que una nosa o una vergonya secreta que hem de suportar perquè no podem canviar el nom legal del partit.

Perdoneu-me el petit grau de demagògia, però que la direcció del partit opti per ocultar, disfressar o atenuar les nostres senyes històriques ja és un mal senyal per començar, no ho creieu així? Aquesta teoria meva no és pas d’ara, companys, això ja ho vaig comentar fa uns anys en detriment del nostre Gran Alcalde Olímpic en Cap (el nét del poeta), que va arribar a la conclusió que Barcelona se l’havia inventat ell i calia canviar-li la bandera (ho recordeu?, calia eliminar els quatre pals catalans de la bandera de Barcelona, perquè així quedava més “cosmopolita”!). Doncs bé, tan ridícul com el nét del poeta Maragall inventant-se una nova bandera per a Barcelona és el duet puigcercarodià inventant-se un nou logotip per al nostre partit que amagui el nostre nom real.

(Sisplau, no em digueu que això s’ha fet per poder utilitzar el mateix logo al País Valencià i a les Illes: al País Valencià traiem si fa no fa els mateixos vots que si ens presentéssim a Extremadura, o sigui que no crec que el canvi de nom afecti gaire l’experiment. A les Illes els millors resultats els obtenim a les eleccions europees, quan els votants illencs saben que el seu vot va al mateix partit que vota la resta de catalans, ERC. En tot cas, i finalment, res no impedeix que els companys d’aquests territoris es presentin amb una marca pròpia si això pensen que els ha de beneficiar. El PSOE bé que ho fa a Catalunya!).

Total, que després d’un període d’infància, amb un creixement gairebé ininterromput del projecte independentista d’ERC, arribem a l’adolescència puigcercarodiana, on ERC es transforma en Esquerra i es lliura al costat fosc del catalanisme (també anomenat PSC-PSOE). L’adolescència, però, és un període de crisi. Crisi de creixement, òbviament, que es resol amb el pas a la maduresa, caracteritzada per l’abandó d’alguns comportaments irracionals típics de l’adolescència i per l’asserció de la nostra personalitat a partir dels valors que ens havien conformat durant la infància.

Bé, i fins aquí la primera part…
Demà, com deia el famós duet humorista espanyol(ista) Tip i Coll, parlarem del Govern. (Sí, sí, i del més nostrat, però igualment famós duet, Carod i Puigcercós!).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!